Al servei d'aquest poble.

Avui. Dissabte, 14 de gener del 1978. Pàgina 6.

Partits, Estats i nacions.

Des de sempre fou difícil la relació entre partits i nacions. Els partits nasqueren juntament amb els Estats liberals. L'Estat de la Revolució Francesa volia esdevenir un Estat universal. Els partits liberals defensen interessos de classe que són interessos internacionals. L'Estat capitalista ha permès el federalisme, sempre que els Estats federats no coincidissin amb nacions de veritat. L'Estat liberal és ben poc liberal en això. Els Estats Units d'Amèrica foren traçats damunt el mapa amb les ratlles més divertides del món; es concediren poders de tota mena als Estats federats, però mai no s'ha tolerat cap divisió que respongués a realitats socials naturals. Ni els negres, ni els indis, ni els portorriquenys, ni els xicans, ni el sud no tindran mai llur pròpia pàtria als Estats Units. En la Itàlia d'avui els tirolesos germànics es veuen obligats a compartir amb italians llur territori autonòmic. I quan cal acceptar una divisió més respectuosa amb la realitat per causa de la pressió popular, es fa sempre a contracor i amb gasiveria.

Els partits han seguit el mateix camí que els Estats. També ells volen esdevenir universals. Però davant la impossibilitat d'aconseguir-ho, s'han emmaridat amb els Estats. Diu Lenin: «A cada Estat, un partit». La seva teoria del centralisme democràtic demana que el partit salti per damunt de les diferents fronteres nacionals dintre el mateix Estat.

Però el PSUC, a Catalunya, no acomplí aquests principis. En la III Internacional figurava al costat del PCE. En un Estat dos partits. L'afer Comorera, l'estalinisme subsegüent i la vertebració orgànica actual són etapes de l'intent de superació de l'heterodòxia del PSUC. Tanmateix és encara un contenciós no resolt del tot. El PSOE segueix un camí semblant respecte al PSC-C. Una via mitjana entre la pura absorció i la doble existència paral·lela. És molt possible que la raó d'aquesta anomalia antileninista s'hagi d'atribuir al potencial econòmic català, que nodreix la seva força nacional fins a prop d'aquells límits que podrien fer de Catalunya un Estat independent.

Les coses es compliquen encara més amb la pujada del sentit pancatalà al País Valencià, a les Illes Balears i Pitiüses, a Andorra i al nord de Catalunya. L'eufòria del Partit Comunista d'Espanya a les Illes davant el pròxim canvi de nom, els crits dels militants illencs de «Visca Catalunya» i «Visca les Illes», les mamballetes quan Gutiérrez demanà a Ciutat de Mallorca, diumenge passat, més escoles on aprendre el català, tot recordant que ell l'havia après a les escoles de la Generalitat, avisen que els Països Catalans juguen jugant una mala passada a la concepció capitalista de l'Estat espanyol.

Moltes conseqüències es poden deduir d'aquests fets.

Lluís M. Xirinacs.