La realitat està plena de paradoxes, i la realitat política encara més. El procés que està seguint la nació catalana per assolir unes fites més altes de llibertat ens anima a enumerar unes quantes d'aquestes paradoxes, per deixar clar que el veritable sentit comú és que no fem als altres allò que no volem que els altres ens facin a nosaltres. Que tard o d'hora tot allò que fem ens és retornat, tant si es fa per bé, com si es fa per mal. I, malgrat que Joseph Goebbels ens va voler ensenyar el contrari, per molt que es repeteixi una mentida, aquesta no es converteix en veritat.
Qui diu defensar la llei l'està infringint, tot criticant als qui la volem fer acomplir. El dret de lliure determinació dels pobles està contingut en els tractats internacionals ratificats per l'Estat espanyol, fins i tot abans que la mateixa Constitució espanyola del 1978. A més, aquesta constitució, en el seu article 10 apartat 2, recalca el caràcter suprem d'aquests tractats internacionals que inclouen aquell dret. També la jurisprupència internacional reconeix aquest dret. En canvi, els qui reivindiquem aquell dret estem respectant i acollint-nos a la llei.
Qui diu defensar l'Estat espanyol l'està destruint. Quan s'evita l'evolució progressiva cap a una major descentralització i una vera comunió fraternal de nacions, es provoca una reacció contrària que obliga a les nacions sense estat de l'Estat espanyol a marxar forçadament. Un exemple clar és la reacció catalana a la sentència injusta contrària al darrer Estatut del Principat de Catalunya, promulgada per jutges nomenats per polítics centralistes hostils a aquesta iniciativa, afectant a normes similars a altres estatuts que no han estat després impugnats per por a la mateixa reacció.
Qui més va lluitar contra les opressions de tipus nacional generades per l'Estat espanyol, justament l'hagués pogut salvar, si els altres polítics i els poders fàctics que els pressionaven haguessin col·laborat. Lluís Maria Xirinacs va proposar, quan va ser senador constituent, una constitució alternativa completa, la Constitució de la Confederació espanyola, on cap de les nacions que la composen té una situació de preeminència respecte les altres. Amb aquesta solució i l'evidència que la porta de sortida està sempre oberta, ningú hagués volgut marxar.
Qui diu que defensa més l'economia espanyola, és qui més l'ha perjudicat. Quan el president de govern espanyol, José Maria Aznar, amb Mariano Rajoy i Rodrigo Rato com vicepresidents, va signar l'any 1998 l'adhesió a la moneda única europea, adhesió que es va fer efectiva l'any 2002 sense una equivalent unió fiscal com va denunciar prèviament el president de la PIMEC Joan Casals, l'Estat espanyol va passar de tenir una moneda com la pesseta, que es generava sense deute, a tenir una moneda com l'Euro, generada mitjançant un deute amb interès impossible de tornar. Tot això ha causat en bona part, com diu el president d'INEVAL Jordi Griera, el deute desorbitat de l'Estat espanyol i la seva fallida.
Qui diu defensar més la seguretat de les persones d'Occident, és qui més l'ha amenaçat. Quan el mateix president de govern espanyol, José Maria Aznar, es va sumar al pacte de les Açores, juntament amb George Bush junior i Tony Blair, per fer la guerra contra Iraq, guerra que es va estendre després per diferents estats petroliers, va provocar que, en reacció, persones originàries de pobles que han estat víctimes d'aquestes agressions causessin atemptats contra Occident com els que hi han hagut a Barcelona i a Cambrils aquest mes d'agost de l'any 2017.
Els qui volem la independència de la nació catalana, contràriament al que diuen els nostres detractors, estem preparant l'únic camí possible per a que, amb el temps, es pugui produir una veritable comunió fraternal de les nacions hispàniques, ibèriques i/o europees. Altres persones, que s'autoqualifiquen de federalistes o confederalistes a nivell espanyol, afirmen voler assolir de forma progressiva aquest objectiu, sense prou convicció, doncs resulta que, en la pràctica, aquest darrer camí progressiu ha esdevingut impossible. Contràriament, els més centralistes són els qui impedeixen aquesta via progressiva, perpetuant la relació de dominància d'una nació envers les altres, mantenint l'enfrontament entre elles.
Brauli Tamarit Tamarit.
Diumenge, 3 de setembre del 2017.
