|
 Noticias de Navarra. Diumenge, 6 d'agost de 2017.
|
L'avantguarda de la lluita ecologista.
Navarra, pionera del front antinuclear.
L'avantguarda de la lluita ecologista i el primer comitè antinuclear de tot l'Estat va néixer a la Ribera de Navarra; allà es va paralitzar l'any 1974 la construcció d'una central a cinc quilòmetres de Arguedas i va involucrar en la baralla a intel·lectuals, agricultors i fins i tot la Diputació Foral franquista de l'època.
Un reportatge de Daniel Burgui Iguzkiza. Fotografia: Fermín Pérez-Nievas/Arxiu. Diumenge, 6 d'Agost de 2017. Actualitzat a les 6h, 9'.
L'anunci del tancament definitiu de la central nuclear de Santa María de Garoña, a Burgos, el passat dimarts 1 d'agost pel ministre d'Energia, Álvaro Nadal, ha estat celebrat per tot tipus d'agents socials i polítics. És avui un triomf simbòlic del moviment ecologista a Espanya. Però la seva clausura és sobretot la rotunda victòria d'una baralla política i social que es va iniciar fa més de 40 anys a la Ribera de Navarra, a Tudela. Allà va néixer de forma avantguardista el moviment antinuclear, allí es va fundar el primer comitè contra les energies nuclears de tot l'Estat. I possiblement, un dels primers d'Europa.
Era l'estiu de 1972, Mario Gaviria tenia 34 anys i tornava al seu poble, Cortes, per vacances. En aquell temps Gaviria treballava com a professor de sociologia urbana a la Universitat de Los Angeles, als Estats Units. Abans havia viscut a l'estat de Pennsylvania, on anys més tard –el març del 1979– tindria lloc el primer accident nuclear de la història, a Harrisburg. Ja a Califòrnia, Mario Gaviria havia participat a les primeres protestes contra les centrals a Sacramento i havia entrat en contacte amb l'incipient moviment ecologista d'Amics de la Terra, que es va fundar allà a la costa oest dels Estats Units. «Vaig arribar a casa i vaig llegir al diari que Espanya anava a posar en marxa més de 20 centrals nuclears, una d'elles a Tudela, a menys de 15 quilòmetres de casa nostra. Em vaig quedar aclaparat», recorda Gaviria.
Ambició energètica.
Llavors a Espanya hi havia tan sols tres petites centrals nuclears funcionant: la de José Cabrera a Zorita (Guadalajara), la de Santa Maria de Garoña (Burgos) i la de Vandellòs a Tarragona. Però, efectivament, l'últim pla dels governs franquistes i la Junta d'Energia havia autoritzat ja per a aquest any la construcció de les dues unitats de la central d'Almaraz (a Càceres), la de Lemoniz (en Bizkaia), les dues catalanes de Ascó i la de Cofrents a València. D'aquestes últimes, totes elles, excepte la biscaïna, estan avui operatives. No obstant això, el pla que Gaviria va veure al diari també contemplava la construcció immediata d'altres tantes centrals a Zamora, Lugo, Santander, Salamanca, Guadalajara, Cadis, en Fa de l'Ebre a Saragossa, dues centrals més a Deba (Guipúscoa), una altra a Ispaster (Biscaia) i sobretot –allò que va noquejar a Gaviria–: una central a Sotos de Vergara, un paratge a cinc quilòmetres d'Arguedas i a 10 quilòmetres de Tudela. «Vaig pensar que havíem de fer alguna cosa. Com deia un amic britànic: la nuclear era l'energia del futur el temps de la qual ja ha passat. Era i és molt perillosa i havíem de explicar-ho a la gent, encara que aleshores la Ribera de Navarra era una terra de mosques, calderetes i vaques al carrer», explica avui des de casa en Cortes. Gaviria va abandonar les seves tasques als Estats Units, va tornar a Navarra i, durant els següents quatre o cinc anys, es va dedicar a promoure el moviment antinuclear.
En l'estat de Pennsylvania –el març de 1979– tindria lloc el primer accident nuclear de la història.
Així és com Gaviria, copiant les estructures dels moviments ecologistes que havia vist a Califòrnia, crea a Tudela el primer comitè antinuclear d'Espanya. «Vaig trucar a tot tipus de gent més variada: a un amic del meu cosí que treballava a Telefònica, Facundo Salcedo; a Abel Casado, que era economista; la família Frauca que tenia una finca a prop d'on s'anava a projectar la central, vuit o deu joves de la zona, entre els quals estaven Patxi Tuñón –que era advocat laboralista a Pamplona–, Fito Jiménez, algunes noies com Milagros Rubio o Mamen Fernández i també agricultors o artesans agrícoles», rememora el sociòleg navarrès. Més tard, Mario Gaviria s'integraria també en AEORMA, l'Associació Espanyola per a l'Ordenació del Medi Ambient, l'única organització ecologista legal i autoritzada en aquells últims anys de dictadura franquista. «Realment érem un grup molt variat. Mai ens van perseguir i amb el tema mediambiental la gent s'atrevia a parlar». Gaviria es va dedicar a escriure articles de divulgació en l'Heraldo de Aragón, la revista Triunfo i fins i tot el setmanari La Voz de la Ribera, on es va publicar el primer text contra les centrals nuclears d'Espanya. També en 1972 «amb 5.000 pessetes i quatre amics» –entre els quals hi havia José Antonio Labordeta– funden la revista esquerrana Andalán, a Saragossa.
Mentre tot això passa i va quallant aquest primer moviment ecologista, el projecte del Ministeri d'Indústria segueix endavant. El 7 d'octubre de 1973 es va presenta a la Delegació d'Indústria de Navarra l'avenç de l'esborrany que Iberduero té projectat al terme municipal de Tudela, en els terrenys anomenats Soto de Vergara, propers al ferrocarril de Castejón i prop de l'antic baixador d'Arguedas. Es pretén posar en funcionament la central navarresa per a l'any 1980, amb un pressupost de 30 milions de pessetes i una potència de 1.000 megawatts. Al costat d'altres dues centrals a Guipúscoa, una altra a Biscaia, alguna més a la vall de l'Ebre, pretenia el Ministeri proveir-se de set milions de quilowatts. El diari ABC de l'època afegeix un afegitó a aquest assumpte: «El lloc escollit està molt a prop del riu Ebre, aquest tipus de centrals exigeixen disposar de molta aigua per a la refrigeració de les seves instal·lacions». Un dels assumptes claus per sumar a la lluita antinuclear a pagesos i fins i tot autoritats de l'època havia de ser el cabal del riu, el seu abús i la contaminació de l'horta navarresa.
La central de Tudela.
Institucions i camperols, en contra.
El 4 d'abril de 1974, Javier Arizcun Zozaya i Eduardo Les Floristán, com a representants, signen la venda a la Companyia Mercantil Hidroeléctrica Ibèrica Iberduero, SA d'uns terrenys a Matón de Vergara i Murillo de las Limas d'unes «9.116 robades i 17 almudes» al preu de 62 milions de pessetes. La construcció de la central és imminent. Comença llavors així una àrdua ofensiva d'aquests primers antinuclears per explicar els riscos d'aquestes energies radioactives. I també mobilitzacions.
Mesos més tard, el 6 d'octubre de 1974, prop de dues-centes persones assisteixen a l'hotel Corona d'Aragó, a Saragossa, a la taula rodona informativa sobre centrals nuclears que havia organitzat l'associació AEORMA. Allà, segons narra el diari La Vanguardia, Mario Gaviria va exposar com les centrals «no són segures i sí perillosíssimes». L'argument tan vàlid ahir com avui és que «no hi ha hagut ni hi ha cap companyia d'assegurances del món que s'atreveixi a cobrir els danys que podria causar un accident». A més, Gaviria va assenyalar la falta d'un pla de gestió dels residus radioactius, la radiació atòmica i les seves conseqüències per a la salut i sobretot com la central ribera frustraria el regadiu a la zona i qualsevol desenvolupament agrícola o industrial.
Va intervenir també Santos González –camperol i petit industrial de Tudela– que va mostrar la seva preocupació per la instal·lació de la central i la seva proximitat al polvorí de Castejón i al polígon de tir de les Bárdenas. Encara més rotunds es van mostrar les autoritats franquistes de l'època: Julio Asiaín, de Corella i diputat foral falangista, enfrontant-se als delegats de la Junta d'Energia i de les empreses instal·lades –també presents a la reunió–, va assegurar el següent: «Farem tot el necessari per oposar-nos a la instal·lació d'una central atòmica a Tudela mentre no estiguem absolutament segurs que no representa cap perill. La Diputació Foral de Navarra està disposada a defensar l'economia de la zona per tots els mitjans». Igualment, el procurador en Corts per Navarra, Jesús Ezponda va afirmar que fins que no s'aclareixi la gravetat d'aquestes instal·lacions haurien de «ser suspeses tota mena d'instal·lació nuclear».
Es pretén posar en funcionament la central navarresa per a l'any 1980, amb un pressupost de 30 milions de pessetes i una potència de 1.000 megawatts.
No van faltar en aquesta conferència els qui elogiaren les energies nuclears, o que van assegurar que les centrals «donaven vida als pobles» com el director adjunt de la planta d'Ascó. No obstant això, el delegat governatiu que va vigilar la conferència va prohibir que es redactessin conclusions sobre aquesta conferència. Però sembla que les paraules de Gaviria van calar fons. El 14 d'octubre de 1974, la Diputació Foral de Navarra va acordar «oposar-se de ple a l'emplaçament proposat per l'empresa Iberduero, estant disposada a col·laborar amb aquesta empresa». Signava Amadeo Marco, vicepresident de la Diputació Foral. Aquesta sorprenent complicitat de les institucions no es va donar en altres projectes com Mercadona, a Biscaia. «Potser les autoritats tenien un discurs conservador o d'afecció al rural, però va servir», explica Gaviria.
Durant els anys següents, se succeeixen les mobilitzacions i protestes. També arguments a favor i en contra així com intercanvi d'editorials entre El Pensamiento Navarro o La Voz de la Ribera carregant les tintes. Es crea ADMAR (Associació en Defensa del Medi Ambient de la Ribera) i Mario Gaviria al costat de col·legues bascos i aragonesos, recorre la geografia espanyola promovent el moviment antinuclear. «Organitzem més de 100 comitès clandestins, vam fer una manifestació a Badajoz amb més de 300 alcaldes; fins i tot en ple franquisme, donàvem xerrades a instituts i ajuntaments », recorda. Eren els últims anys d'una dictadura que es descomponia. Finalment, el context social, les protestes i la inviabilitat va enderrocar l'ambiciós pla de les centrals i la de Tudela mai no es va realitzar.
«A vegades crec que aquests anys, l'inici de la lluita antinuclear és el més important que he fet en la meva vida», reflexiona Mario Gaviria. «El sud de Navarra és avui una potència agroalimentària a Europa: amb aquest projecte hagués desaparegut tot i que hagués estat una tragèdia. La veritat és que allà on hi va haver mobilitzacions –com a la vall de l'Ebre o a les províncies basques– i es va saber defensar la terra no es van atrevir a construir més centrals. I, sobretot, vam assentar les bases per a tancar-les. Jo ja no ho veuré en vida –diu Gaviria, als seus 79 anys– però com més aviat les tanquin totes, millor».
Ecologisme foral.
Les lluites d'AHIR. Per Patxi Tuñón, que recorda amb excitació aquells anys pretèrits de militància antinuclear a Navarra, l'atractiu i l'encant de la mobilització social ecologista de fa quatre dècades enrere és que eren «molt transversals i que aglutinaven a gent molt diversa». «Érem una part més dels primers moviments progressistes, però a diferència d'altres lluites, la antinuclear i la antimilitarista sempre va tenir un punt més obert, més festiu, més creatiu; i a més, atrèiem a gent d'altres àmbits: des de les associacions de veïns, al moviment obrer, feminista o agrícola».
Les lluites d'AVUI. Diu Pau Lorente que Sustrai Erakuntza es va fundar amb intenció de ser un front tècnic i jurídic per servir a les lluites que tenen a veure amb la defensa del territori i que es perdien en l'àmbit legal. «No tenim por de ser derrotats, tenim paciència i ens plantegem això com una carrera de fons, algunes sentències han trigat 20 anys a arribar i després a complir», assenyala. Sobre els fronts que hi ha avui oberts, el tema de l'extracció per fractura hidràulica a la Ribera (com el projecte Aquil·les) o en altres llocs ha quedat paralitzat o «latent» pels propis interessos de les empreses i indica Lorente que, encara que «propostes com la del Parlament de Navarra per declarar el nostre territori lliure de fracking són rellevants, depenen d'altres instàncies i institucions». I afegeix: «Cal estar sempre alerta, sempre vigilants. Ens venen models que aposten per economies a curt termini, que no generen riquesa més que per a uns pocs, que endeuten institucions i no fomenten la sobirania energètica ni un desenvolupament sostenible».
Galeria d'imatges:
El Soto de Vergara, on s'anava a construir la central nuclear tudelana (foto 1 de 7).
Pancarta contra les nuclears, a la plaça del Castell de Pamplona (foto 2 de 7).
Assassinat de la jove Gladys del Estal per la Guàrdia Civil a Tudela (foto 3 de 7).
Diverses pancartes a Tudela, per a la manifestació del 3 de juny de 1979, que va ser brutalment reprimida (foto 4 de 7).
Primer accident nuclear de la història a Harrisburg (EUA) el 1979 (foto 5 de 7).
Revista Andalán, fundada per Mario Gaviria i José Antonio Labordeta (foto 6 de 7).
Adhesiu de l'ADMAR (foto 7 de 7).
Enllaç de la notícia original en castellà:
http://www.noticiasdenavarra.com/2017/08/06/sociedad/navarra/navarra-pionera-del-frente-antinuclear
Enllaç relacionat:
L'espasa de Dàmocles de l'energia nuclear, per Martin Scheuch.
