Al servei d'aquest poble.
Avui. Dissabte, 10 de desembre del 1977. Pàgina 5.
Un desert al cor del poble.
Tinc dues germanes monges contemplatives, especialitzades en la vida interior, en un món que cada dia ens violenta més viure cap a l'exterior de nosaltres mateixos. Fa dos anys que no les havia visitades. El meu llarg compromís de mantenir la guàrdia davant la presó de Barcelona m'ho impedí. Elles no protestaren mai. Presoneres voluntàries, comprenien perfectament la meva presó, també voluntària, per a ajudar els presos forçats per un sistema injust.
Farà aviat dos mesos que vaig abandonar la Presó Model i, tanmateix, l'immediat propòsit de visitar les germanes no ha pogut realitzar-se. Sembla com si els parlamentaris fossin bombers. Tothom ens crida a tothora per apagar tots els focs. Avui havia dedicat el matí a una germana que s'està a Pedralbes i la tarda a la que s'està a Vilafranca del Penedès. Només he pogut complir el primer propòsit. La de Vilafranca s'haurà d'esperar. Les tragèdies dels minusvàlids s'hi han interposat i ei viatge se n'ha anat en orris. I la germana de Pedralbes s'ha hagut de conformar amb tres quartets d'hora raquítics. Perquè el governador civil m'havia citat per a després.
«Un desert al cor del poble». Això vol ser la meva germana. No un desert vist amb ulls econòmics, àrid i estèril, sinó un desert de silenci, de soledat, de serenitat, de reflexió, de vida interior. Jo vaig ben atabalat i atabalador, com els bombers amb llurs sirenes. Ella està centrada i centradora, serena i asserenadora com el pic d'Aneto.
Es bo, companys, aturar-se una mica en el camí i entrar en un mateix per posar ordre interior, per pensar les coses que ens passen a poc a poc i en profunditat, per comparar la vida que portem amb la vida que se'ns demana des de dins, per veure si som coherents amb nosaltres mateixos, per netejar-nos de les mentides i falsedats que se'ns van introduint. Jo voldria compartir amb el poble la immensa sort de disposar de dues germanes contemplatives que, encara que trigui dos anys a veure-les, llur simple existència em recorda contínuament que cal serenor, meditació, distància, pau, profunditat, imparcialitat, puresa, autenticitat davant dels esdeveniments de cada dia. I demano al poble que no s'oblidi d'aquesta classe de dones que fidelment vetllen un espai vital tan fonamental de l'home, que és la seva vida interior, avui dia tan tristament pol·luït per les propagandes, les presses, els desigs exacerbats, les medicines, els espectacles al·lucinants, la vida trepidant de la gran ciutat sense entranyes, sense cor.
Lluís M. Xirinacs.
