Al servei d'aquest poble.
Avui. Dijous, 18 de maig del 1978. Pàgina 5.
Seny i rauxa.
Amb la nostra educació racionalista, se'ns fa difícil entendre l'etapa de transició que estem vivint. Una transició difícil, que en qualsevol moment pot deturar-se, marxar enrere, com insinua Cesc, o accelerar-se. La gent tendeix a dividir-se en dos blocs: el possibilista i el testimonialista. El primer només parla d'allò que resulta possible en aquest moment. El segon només parla dels desigs del poble. I es llancen els plats pel cap.
Gonzàlez Casanova vol la normalització de la cultura catalana ara que ja tenim el canvi social. Oriol Pi de Cabanyes creu que no hi ha canvi en les coses bàsiques i que per tant no és moment de parlar de normalització cultural.
Els partits parlamentaris van aprovant una Constitució possibilista que el 15 de juny ni sabíem si la podríem fer. Els extraparlamentaris volen tombar aquesta Constitució perquè nega uns principis indiscutibles.
En lletres grosses i en primera plana, algun diari anuncia el gran triomf de l'admissió del terme «nacionalitats» o la fi del monopoli del castellà. Però cal admetre, ensems, que l'única nació, l'única pàtria indivisible i indissoluble és Espanya. Es barra, així, el pas al dret d'autodeterminació. I cal acceptar l'obligatorietat del castellà i la no obligatorietat de la pròpia llengua no castellana.
També se sent l'alegria que el nou capità general sigui de la «línia Gutiérrez Mellado», que ajudarà el poble català en incendis i altres possibles i no desitjables catàstrofes i, per això, el saluden àdhuc els comunistes, però es manté un sistema d'ocupació imposada i en la Constitució es dona a l'exèrcit, un lloc per damunt del Parlament en la defensa constitucional, cosa greument antidemocràtica.
Els uns celebren l'avenç democràtic. Els altres canten: «No és això, companys, no és això».
¿Quan, plegats, serem capaços de reconèixer en tot llur valor les passes reals endavant que estem fent, sense vendre'ns l'ànima tot amagant les reivindicacions bàsiques irrenunciables? No vull per a Catalunya ni el fantasieig utòpic ni el servilisme humiliant.
Lluís M. Xirinacs.
