Al servei d'aquest poble.
Avui. Divendres, 24 de febrer del 1978. Pàgina 5.
El perquè d'una abstenció.
En començar el ple del Senat a la tarda de dijous, s'ha fet una proposta llampec: protesta per la ingerència de l'Organització per a la Unitat Africana, que demana la descolonització de les illes Canàries. La proposta no figurava en l'ordre del dia. Ha estat una operació sorpresa. Si se m'hagués notificat prèviament pel portaveu del meu grup, jo hauria intentat de consultar amb l'Entesa amb vista a una presa de posició conjunta. La meva actitud ha estat, doncs, estrictament personal.
El to del lector de la proposta recordava més un míting entonat que una serena intervenció parlamentària. El contingut s'ha centrat en la repulsa contra la ingerència estrangera en els afers interns d'Espanya.
El president ha demanat l'assentiment. Tothom s'ha posat dret i ha aplaudit, excepte Josep Vicenç Mateo Navarro, senador per Alacant, i el que signa aquestes ratlles. Francesc Letamendia, diputat per Guipúscoa, adoptà la mateixa actitud en la votació paral·lela del Congrés fa pocs dies. Bandrés no assistia al ple.
Els meus han estat uns motius greus. Em dol molt cada vegada que haig de prendre una actitud discordant respecte a la majoria dels senadors i, en especial, als del meu grup parlamentari, amb les actuacions del qual he procurat gairebé sempre mantenir una gran solidaritat.
En les meves peticions de tot ordre sempre he procurat ésser realista i moure'm dins un equilibri entre les possibilitats i les necessitats actuals. Però hi ha coses de fons que són irrenunciables.
No parlo del fet que Castella oprimeixi les altres nacionalitats de l'Estat espanyol. Dic clarament que els responsables de l'Estat espanyol, des de fa segles i amb insignificants excepcions, són colonialistes empedreïts, sobre les Filipines, sobre els pobles de d'Amèrica Llatina, sobre munió de pobles africans i sobre els pobles de la península i les seves illes. I si més no ha fet, és perquè més no ha pogut. Separats o junts, els pobles cal que siguin independents i que pactin unions o separacions amb llibertat i sense coaccions. I això ara no és possible per a les illes Canàries ni per a cap altre poble dintre de l'Estat. Som, doncs, colonitzats. I és natural que, si l'Estat espanyol no respecta els seus pobles, altres pobles vetllin aquest respecte.
En aquesta mateixa columna, fa dos dies, preguntava: «¿Qui pledejarà a favor de la descolonització de Catalunya?». Jo no puc predicar una cosa a casa i la contrària a Madrid.
Lluís M. Xirinacs.
