3.4.2. L'exemple de la fe religiosa.

Però dir-vos, per exemple, que aquesta frase famosa d'Abraham de que Déu li va dir que sortís de casa, de la seva terra i tal i qual, i Abraham va creure, diu el Gènesi. Aleshores diu: «Abraham va creure i Déu li va comptar com a justícia», diu així la frase.

«Justícia». En aquell temps i en aquell llenguatge no volia dir això del Palau de Justícia que tenim ara, això de la Justícia Social i coses d'aquestes. «Justícia» volia dir la vida superior, la vida plena, la vida total, això volia dir «justícia» en el seu llenguatge. Que, endemés, nosaltres diem «justícia» perque el llatí ho ha traduït com «justícia», però vés a saber com ho diuen en hebreu. Jo no recordo ara com ho diuen, però evidentment no es referia a la «justícia» aquesta nostra, sinó que vol dir... «la vida ajustada amb l'Univers», vol dir això!.

Això diu la frase, i aquesta frase és el fonament de tota la fe dels cristians, dels jueus i dels musulmans. Tots estàn d'acord que venen del pare Abraham en la fe.

Els que tenim la formació o deformació professional de la carrera de teología, oi?,... En la teología hi han dos apartats molt importants: hi ha la dogmàtica i hi ha la moral. La moral és derivada de les conseqüències de la dogmàtica, i a la moral hi han moltes virtuts, i dins de les virtuts hi han unes de més importants que són les teologals, i entre les teologals hi ha una que es diu la fe.

Bé, parla que fe és creure les veritats que diuen que són revelades per l'autoritat de qui la revela etcétera, etcétera.

Aleshores, a la dogmàtica, -que és la part més fonamental de la teología-, en el tractat més important, primer de tots, que es deia «de fide», que ho estudiàvem en llatí, -el tractat de fe-, doncs en aquest tractat la tesi principal i primera era que la fe salva. No el baptisme, no, la fe. La fe salva, la fe resòl tots els problemes.

Llavors posava arguments per a demostrar aquesta tesi, i l'argument decisiu era l'argument de l'escriptura. A l'escriptura posava, com a argument: «Abraham va creure, i això se li considerà com a salvació, com a justícia, com a...». En resum, que aquesta frase d'Abraham és la base de la renovació total de l'esperit de la persona, de la connexió total de la persona. De la connexió total de la persona amb el Cosmos, amb l'Univers, o amb l'ànima de l'Univers, o digueu lo que vulgueu.

Però a les tradicions humanes llargues hi ha molt més que això. No solament hi ha l'ego individual que es lliga amb el Cosmos, sinó que hi han exemples de col·lectivitats senceres que es lliguen amb el Cosmos.

Això ara ho explicaria, però és llarg, però és molt més gros d'allò que us deia. És a dir, grups humans... Això en la Bíblia està simbolitzat pel «Poble de Déu». El poble d'Israel com a Poble de Déu, que tot en conjunt és ell que ha de fer aquest mateix acte que ha fet Abraham individualment.

Els primers cristians plantejaven lo mateix a escala universal, ficar a tota la humanitat, que entrés en contacte a l'engròs.

Penseu que aquesta és la única font de revolució responsable. Tota la resta és desvestir un sant per a vestir un altre, desvestir un sant per a vestir un altre...