Us informem de tres documents que il·lustren el problema ecològic més important en el Principat de Catalunya del Sud durant dècades. Es tracta de la contaminació del riu Llobregat fruit de les activitats de la mineria de potassa de Sallent i Súria, a la comarca del Bages, les deixalles de la qual són tractades indegudament, de forma que van a parar a les aigües del riu i als aqüífers del subsòl de la seva conca, afectant negativament conreus i animals, així com els processos industrials, i la salut dels éssers humans de la conurbació de Barcelona, obligats en molts casos a beure i cuinar amb aigua envasada.
Malgrat les infraccions de les lleis mediambientals i dels perjudicis causats, els responsables d'aquestes explotacions han aconseguit frenar els intents de deturar la seva activitat, o bé d'adequar-la a les exigències de rigor mediambiental que sí practiquen els mateixos responsables en altres explotacions similars del Canadà i del Regne Unit.
Considerem rellevant publicar aquests documents dins del lloc web del Centre d'Estudis Joan Bardina, incloent el testimoni d'un dels principals experts en aquesta lluita per unes aigües de consum i de reg saludables, el nostre amic en Roger Lloret, membre del col·lectiu MontSalat, doncs és una mostra de com els abusos de poder, amb l'auxili de la corrupció de l'antisistema del diner anònim, ha anat afectant negativament durant molt de temps la salut i l'ecologia de bona part d'un país.
No podem confiar només en la bona voluntat de polítics i jutges per fer aplicar una solució radical a aquest problema i altres problemes com aquest. Cal l'assumpció d'un veritable estat de dret, amb la instauració d'una moneda nominativa que freni la corrupció i d'una justícia veritablement independent dels executius i legislatius de cada estat, amb prou recursos per vèncer la temptació del suborn. Mesures que són un primer exemple que després s'estendrà a la resta de la Humanitat.
Equip del Centre d'Estudis Joan Bardina.
Diumenge, 21 de juny del 2015.
La Vanguardia. Dilluns, 11 de novembre del 2013. Tendències. Pàgina 27.
Un químic, expolicia fluvial, controla des del 1962 la salinització dels cabals que consumeix Barcelona.
«Continuo vigilant l’aigua del Llobregat».
Antonio Cerrillo. Barcelona.
Roger Lloret, químic, agrònom i meteoròleg aficionat, està a punt de fer els 75 anys. I des d’en fa 51 analitza les aigües del Llobregat. Ell n’és un dels guardians. Ha estat el policia fluvial encarregat de vigilar els abocaments industrials i urbans en un riu la preservació del qual és clau per a l’àrea de Barcelona. Tasques com la seva són imprescindibles per conèixer l’estat original dels cabals que seran potabilitzats i consumits. Sense professionals com ell seria impossible que es complís aquest miracle quotidià que fa que el cabal fosc i de mala qualitat que circula pel riu Llobregat es transformi en un producte que compleix miraculosament les condicions indispensables per ser consumit en la conurbació barcelonina.
Va començar a dur a terme aquesta feina el 1962. Aigües de Barcelona va crear llavors un equip de professionals encarregat d’analitzar les aigües del Llobregat en un moment en què la potabilitzadora de Sant Joan Despí (construïda el 1953) anava a ser ampliada. Recorda que llavors el riu era una veritable «claveguera» per la falta de depuració. La seva feina ha estat inspeccionar l’estat del riu. Però a més segueix de prop la situació de la reserva subterrània de Cornellà, clau per garantir el subministrament quan el Llobregat entra en període d’estiatge.
Una vegada al mes continua prenent mostres. És el mateix policia fluvial de sempre, encara que ara voluntari, ja que col·labora amb el projecte Rius de la Fundació Hàbitats, una xarxa d’entitats de Catalunya bolcada en la vigilància i recuperació dels ecosistemes fluvials.
Des que es va jubilar, Roger Lloret ha pogut desenvolupar les múltiples aficions que té. A més de químic i agrònom, ha fet estudis de farmàcia, medicina, biologia... «Sóc un gran curiós; no m’interessen els títols, sinó els coneixements», diu a la terrassa de casa seva a Cornellà, on em mostra l’estació meteorològica que hi té. «Sembla que hem entrat en un nou període de sequera», apunta abans de convidar-nos a visitar un petit meandre dins de la canalització del Llobregat, entre Cornellà i Sant Boi. «Amb prou feines ha plogut a l’octubre», observa.
Tota la seva vida ha girat al voltant de l’aigua, un interès despertat mentre estudiava a l’Escola Agrària de la Diputació de Barcelona i observava admirat l’estació meteorològica que hi havia. És un dels observadors meteorològics que van participar en un equip caçatornados entre Castelldefels i el Garraf (és membre de l’Associació Catalana de Meteorologia).
Ha estat assessor i pèrit en múltiples indagacions de la Fiscalia de Medi Ambient. I des del Centre d’Estudis del Baix Llobregat, està bolcat a «donar a conèixer el ric patrimoni vinculat a la xarxa fluvial del Baix Llobregat, els seus canals, indústries, la flora i fauna, els boscos de ribera, les espècies...», explica.
En la seva vida actual hi ha temps per a tot. Per això no va sentir frustració quan es va jubilar i va deixar la seva empresa després de tants anys, malgrat que els llaços eren molt forts. «Aquesta mena de frustració apareix quan la persona ha convertit la feina en el centre d’atenció i ha anat renunciant progressivament a altres dedicacions que l’omplien de satisfacció», assenyala. «Però si la dedicació professional no suposa més renúncies que les inevitables i si s’ha mantingut la vida social, afectiva, amics, aficions i una família, que una empresa no tingui capacitat de resposta afectiva pot ser superat», afegeix.
Però la seva vida és un retorn etern al Llobregat, diu agafant aigua a braçades al meandre de Cornellà, un espai fluvial naturalitzat modestament amb pedra d’escullera a les riberes del riu, transitades per mestresses de casa i jubilats en xandall. «El riu Llobregat ha millorat, però no oblidem que ha estat en gran manera gràcies als ajuts dels fons de cohesió europeus».
Però el gran problema continua sent la salinitat de les aigües, originada fonamentalment per la mineria de potassa del Bages que aboca els excedents de residus salins en enormes muntanyes sense un tractament previ ni la impermeabilització dels sòls, explica. «L'àrea de Barcelona no té consciència del gran perill potencial que això representa per al Llobregat», diu.
Les dades hitòriques (anys 1920/1930) assenyalen que el Llobregat portava entre 70 i 80 mil·ligrams de clorurs per litre, fruit de la salinització natural, generada sobretot per la muntanya natural de sal de Cardona. Tanmateix, amb l'abocament dels residus salins de la mineria del Bages es van assolir a la segona meitat del segle passat més de 1.000 mg/l per litre (quan el màxim recomanat per a aigües de consum humà és de 250 mg/l). El problema es va aturar en part amb el col·lector de salmorres (inversió de diners públics) que capta els abocaments salins i els transporta en una canonada paral·lela al Llobregat fina al mar. Però no ho resol tot, i encara fonts, rierols i pous del bages estan contaminats per la sal i són un agent contaminant potencial per a la conca, diu coma membre de MontSalat, entitat que va néixer per reclamar un pla de restauració del runam del Cogulló (Sallent). Per això (entre altres raons), «cal controlar l'aigua abans que sigui captada per a la potabilització a Abrera i a Sant Joan Despí». I cal continuar pagant-ho a la factura. «S'han hagut de posar filtres de potabilització molt potents perquè no n'hi ha prou amb simples tractaments de desinfecció. Això no treu sal».
Al meandre, Roger Lloret pren la temperatura de l'aigua, mesura el cabal circulant, calibra la conductivitat (clorurs). És la seva rutina, després de les elevades inversions en depuració i potabilització que s'han emprès des del 1992 per instal·lar potents filtres en les plantes d'Abrera i Sant JOan Despí per extreure contaminants i la salinitat afegida del Llobregat.
«El que seria lògic és que les grans inversions per ala descontaminació es fessin aigua aumnt perquè la potabilització fos més barata avall. Però aquí ho fem al revés. Hem deixat que el LLobregat es contaminés i després hem hagut d'assumir grans inversions públiques per fer l'aigua potable». D'això, altres en diuen «privatitzar beneficis, i socialitzar les pèrdues i danys ambientals».
«El pla de sanejament del Llobregat ha millorat notablement l'estat del riu; però estem lluny de la recuperació completa, sobretot en el tram baix fins al mar», indica.
Les aigües residuals i la salinitat són una amenaça permanent, efegeix. En alguns casos, els tractaments deficients i la crisi actual estan endarrerint el compliment de les recomanacions europees. Per això, caldrà continuar vigilant el riu. A aquest pas, 51 anys més.
Roger Lloret, fotografiat dijous la meandre de la canalització del Llobregat, entre Cornellà i Sant Boi. Foto: Jordi Play.
Quan l'edat és un plus. Roger Lloret, 74 anys. Químic i meteoròleg aficionat. Exempleat d'Aigües de Barcelona, membre del grup conservacionista MontSalat.
El Periòdico de Catalunya. Divendres, 2 de novembre del 2012. Pàgina 28.
Conseqüències d'una activitat industrial.
Iberpotash pal·lia més l'impacte ambiental en altres països que a Súria.
La companyia fia la solució de les sobres de produir potassa a la venda futura de sal.
ICL destina mesures per reduir residus en mines del Canadà i del Regne Unit.
Agustí Sala./Olga Grau.
Barcelona.
Vista aèria de l'activitat extractiva de la mina de Súria. Foto: Xavier Jubierre.
iCL, la multinacional israeliana propietària d'Iberpotash, realitza solucions mediambientals en altres països que no aplica a les mines de potassa de Súria i Sallent (Bages). Així ho afirma un informe de l'Estudi Ramon Folch, encarregat per indústries salineres europees.
També es desprèn d'una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que va anul·lar l'autorització ambiental de la mina de Sallent i que veu molt baixa la fiança de 0,58 milions d'Iberpotash per pal·liar i cobrir els danys mediambientals d'una muntanya de sal de més de 100 metres, com diu la normativa comunitària.
Cleveland Potash, d'ICL, explota una mina de potassa en un parc natural a Anglaterra, dissol els residus salins i els aboca al mar. El seu accionista Potash Corp torna a la mina de New Brunswick, al Canadà, els residus després d'extreure'n la potassa. Les diferents tècniques pal·liatives per als residus suposen un cost del 0,5% i el 3% del preu de venda, segons l'estudi.
L'informe de Folch revela que les principals actuacions per mitigar els efectes de les mines les ha fet l'Administració, «que sembla haver actuat subsidiàriament davant la falta de diligència del contaminador». En els últims 30 anys, l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) ha destinat almenys 200 milions a pal·liar la salinització del Llobregat, proveïdor de la regió metropolitana de Barcelona, com va informar El Periódico ahir.
Fonts d'Iberpotash asseguren que han complert «escrupolosament» la llei. Atribueixen l'informe de Folch a la competència, que es veu «amenaçada per la qualitat i quantitat de sal» que produirà Iberpotash amb el seu pla d'inversions Phoenix a Súria. La sal és el residu de la producció de potassa, però val la desena part i s'acostuma a acumular en lloc de vendre. La impermeabilització de la muntanya de sal de Vilafruns, la més petita del Bages, va costar a l'ACA 7,5 milions. Iberpotash diu que també hi va participar.
Solució social i ambiental.
«És la primera vegada que es dóna una solució social, econòmica i per eliminar muntanyes de sal» del Bages, ja que aquesta es vendrà, afegeix l'empresa. En cap altre cas la venda de la sal és l'única solució ambiental, destaca l'estudi. Però a Iberpotash insisteixen: «Ja tenim compradors en el mercat europeu. Si l'aboquéssim al mar, la competència no hauria encarregat l'estudi».
El problema és que, malgrat el tancament de Sallent, se seguirà extraient potassa a Súria i per cada tona d'aquesta en surten tres de sal. Segons l'informe, ni en el més conservador dels escenaris es reduiran les muntanyes de sal. De fet, calculen que creixeran entre 1,2 i 1,9 milions de tones anuals.
Enllaç de la notícia original en català:
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/economia/iberpotash-pallia-mes-limpacte-ambiental-altres-paisos-que-suria-2240455
La Directa. Número 148. Dimecres, 22 de juliol del 2009. La indirecta. L’entrevista.
Roger Lloret. Químic i membre de MontSalat.
«El problema de contaminació més important de Catalunya, d’abans, d’ara i del futur».
Roger Lloret. Foto: Antonia Chan.
Roger Lloret ha participat en l’elaboració del documental –gravat l’estiu passat– titulat «La Sal de la Mort», que tracta dels vessaments de residus salins als rius Llobregat i Cardener originats per Iberpotash, empresa explotadora de les mines de potassa del Bages. Lloret forma part de MontSalat, una plataforma que denuncia l’abocament diari de sal als immensos runams salins –des d’on s’escampa Llobregat avall i que registra unes concentracions que superen diverses vegades les que trobem a l’aigua de mar– i els devastadors vessaments del col·lector de salmorres. El grup dóna a conèixer el documental mitjançant projeccions públiques.
Eva Badia.
-Quins són els efectes de la sal a l'aigua potable?-
-La sal abocada als rius afecta els ecosistemes i el sistema renal i la pressió sanguínia de qui la beu. Quan es desinfecta amb clor, els clorurs i la matèria orgànica generen trihalometans a l’aigua potable, uns elements que són cancerígens, mutagenètics i teratogènics. Des del gener, la directiva d’aigües de la Unió Europea limita els clorurs que es poden usar en l’aigua potable a un màxim. Gràcies a la pluja i al fet que hi hagi dilució als rius, estem al límit de clorurs permesos, però els trihalometans estan fregant o per sobre d’aquest límit i... Compte!, que la propera sequera ja està en marxa! Amb el cabal del riu normalitzat, com abans de les pluges del mes de maig, difícilment s’acomplirà la directiva sense gastar recursos en noves tecnologies de tractament. Quan els objectius de qualitat de l’aigua potable no s’assoleixen, aquesta es transforma en «sanitàriament permissible», situació que patim des de fa dècades. Però com que això no et mata de seguida...-
-Què s’ha fet o s’està fent per evitar aquesta situació?-
-El més barat seria arreglar el riu en origen però, per ara, sols es millora l’aigua potable que s’ha de subministrar i això –que és molt més car– ha fet construir nous tractaments a les potabilitzadores del Llobregat, tant a Abrera com a Sant Joan Despí. La resta d’empreses subministradores i altres usuaris també hauran d’invertir i ho acabarem pagant els usuaris, ja que la directiva europea no s’acomplirà perquè el riu continuarà portant la salinitat. El col·lector de salmorres, construït per minimitzar la contaminació de les aigües superficials i els aqüífers, ha quedat obsolet perquè Iberpotash multiplica l’extracció al màxim i, amb ella, també els abocaments de residus sòlids. Des de l’any 89, aquestes aigües industrials passen per un col·lector que ha resultat ser insuficient. S’ha ampliat des d’Abrera fins al mar, però de les mines del Bages –zona on es produeixen els abocaments– fins a Abrera, encara tenim el col·lector inicial. Tot ell, fins al mar, s’ha trencat més de 350 vegades. L’envelliment del col·lector i la sobreexplotació generen vessaments i contaminacions puntuals molt agressives. Quatre o cinc poblacions han perdut les seves fonts d’abastament històriques i han construït noves plantes de tractament. Quan el nou col·lector funcioni al màxim de la seva capacitat, cada any evacuarà al mar gairebé tot un embassament de Sant Ponç, uns recursos hídrics de valor incalculable i molt més econòmics de tractar que una dessaladora d’aigua de mar.-
-Qui paga tot això?-
-La mineria no compleix les seves obligacions mediambientals, ja que el runam salí es considera un subproducte i, per tant, no se li aplica la Normativa de Residus Industrials. Els danys s’externalitzen i han de ser remeiats amb diner públic. Dels 277 milions d’euros previstos per l’Agència Catalana de l’Aigua per minimitzar l’impacte de la salinitat, Iberpotash sols està disposada a pagar-ne uns tres o quatre, que servirien per recollir surgències d’aigües dolces salinitzades i portar-les al col·lector. La resta d’obres es paguen amb fons europeus i altres fons públics. O sia, que l’axioma de qui contamina paga es converteix, en aquest cas, en qui contamina cobra.-
-Es pot denunciar aquest incompliment de les obligacions ambientals?-
Ja fa anys que la fiscalia de medi ambient del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va obrir diligències contra l’empresa minera. La policia judicial va aclarir que l’augment de la salinitat és fruit de la mina de potassa i, amb tota seguretat, si hi hagués una sentència seria condemnatòria. S’ha pressionat políticament perquè el sumari no evolucioni i fa anys que està retingut en un jutjat de Manresa. Per MontSalat, ens trobem davant el problema de contaminació més important de Catalunya –d’abans, d’ara i del futur–, ja que afecta el territori i més de quatre milions de persones que beuen i utilitzen les aigües del Llobregat. Hem iniciat un altre procés judicial de reclamació dels afectats, obert tant a particulars com als ajuntaments i les indústries, però l’empresa minera i alguns polítics intenten dividir els actors, mentre algun ajuntament mira cap a una altra banda.-
-Hi ha alguna solució senzilla?-
-S’han fet propostes, com dissoldre els runams i abocar-los al mar a través del col·lector, o s’ha calculat quant costaria tornar la sal a la mina, però la mina no vol. A més de les anomalies ambientals, els incompliments i els diferents delictes, el Departament de Medi Ambient ha concedit la llicència ambiental a l’empresa minera Iberpotash. La societat civil s’hauria de bellugar i, quan hi hagi una pressió prou important sobre els polítics, possiblement aquests mouran fitxa. Potser s’esperaran que la potassa desaparegui... perquè això de la mineria, arreu on vagi, en general, són 100 o 200 anys de glòria i 1.000 o 1.500 anys de misèria.-
-I tot això s’explica al documental «La Sal de la Mort»?-
-La productora de Cardona E2S Produccions va tenir la idea de fer un documental de denúncia i, juntament amb MontSalat, va elaborar el guió. El programa Gran Angular de TVE hi estava interessat però, quan el va visionar, ja no li va convenir, suposadament per les pressions polítiques. Després es va oferir el programa a TVC i es va obtenir la mateixa resposta. La productora va cedir gratuïtament el documental a MontSalat i, d’aquí, s’està creant aquesta diàspora, tant al Bages com al Baix Llobregat i al Barcelonès, que potser és l’àmbit que pateix més el problema i que, a la vegada, el desconeix més o bé el té assumit com una fatalitat. Hi ha una explicació de perquè la Regió Metropolitana de Barcelona té el rècord de consum d’aigua envasada, però els mitjans de comunicació no n’expliquen les causes o no ho poden difondre, tot i que seria desitjable.-
Podeu veure i/o descarregar el documental «La sal de la mort», des d'aquest enllaç.
MontSalat:
http://www.lasequia.org/montsalat
Enllaços relacionats:
Documental «La sal de la mort».
Ayhan Doyuk. Demostracions a Castellterçol, 2005.
Ajuntament de Castellterçol. Nota de premsa.
Un raig d'esperança en la lluita contra el foc i en la defensa del nostre patrimoni forestal...
