Al servei d'aquest poble.
Avui. Diumenge, 16 d'octubre del 1977. Pàgina 5.
Una assemblea oberta al carrer.
Me'n vaig del carrer d'Entença, de davant la presó, després d'haver-m'hi estat vint-i-un mesos, de dia en dia. Em reca. Les arrels són tan fondes! Calgué pagar un preu tan alt per a fundar la república independent i lliure del carrer d'Entença! El nostre «arbre de Gernika» té un tronc massís: la comunitat -cinquanta o cent persones- dels assidus, dels de sempre, dels qui han vingut mesos i mesos i que, tant si hi són com si no hi són en aquests moments finals, constitueixen el nucli ferm de l'arbre.
Té una soca poderosa, el barri de l'Esquerra de l'Eixample. Amb mansuetud, sense escarafalls, el barri m'ha conegut, m'ha estimat, m'ha ajudat, m'ha protegit, m'ha votat, m'ha animat, se m'ha lliurat, amb tota la seva pluralitat i els seus contrastos. En especial penso en uns veïns «sui generis», els amics presos, amb tot allò que arrosseguen: familiars, funcionaris, guàrdies civils i, sovint, policies. Com us enyoraré, estimats habitants de la captivitat!
L'arbre té unes arrels llargues, endinsades en la terra, aquesta inconmensurable ciutat de Barcelona, l'ample país català. ¿Quantes vegades no heu acudit a la meva crida per envoltar la presó, per fer campanya d'amnistia, entre porres i bales de goma? Tot un poble que ha donat suport a una acció, perquè ha vist que era ben seva! Quin gust dóna de treballar amb una companyia tan generosa! Se'm pelaven les mans de tant saludar.
I l'arbre té un brancam obert a tots els vents, nord, sud, est i oest. De tots els pobles hispànics, del poble basc, especialment, que m'obsequià amb una «txapela» gegantina el dia que feia l'any de la meva guàrdia per l'amnistia. De tots els pobles del món. Tornaren uns noruecs al cap d'un any d'haver vingut i allà mateix em trobaren. Australians, canadencs, xilens, per no parlar de l'Europa propera. Els periodistes, la ràdio, la televisió de tot arreu. Heu escampat pel món aquesta petita i entranyable cosa que ha estat el carrer Entença. Tothom és assedegat d'intimitat comunitària en una civilització inhòspita i massificada.
Jo somnio que en la plaça o al carrer major de cada poble, de cada barri esclati la flor d'un carrer Entença multiplicat. Que els homes tristos i desencisats surtin del fons dels bars, on consumeixen les seves hores buides tot jugant al dòmino, i es lliurin engrescats al servei d'aquest poble que té necessitat de tots els cors i de tots els braços per a sortir de la gran prostració d'aquest llarg temps de servitud. D'un arbre, mil arbres.
Mori el carrer d'Entença! Visca el carrer Entença!
Lluís M. Xirinacs.
