Bloc AlfDuranCorner.com. Dijous, 25 de juliol del 2019.
Silencis còmplices.
Alfons Durán Pich.
Focus: Economia.
Data: Dijous, 25 de juliol del 2019.
A l'empresa privada, que és el món en el què jo sempre m'he mogut, quan es produeix un canvi en la cúpula (en la propietat o en la direcció) apareixen passius ocults (molts sota la moqueta), que la més apurada auditoria (due diligence) ha estat incapaç d'identificar.
A l'empresa pública o organització similar, els accionistes no voluntaris de la qual som els contribuents, esdevé el que és propi, amb l'afegit que els sistemes de control (si existeixen) informen molt tardanament.
El que encara és més criticable és que una organització parapública, com és el cas de la Cambra de Comerç de Barcelona, que representa o hauria d'haver representat al conjunt d'empreses del territori, hagi tingut en conserva durant gairebé set anys un informe datat al novembre del 2012, el títol del qual és molt significatiu: «Conseqüències econòmiques d’un estat propi a Catalunya».
Amb la incorporació de la nova junta, en la qual domina l'empresariat independentista, s'ha obert la caixa i ha aparegut el document, que ràpidament s'ha fet públic. Una succinta lectura de les seves 37 pàgines permet comprendre el perquè d'aquesta ocultació, ja que les conclusions de l'estudi trenquen els arguments de la junta anterior, marcadament espanyolista, que només veia aspectes negatius en la separació entre Catalunya i l'Estat espanyol.
Fa un parell de setmanes vaig publicar en el meu web la columna «Money», en la qual expressava el meu convenciment, contrastat amb fets, que la raó darrera i definitiva del «no» de l'Estat a la independència de Catalunya era els diners i res més. L'informe del servei d'estudis de la Cambra, tècnicament molt ben desenvolupat i documentat, se centra en el període 2007-2011, després de la gran crisi econòmica-financera del sistema capitalista, i acaba ratificant el meu diagnòstic. Cal assenyalar que les variables que utilitza, per exemple les taules Input-Output de les relacions comercials entre Catalunya i Espanya, han seguit la tendència precedent, en el sentit que el mercat espanyol (sense Catalunya) va perdent pes gradualment per a les empreses catalanes. És a dir, que allò que es diu no només es manté sinó que s'acreix.
A vegades l'informe peca de certa ingenuïtat respecte al probable comportament de l'Estat espanyol i de la Unió Europea per a resoldre aquest contenciós, ingenuïtat que s'ha vist confirmada per la praxi política. Cap d'aquests agents ha respost democràticament a les demandes de Catalunya.
Dit això, vegem alguns dels paràgrafs més significatius:
En el límit, l’Estat propi seria un estat independent en el marc europeu. Però també serien Estat propi altres fórmules que respectin el principi de la plena bilateralitat. Per exemple: un Estat propi es podria constituir en base a una hisenda pròpia (recaptació i gestió dels recursos fiscals que s’originen en el territori) i plenes competències sobre la planificació, el finançament i la gestió de les infraestructures (entre d’altres àrees on Catalunya podria assumir plenes competències). Una fórmula intermèdia entre l’actual sistema i la plena independència podria sorgir com a resultat d’un pacte de nacions, que obriria un procés constituent per donar lloc a un nou marc polític d’associació entre iguals, al que el poble de Catalunya s’adhereix fent ús del seu dret a l’autodeterminació –que l’és reconegut i conserva a perpetuïtat.
Si el diferencial en els saldos exteriors observat durant el període 2009‑2011 es mantingués amb la separació, una economia espanyola sense Catalunya tindria encara més dificultats per ser viable en el context de la zona euro que en l’actualitat. En canvi, l’economia catalana seria més viable dins de la zona euro per sí mateixa del que és en l’actualitat, com a part de l’Estat espanyol.
A curt termini una economia espanyola sense l’aportació de Catalunya hauria de realitzar un esforç d’ajustament més intens del que és el cas actualment. Això segurament no seria possible sense una assistència financera reforçada per part de la Unió Europea –el que és improbable–.
No hi ha dubte que l’economia catalana ha demostrat una elevada resiliència, comparable a la d’economies tradicionalment tan orientades a l’exportació com l’holandesa, o que s’han beneficiat d’un tipus de canvi flexible, com l’americana. Aquest bon comportament és consistent amb l’evolució favorable dels costos laborals unitaris els últims anys i demostra millor que qualsevol altre indicador la capacitat de l’economia catalana per prosperar en un entorn obert a la competència internacional.
El que ofereix l’Estat propi és l’oportunitat per construir un nou marc institucional que a més de facilitar un comportament adequat dels costos laborals, afavoreixi la inversió en capital productiu (físic, humà i tecnològic) que és la base de la productivitat i, en última instància, de la competitivitat de les nacions. Això connecta amb la qüestió de com aprofitar els recursos alliberats per la desaparició del dèficit fiscal per alimentar la inversió productiva.
L’eliminació del dèficit representa un impuls fiscal que es transmet al PIB a curt termini per la via d’un augment de la demanda agregada (mitjançant una reducció dels impostos i/o un augment de la despesa pública). Normalment les empreses disposen d’un cert marge per augmentar el grau d’utilització de la capacitat productiva, més reduït com més expansiva sigui la fase del cicle econòmic en que es troben. També existeix una reserva de força de treball que es pot incorporar de manera relativament ràpida a la producció, sense generar excessives pressions inflacionistes a curt termini. Per tant, en una situació cíclica normal, la desaparició del dèficit fiscal impactaria positivament sobre el nivell d’activitat, amb major intensitat com menor sigui la propensió marginal a importar i a estalviar dels agents econòmics.
Una altra via seria un possible boicot dels consumidors i productors espanyols als productes catalans com a reacció a la «independència» de Catalunya. En relació amb aquesta qüestió cal tenir en compte que, des d’una perspectiva macroeconòmica, una reducció de les exportacions catalanes a Espanya, compensada per una reducció de les importacions catalanes d’Espanya pel mateix valor, no tindria efectes a curt termini ni sobre el nivell del PIB, ni sobre el saldo exterior de les dues economies. El que compta a curt termini a efectes macroeconòmics són les variacions en el saldo comercial amb Espanya, no les variacions en el volum total d’intercanvis.
Castigant la marca es castiga tota la cadena de valor i, de retruc, es produeix una penalització no desitjada de les pròpies exportacions al país que es vol castigar. Els boicots poden tenir un efecte «boomerang», que els converteix en instruments poc efectius al servei d’objectius irracionals.
La capacitat d’estalvi de l’economia catalana hauria estat en principi suficient per finançar tota la inversió al país amb recursos propis –sense dependre del finançament exterior– i utilitzar la diferència per reduir el deute (públic i/o privat) i/o prestar recursos a l’exterior. En el cas d’Espanya la situació és exactament la contrària. L’explicació d’aquesta situació aparentment paradoxal és que la major taxa d’estalvi catalana no ha servit per finançar una major taxa d’inversió al propi país, sinó per alimentar el dèficit fiscal. Mentre que, per altra banda, una part dels recursos que permeten a la resta de l’Estat finançar una taxa d’inversió superior a la seva taxa d’estalvi prové, al seu torn, del dèficit fiscal català. La qüestió decisiva en clau de futur és com es gestionaria la disponibilitat sobre aquests recursos en un escenari amb Estat propi. O, amb altres paraules, com es pot transformar l’estalvi «forçós» que representa el dèficit fiscal en estalvi «desitjat» i aquest en inversió productiva.
En conclusió: sense la detracció de la renda disponible que representa el dèficit fiscal, una economia catalana amb Estat propi tindria l’oportunitat d’augmentar el seu potencial de creixement a llarg termini i per tant més possibilitats d’arribar a formar part del grup d’economies de petita dimensió que encapçalen els rànquings internacionals de prosperitat i competitivitat arreu del món.
El dèficit fiscal segons la metodologia del «flux de benefici» ja recull el cost dels serveis que el sector públic central presta a Catalunya, tant pels serveis que l’Estat espanyol presta físicament a Catalunya, com per aquelles altres funcions que no es poden assignar territorialment però que es considera que beneficien en proporció als ciutadans de Catalunya (serveis comuns de l’Estat, com la defensa o el servei diplomàtic, o la càrrega del deute públic, que és la contrapartida al cost de serveis prestats i finançats amb emissió de deute).
El valor del dèficit fiscal segons el flux del benefici i neutralitzat pel cicle econòmic va ser d’un 5,7 % del PIB català de mitjana al llarg del període 2006‑2009. Per tant, aquest seria el guany mínim a llarg termini pel sector públic català si una Catalunya amb Estat propi reproduís a escala totes les funcions que assumeix actualment el sector públic central més el cost dels serveis que presta directament a Catalunya. Aquesta xifra representa un guany mínim perquè no sembla justificat que Catalunya assumís a escala totes les funcions del sector públic central que ara contribueix a finançar. En alguns casos perquè ja té les competències corresponents i en altres perquè potser no tindria sentit (un exèrcit a escala?). Per tant, hi ha marge perquè les estructures d’estat siguin menys oneroses del que són actualment a l’Estat espanyol.
En conclusió: es pot afirmar que una Catalunya amb Estat propi tindria una posició fiscal significativament millor que en l’actualitat –fins i tot suposant que el cost per càpita de les estructures del nou Estat català fos el mateix que el cost per càpita del sector públic central a Espanya (inclosa la Seguretat Social)–. A més, si el repartiment d’actius i passius es decideix d’acord amb principis d’una mínima equitat, el nou Estat català naixeria amb un nivell d’endeutament suportable. El que és dubtós es que el sector públic català pugui continuar sent sostenible i solvent amb la situació actual.
La pèrdua de pes econòmic i empresarial de Catalunya en el context de l’Estat espanyol durant els últims anys segurament no és aliena a determinades polítiques planificades i executades des del sector públic central, especialment però no només en l’àmbit de les infraestructures. Encara que no siguin la causa única ni principal. Quan el problema és estructural, l’Estat propi pot arribar a ser l’únic instrument efectiu per evitar la subordinació a un poder central que no té prou en compte els interessos de l’economia catalana.
El pes que representen les exportacions catalanes a l’estranger han anat guanyant pes en comparació amb les vendes a Espanya, fins al punt de superar-les per primera vegada l’any 2010. Aquesta tendència es va accentuar l’any 2011 (52,9 % a l’estranger i 47,1 % a Espanya) i en part s’explica per la davallada del mercat domèstic a Espanya, que estimula a les empreses catalanes a buscar mercats alternatius a la resta del món.
Finalment, l’Estat propi és també una oportunitat per accelerar el canvi gradual en l’orientació del comerç exterior català, que s’hauria de dirigir amb més intensitat als països que representen una major quota del mercat mundial i tenen un major potencial de creixement.
Les inversions del sector públic central han estat en ocasions poc justificables amb criteris estrictes de racionalitat econòmica, sovint en detriment de les necessitats del teixit econòmic i empresarial català.
El percentatge que representa Catalunya en l’estoc de capital públic (principalment infraestructures) del conjunt de l’Estat és del 13,1 %, molt inferior al pes que representa en termes de població o PIB. I aquesta situació no sembla en camí de corregir-se, quan s’observa que els darrers sis anys (període 2006-2011) el Ministeri de Foment ha invertit a Catalunya sistemàticament per sota del seu pes econòmic en termes de PIB –amb independència del que pugui establir l’Estatut de Catalunya, que és llei orgànica a l’Estat espanyol–.
La qüestió és qui decideix el model territorial i en benefici de qui. Concretament, qui decideix el model aeroportuari i com aquesta decisió afecta al potencial de creixement de l’aeroport del Prat. O qui controla la gestió dels ports arreu de l’Estat espanyol i com afecta les estratègies dels ports de Barcelona i Tarragona en un mercat global. O qui estableix les prioritats de les grans vies de transport a la península i com afecten la connectivitat de Catalunya amb l’exterior.
Reclamar un Estat propi és plantejar, de poder a poder, un nou equilibri entre les diferents necessitats econòmiques d’una realitat peninsular diversa i complexa. Si disposés de competències plenes pel que fa a la planificació, finançament i gestió de les infraestructures Catalunya tindria l’oportunitat d’accelerar els projectes que l’haurien de permetre competir en peu d’igualtat amb altres zones econòmiques, i desenvolupar tot el potencial de connectivitat amb l’exterior que representa la cadena logística que articula el port i l’aeroport amb la xarxa viària i ferroviària. Catalunya competiria amb Espanya i França per ser porta d’entrada d’Àsia a Europa, però també s’hauria de coordinar i cooperar amb aquests països en un marc d’especialització d’àmbit europeu. Els efectes sobre la competitivitat del teixit empresarial català d’una política d’infraestructures més racional i eficient, posada al servei de l’economia catalana, poden arribar a ser molt significatius. Fins al punt de ser un dels principals arguments en favor d’un Estat propi, en el que la capital ja no fos «París».
Una economia espanyola sense l’aportació que fa actualment Catalunya trobaria d’entrada majors dificultats, però també tindria un incentiu més fort per reformar radicalment l’actual marc institucional i de govern.
Per a Catalunya el canvi institucional representa una necessitat encara més urgent. No només pel fet que el Govern de la Generalitat hagi de suportar una situació fiscal difícilment sostenible, quan al mateix temps Catalunya manté un dèficit fiscal excessiu amb la resta de l’Estat. Una raó encara més fonamental és que Catalunya –com Espanya– s’ha de poder dotar dels instruments polítics adequats que li permetin alliberar tot el potencial de la seva economia productiva. En cas contrari, ni Catalunya ni Espanya tenen un futur clar dins de la zona euro a llarg termini.
El que ofereix l’Estat propi és la responsabilitat com a país d’afrontar els riscos i aprofitar les oportunitats en un entorn incert, reconeixent com a propis els èxits i els fracassos col·lectius. Assumir aquesta responsabilitat té un valor, però és un valor subjectiu, vinculat a la consciència de formar part d’un mateix poble, no el resultat d’una anàlisi cost-benefici.
No fa falta ser un expert en matèria econòmica per a adonar-se, després de la lectura d'aquest informe, que fa ja set anys que l'opció independentista era l'única via raonable que li quedava a Catalunya i als seus ciutadans per a sortir d'un entorn hostil (l'Estat espanyol) que sistemàticament tractava de retallar d'arrel els seus il·lusionants projectes de millora i progrés.
La qüestió de fons d'aquest pervers comportament per part de l'Estat no era una altra que mantenir el flux de fons extrets dels contribuents catalans (el diferencial entre el que paguem i el que rebem), per a reassignar els recursos de forma discrecional d'acord amb els seus interessos polítics.
Des d'una òptica macro, aquesta conducta kamikaze (morir matant), mitjançant la qual actues contra el teu principal vector econòmic, està en el terreny de la irracionalitat, per la qual cosa no és presumible un canvi de signe.
Els qui encara avui, per ignorància o per una càrrega prejudicial malaltissa, aposten pel diàleg i la negociació amb l'Estat, demostren una incapacitat natural per a comprendre un fenomen social, polític i econòmic que és manifestament transparent.
La Catalunya autonòmica ha mort. La via independentista és l'única forma de sobreviure. No tenir consciència d'aquesta situació i actuar en conseqüència és fer pràctiques per al suïcidi col·lectiu.
AlfDuranCorner.com.
Enllaç de l’article original:
http://www.alfdurancorner.com/articulos/silencios-complices-2.html
Enllaços relacionats:
#NovullpagarConsejo. Albert Vidal i Raventós.
Ens plantem dins del Col·legi de Psicologia. Dolors Marín, Albert Vidal i Joan Francesc Serra, psicòlegs.
Dolors Marin: «El que hem viscut junts ens ha fet més forts».
Canvi de fons al Col·legi de Psicòlegs. Vilaweb.
Un Col·legi per la República: la sectorial de Psicòlegs de l’Assemblea, preparada per presidir el Col·legi de Psicòlegs. Assemblea Nacional Catalana.
