Al servei d'aquest poble.
Avui. Dijous, 13 d'abril del 1978. Pàgina 7.
Polèmica Benet-Audet (i II).
¿Per què ressuscitar velles històries? És palès de tothom l'antagonisme Benet-Tarradellas. Ahir, en aquesta mateixa columna, explicava les meves perplexitats davant les declaracions de Benet a «La calle» (4-4-1978).
Vull fer una darrera reflexió sobre les seves referències a la primera anada de Tarradellas a Madrid. Esmenta que ho féu de la mà de Manuel Ortínez, Lluís Olarra i Carles Sentís. I dóna unes pinzellades per fer atenció al caient dretà d'aquests personatges.
Jo he vist pels passadissos les Corts tots els polítics catalans d'esquerra, inclosos Benet i jo mateix, parlant i tractant d'obtenir avantatges per al nostre país de tota mena d'alts personatges de la dreta espanyola. No sé a què treu cap aquest escàndol. De moment encara és la dreta qui té els ressorts principals de l'Estat. Posat a explicar, es podrien dir unes quantes anècdotes ben galdoses de relacions de catalans a Madrid.
A més, tothom sap l'antagonisme absurd que existí ja abans de les eleccions entre partits i Tarradellas, antagonisme que, sempre escandalitzà el poble català, que feu anar a Madrid separadament els uns i els altres, que féu perdre per a Catalunya moltes oportunitats i que, per sort, sembla definitivament superat des del moment que Tarradellas ha respectat els resultats del 15 de juny passat en la composició del seu Consell i els líders polítics treballen amb Tarradellas d'una forma unitària per al bé del nostre país.
Només hi ha una excepció, és cert. Aquesta excepció és Josep Benet, l'home més votat del país. Ni ell ni cap representació dels senadors no figuren al Consell de la Generalitat. Jo hauria d'estar queixós d'aquesta preterició, com tots els senadors catalans, però per al bé de la col·lectivitat, callem. ¿De qui és la responsabilitat d'aquesta manca de respecte al resultat de les urnes? Pensem-hi seriosament i abans de culpar els altres analitzem, la nostra pròpia conducta.
Per què remoure velles històries? Sembla que, finalment, es va confluint en l'estil unitari en uns moments en què la unitat és essencial. Deixem per a situacions més folgades els jocs de les discrepàncies. I alegrem-nos que, si més no a Madrid, Tarradellas i Benet s'entrevistin com palesa la fotografia de primera plana de l'AVUI d'ahir.
Lluís M. Xirinacs.
