Segons Joan Casals (1925-1988), i tal com ens recorda en Jordi Griera, els estats europeus menys productius com Grècia, al perdre la seva sobirania monetària, tenir disminuïda la seva capacitat productiva i no disposar d'una fiscalitat única europea, es veuen abocats a un endeutament que no poden evitar. Aquest endeutament no és responsabilitat tant dels grecs, com d'un sistema econòmic que no és sustentable a la llarga.
Brauli Tamarit Tamarit.
Divendres, 11 de desembre del 2015.
La Vanguardia web. Llibres. Divendres, 29 de maig del 2015.
Pedro Olalla: «Això de Grècia ha estat un genocidi».
El conegut hel·lenista publica a Acantilado «Grecia en el aire», un llibre en què reivindica les herències de l'antiga democràcia atenesa.
Albert Lladó.
Pedro Olalla (Oviedo, 1966) acaba de publicar amb Acantilado Grecia en el aire, on reivindica les herències de l'antiga Atenes per afrontar les enormes dificultats per les quals passa el país que va veure néixer la democràcia. Lector corresponsal de La Vanguardia, reconegut hel·lenista, l'autor viu des de fa 20 anys a la capital grega, la que va aconseguir instaurar una forma de govern que no separés el «ells» del «nosaltres». No estem davant d'un llibre d'arqueologia, sinó davant una mena de mirall entre dos períodes històrics en què la identificació del ciutadà amb l'estat és fonamental per parlar de política en majúscules. Analitzem els desafiaments, i també els riscos, d'una societat etimològicament lliure.
-Ofereix una reflexió que es fa en caminar. Han sortit recentment títols que vinculen el passeig amb el pensar. Això, en realitat, és una cosa molt grega.-
-La tradició peripatètica està molt vinculada a la filosofia. El llibre neix des del terreny. I el terreny d'Atenes està doblement connotat. D'una banda, l'Atenes antiga com a escenari del naixement del projecte democràtic, que va ser una realitat durant dos segles. D'altra banda, com a escenari de tot el que està passant a Grècia durant els últims anys. El simbolisme és molt particular, i ens ofereix grans contrastos entre el que era la democràcia a l'Antiga Grècia i les formes actuals de govern, que seguim anomenant amb el mateix nom.-
-És un llibre escrit entre 2010 i 2014. Com ha evolucionat el país en aquests quatre anys? ¿Avui, els ciutadans, són més passius que abans? ¿Ha guanyat terreny la frustració? -
-He estat testimoni, però també víctima de tot el que ha passat. Això m'ha portat a escriure el llibre des d'una manera molta més vivencial. La societat s'ha empobrit enormement, s'ha desencantat, i s'ha indignat, però ha generat una resposta molt més limitada que l'abast de la deterioració. Si comparem els últims mesos amb el 2011, doncs sí, veiem que hi ha un esgotament. Hi ha una fase de contenció en els carrers.-
-Sosté que hom està sent especialment indulgent amb el govern de Txipras?-
-Les seves polítiques, en el fons, estan suposant una opció de continuisme. El nou govern, és veritat, no s'està acarnissant quant a l'ús de l'aparell repressiu o policial com en temps anteriors. Hi ha una espècie de treva, de parèntesi.-
-Però vostè és molt crític amb Syriza. Pensa que l'única sortida digna per als grecs és abandonar la Unió Europea? -
-Grècia no té futur dins de l'euro. I no té futur perquè no té sobirania per fer una política diferent. Dins d'aquestes regles, només es pot sotmetre a les condicions dels seus creditors. No hi ha experiència històrica d'un país que hagi sortit d'una situació d'endeutament com el que ara pateix Grècia sense tenir control sobre la seva pròpia moneda.-
-Segur que no és la panacea.-
-No ho és. No dic que l'endemà tot s'arreglaria. El que sí que està clar és que dins de l'actual marc Grècia no pot més que endinsar-se al pou. La quantitat de morts que hi ha hagut... Això de Grècia ha estat un genocidi.-
-Llegim una dada aterridora. En els darrers quatre anys més de 3.500 persones s'han suïcidat.-
-Més l'augment de l'índex de la mortalitat, sobretot la infantil, o l'empobriment de la població, amb una de cada quatre persones sota el llindar... Grècia necessitaria un índex de creixement superior al de la Xina per fer front al pagament d'aquest deute .-
-Quines són les opcions?-
-El govern ha de dir als seus ciutadans, sense embuts, quins són els riscos del continuisme i quins són els riscos de la ruptura. La ruptura ha estat estigmatitzada amb tota mena de tabús. El continuisme, d'altra banda, ha estat idealitzat tot i el creixement del deute. No és l'únic camí. Cal obrir els ulls a aquesta cruïlla. La societat té el deure de decidir sobre el seu destí.-
-Parla de l'areté (la virtut política) i del dike (la lluita contra l'abús) però també de l'aidós (la vergonya, el compromís ètic interior). Qualifica de saqueig del que ha patit el poble grec, però alguna autocrítica haurà de fer també el ciutadà, no? -
-Cal fer autocrítica, si. Si volem transformar les democràcies des de dins, hi ha molta feina a fer. Si ens conformem sense implicació, sempre estarem afavorint que altres ho facin per nosaltres. Si volem un sistema diferent, hem de posar-nos a fer això. Però cal dir que quan normalment alguns governants demanen al poble que faci autocrítica, el que se li està demanant és que dilueixi les responsabilitats entre tots. I no tots s'han comportat igual.-
-Hi ha llavors una presa de consciència. No es puja a l'Assemblea sense haver discutit a l'Àgora. La democràcia participativa no és només triar, sinó deliberar. -
-La democràcia antiga està basada en la virtut política dels ciutadans. És una qüestió activa, no passiva. Nosaltres som més hereus del model romà, veiem el ciutadà com un subjecte de drets i obligacions, però el model atenès és diferent. El ciutadà és el portador responsable i lliure de l'essència política de la sobirania. I ha d'estar disposat a exercir-la, encara que això signifiqui sacrificar part de la seva energia en aquesta labor.-
-La gran radicalitat de Soló és fomentar la participació del ciutadà en les grans decisions. La importància de prendre la paraula.-
-La democràcia no es pot limitar al dret a l'emissió d'un vot per donar un xec en blanc a qui sigui. Això és un sistema electoral, però no és una democràcia. Hi ha una limitació estructural.-
-Els grecs consideraven la paideia, l'educació, com un deure de la ciutat. Avui ens faria riure si algú afirmés que sense saber poesia no es pot ser un bon ciutadà...-
-La paideia no es podia descuidar en l'Antiga Grècia perquè era el que nodria el sistema. No obstant això, avui ens sembla que l'educació, sobretot en humanitats, és una qüestió sumptuària, cosmètica. Si ens creiem aquest plantejament, estem afavorint que la base de la democràcia estigui cada vegada més desproveïda. Això va sempre en benefici dels que estan més amunt.-
-Hi ha passes enrere. Entre Soló i Clístenes, Pisístrat instaura una tirania populista i despòtica. És el populisme un risc real, avui, a les democràcies occidentals?-
-Aristòtil ja adverteix de les versions perverses que poden sorgir. Contraposa la demagògia (una massa mancada de virtut) al que ell anomena politeia (el govern virtuós de la polis). És evident que tots els models poden generar aquests efectes, però no es concep la democràcia sense ciutadans disposats a defensar-la i exercir-la. La massa electoral, quan no té voluntat política, el que vol és trobar un líder en el qual dipositar la seva sobirania. El que està fent el ciutadà, aquí, és abdicar.-
-Dèiem que la democràcia és fràgil, i que cal cuidar-se permanentment. Pèricles va haver de bandejar a Anaxàgores perquè els ciutadans no l'executessin.-
-Sí, és cert, però no és just dir que les democràcies de forma natural deriven en el populisme o a la irresponsabilitat. No és així. Difícilment una democràcia en la qual els ciutadans tinguessin força política, capacitat de jutjar sobre l'interès comú, dipositen aquest poder en mans de qualsevol.-
-Clístenes crea un nou consell de cinc-cents ciutadans per actuar com a òrgan administratiu i executiu. I ho fa per sorteig! Plató i Aristòtil defensen que és millor opció que l'elecció. I la meritocràcia? No hi ha ciutadans millors per governar que altres? Per què no aprofitar el talent?-
-Una cosa és la voluntat política i una altra cosa són els coneixements tècnics. Les decisions que cal prendre per organitzar una societat són, en la majoria dels casos, decisions ètiques. No són decisions tècniques. Però és clar que cal aprofitar els coneixements tècnics per informar, per assessorar... La gent que anava a votar a l'Assemblea a Atenes rebia aquesta informació, existia un diàleg polític... Els polítics actuals tampoc són experts, tenen els seus gabinets en totes les matèries. Qui ens diu que els tecnòcrates que estan prenent decisions per nosaltres ho estan fent amb criteris superiors? Estem investint a experts únicament en matèries financeres. Exclusivament.-
-Les grans escoles de política atenesa eren l'Assemblea, el Consell, els tribunals i... el Teatre! Aquí hi ha el conflicte d'Antígona. És la llei el mateix que la justícia? Quan és legítima la desobediència civil?
-Allò que Sòfocles va voler advertir amb aquest gran monument, Antígona, és que, fins i tot en un sistema on les lleis eren expressió de la voluntat comuna, hi havia la possibilitat que no fossin justes. Calia deixar la porta oberta a la capacitat de revisar-les. Ens podem oposar a una llei apel·lant als propis valors que sustenten la democràcia. És a dir, la línia de legitimitat passa per l'acte de rebel·lar-se contra aquestes lleis de manera col·lectiva, conscient, assumint els riscos, i apel·lant als mateixos valors que se suposen que han enllumenat aquesta llei. Mai des de valors particulars, o de conveniència pròpia. Per fer avançar la democràcia. Si no, semblaria que hem arribat a instal·lar el bé definitiu. És una operació delicada, però un mecanisme que la democràcia, que és un sistema obert, ha de contemplar com una forma d'oxigenació.-
Pedro Olalla és testimoni dels dramàtics fets que acompanyen la crisi grega del deute, caracteritzats per una pobresa extrema, reflectida en els nombrosos suïcidis que pateix la seva població, situació que el mateix Olalla qualifica com genocidi.