Al servei d'aquest poble.
Avui. Dijous, 9 de març del 1978. Pàgina 7.
Oposició digna.
Amic Josep Maria Orta: M'has tret les paraules de la boca. El teu «Mot a la fi» d'ahir diu allò que jo volia dir.
Torna a surar el franquisme, fins ara immers en una reforma democratitzadora. Els pagesos ja no esperen més. El Consell Democràtic de RTVE ha fracassat. Les autonomies es buiden de contingut. Les municipals no arriben. La policia i les seves incursions augmenten. L'ETA es torna a radicalitzar. La Constitució vol tornar a donar mans lliures als empresaris per a locauts i acomiadaments. El PSOE abandona la ponència constitucional. Les presons tornen a aixoplugar presos polítics. Reapareixen els consells de guerra per a fets de pau. Els partits parlamentaris populars tornen a voler mobilitzar. Hi ha tecles de la màquina d'escriure que no es poden tocar. Fraga rep oferiments ministerials del rei, etc.
A la teva columna, hi vull afegir tres coses. La primera és que t'imaginis la meva desolació. Escric als diaris com tu. Però també sóc senador. Sempre he temut l'arribada d'aquesta situació. Primer, eleccions amb aspecte democràtic. Després, Senat, que vol dir participació en les responsabilitats de l'Estat. I finalment l'Estat, amb la seva collita de parlamentaris democràtics al pap, es torna a girar clarament cap a la dictadura i els implica en la responsabilitat de la girada. Prenent unes paraules de Boi Juscafresa, diria: «El ministre de Defensa serà responsable davant el govern, aquest davant el Congrés i el Senat, i aquest davant el poble». Josep Maria, em sento amargament corresponsable amb tot l'Estat davant el poble de la condemna d'Els Joglars i de les altres involucions esmentades. M'agradaria que els que em van votar m'aconsellessin què fer, a part de protestar com un ciutadà més.
La segona cosa que hi vull afegir és un retret a les forces parlamentàries que constituïen l'antiga oposició. La política és una feina de força, no de dret. El dret no és res més que la teulada que amaga la força. La teulada s'adapta a l'edifici, mai no a la inversa.
L'oposició parlamentària guanyà la concessió de la reforma democràtica mercès a la seva lluita extraparlamentària i unitària anterior al 15 de juny. Després ha deixat massa la guàrdia. Ha fet massa concessions. Ha desmobilitzat massa. Desfent l'Assemblea de Catalunya. Ha votat massa vegades a favor dels representants més o menys repintats del vell franquisme. Ha amagat massa les pròpies conviccions. Ha jugat a dividir-se massa per lluites entre partits. Ha refusat massa de pressa la lluita unitària. Pactes, sí. Però des d'una posició prèvia de força més decidida, més unida. Al Parlament i al Senat manca una oposició noble, sincera, i agermanada que sàpiga parlar clar i ésser derrotada una vegada i altra per una majoria dretana que guanyà les eleccions perquè les condicions electorals no foren democràtiques. Aquesta oposició seria més compresa, estimada i ajudada pel poble que l'actual oposició. El poble sabria que encara no hi havia democràcia. Ara, en canvi, ha concebut il·lusions falses i se sent defraudat. Molt perillós, aquest joc.
La tercera cosa no es pot dir perquè no tenim llibertat d'expressió.
Lluís M. Xirinacs.
