Al servei d'aquest poble.
Avui. Dijous, 10 d'agost del 1978. Pàgina 14.
El papa del consens.
Entre els primers cristians sorgiren dues tendències ben manifestes, una que intentava unir l'Església jueva i l'Església cristiana, que posava en boca de Jesús: «No he vingut a abolir la Llei sinó a dur-la a terme» i una altra que considerava l'Església cristiana com una novetat estricta, que havia aparegut per a substituir la llei dels jueus per la fe en Jesús. Sembla que Pere i Pau foren els capdavanters d'aquestes dues tendències. I ha quedat constància en els Fets dels Apòstols de les tensions i àdhuc baralles entre Pere i Pau. Després la litúrgia cristiana sempre presentà juntes les dues figures per significar la superació d'aquesta contradicció, però la realitat estructural de l'Església de seguida decantà cap a la solució petrina i més, encara, cap a un mimetisme escandalosament acusat de l'Església jueva. Mentre que els cristians de la novetat evangèlica, els paulins, anaven quedant marginats i reduïts, sovint, al trist paper d'heretges. El cas més sobresortint fou el del protestantisme, fermament basat en les doctrines paulines.
Fou Joan XXIII el qui primer donà un fort cop de timó cap a l'esquerra progressista i tractà d'alliberar, ajudat per cristians eminents de molts països, l'Església catòlica del llaç judaïtzant. Pau VI es comprometé a seguir aquest camí. Havia estat un cardenal francament progressista. Però el servei de la unitat, que és la feina principal d'un papa, l'encarà a un problema difícil. Dintre de la comunitat cristiana universal passa com dintre del nostre Estat espanyol. Coexisteixen dues tendències oposades i en lluita. Durant els quinze anys del seu pontificat ha salvat sempre precàriament la unitat dels cristians, sense saber resoldre la contradicció interna entre la tendència teocràtica aliada als poders opressors i alienadors del món i la tendència evangèlica aliada amb els oprimits i alliberadors del món. La seva, com el consens espanyol, ha estat una unitat pragmàtica «sui generis» que no ha resolt res, però que de moment ha evitat un trencament definitiu de la comunitat catòlica mundial. Qui dia passa any empeny. El nou cristianisme, que tracta de retornar al de Jesús, ha pogut créixer, desenvolupar-se i expandir-se, sense rebre la ja sabuda condemna que tradicionalment li queia al damunt. Pau, t'estem agraïts. Reposa en pau.
Lluís M. Xirinacs.
