Al servei d'aquest poble.
Avui. Divendres, 26 de maig del 1978. Pàgina 5.
Assemblea popular d'Artés.
Una sensació estranya s'ha produït en mi en ocasió de la meva estada al poble d'Artés. Feia set mesos que volia visitar aquesta vila de quatre mil habitants, situada a la part nord-oriental de la plana del Bages. La materialitat de les cases i els carrers ja m'era coneguda de fa uns quinze anys. Feia aleshores de vicari a Balsareny i una vegada vaig emprendre un raid en línia recta tot saltant marges, carenes i gorgues. Al gran casalot de Serrahima m'oferiren vi i galetes. Casualment vaig encertar una palanca per a travessar les rogenques aigües de la Gavarresa, afluent del Llobregat.
Ara no era el turonet altiu d'Artés allò que em feia moure. Tampoc la crida de la gent d'Artés per a fer-los una conferència. Artés era la realització espontània, primerenca i bella del desig més roent que bull des de fa anys dintre meu. Com un rellotge de precisió, quan era sobre la taula de l'Assemblea de Catalunya una proposta meva que volia transformar-la en Assemblea Popular, el mateix dia que els grans partits parlamentaris decidien abandonar l'Assemblea de Catalunya i anunciaven la seva desaparició definitiva, en un racó dels diaris apareixia la nova de la creació de l'Assemblea Popular d'Artés. I naixia rodona, sencera, amb aquells elements mínims imprescindibles que n'impedirien la desaparició: democràcia directa, obertura a tothom, anunci casa per casa, memorial artesenc amb l'inventari de totes les necessitats del poble fet amb responsabilitat sobirana, aprovat en assemblea el 13 d'octubre del 1977, reglament simple i clar de funcionament intern, comissions de formació, economia, propaganda, ensenyament, urbanisme, sanitat, finances, drets cívics, llengua i cultura catalanes, patrimoni artístic, una permanent merament coordinadora, sense poders, una gran informació de tots a tots, absència d'intrigues i manipulacions,...
Aneu-ho a veure. Petita encara, però valenta. Les coses del poble neixen com els bolets. Mai no se sap quan, com ni a on. Les arrels van fondes. Ells volien que jo parlés. Jo volia que ells parlessin més i més.
Lluís M. Xirinacs.
