Al servei d'aquest poble.
Avui. Dijous, 16 de febrer del 1978. Pàgina 6.
Tenebra mental profunda.
Un dia, mentre era al carrer Entença, davant la presó, assegut a terra, s'aturà un noi, germà d'un pres polític, s'assegué a terra davant meu i restà una estona en silenci tot mirant-me de fit a fit. A la fi em digué: «¿No creus que caldria lluitar més pels pertorbats mentals que no pels presos polítics? Al capdavall, els presos polítics són protegits per una opinió pública molt sensibilitzada i, en canvi, dels deficients mentals, ningú no se'n recorda. En els manicomis i psiquiàtrics no hi ha qui vetlli pels drets humans d'aquelles persones. Jo he estat internat en un lloc així i sé el que em dic». I en les ninetes dels seus ulls es dibuixava la imatge del terror.
Jo també en sé alguna cosa. Els dos anys de presó els vaig passar a Carabanchel al costat de l'hospital psiquiàtric penitenciari. Sovint venien a la nostra presó reclusos que hi havien estat. Arribaven horroritzats. Alguns que hi havien actuat d'infermers explicaven les sobredosis de tranquil·litzants i els electroxocs que embrutien cada vegada més els pobres malalts indefensos. Hi havia metges sense cap escrúpol, sobretot parant esment que el malalt mental era, a més a més, un pres.
Ahir, per la gentilesa de dos pares de nens deficients mentals profunds, vaig poder visitar la Institució Montserrat Montero, de Cerdanyola. Potser és el centre més modern, que hi ha en el nostre país. Hi ha uns cent quinze interns petits i grans en diferents pavellons. Tots ells amb un coeficient d'intel·ligència inferior a 0,50. Són malalts que no poden estar-se en residències normals, ni poden fer res de bo en escoles o tallers de subnormals. A casa els caldria una persona que els vigilés les vint-i-quatre hores del dia.
Però en el Centre també calen tres torns de vigilància, feiners i festius, a càrrec d'abnegats monitors, un equip de metges amb torns continuats, unes instal·lacions de seguretat costoses, etc.
I la seguretat social no atén les malalties mentals. Després de molt pressionar, la Seguretat Social dóna mil cinc-centes pessetes per nen i més. I, en aquest centre, cada nen costa a la ratlla de seixanta mil pessetes. La diputació cedí els locals que eren d'un sanatori. No són adaptats. L'adaptació costa molts diners. Si n'hi hagués, hi cabrien doble nombre de malalts, la cinquena part dels deficients profunds que hi ha al Principat de Catalunya. A altres llocs els centres són molt inferiors. Alguns són vulgars manicomis clàssics. Aquest centre és gestionat exclusivament gràcies a la sol·licitud dels pares dels deficients. La diputació completa una part petita de les aportacions familiars.
Els nens d'aquest centre no estan tristos. Una nena, quan li vaig dir que venia del carrer Entença, em conegué i es posà contenta. El director també té un nen subnormal. La seva paciència i dolcesa són infinites. Si tots els «profunds» tinguessin una llar així!
Lluís M. Xirinacs.
