3.3.2. Definició de fe.

Això s'ha vestit tradicionalment per la via religiosa. La persona que tenia fe, aquell Abraham que deixava casa seva, que deixava la seva família, que deixava la seva terra, i que Déu l'hi deia que aniria a un lloc que ell l'hi indicaria.

Fixeu-vos que aquesta frase és molt bona: «a un lloc que ell l'hi indicaria», vol dir que el lloc encara no està indicat abans de morir, perque llavors, si no, no es mor.

Si jo paso de gasolina a energía eòlica, jo no he mort, he passat d'un jo a un altre jo, o d'un meu a un altre meu, o d'un noster a un altre noster, per tant, encara no està a l'altre món, al món alternatiu, sino encara estem en el món aquest d'aquí, amb continguts alternatius, però amb la mateixa actitud.

Es tracta de matar l'arrel del cuc, no el cuc. Matar les «liendres», les puntes aquelles, els ous. Anar a..., -que? (algú li diu «llémens») gràcies, és que no sabia com es deien...-, i això és allò que tradicionalment en diuen la fe, que és sortir en el buit.

Deia Kierkegaard: «la fe és llençar-se en el buit de les raons d'esperar». Aquesta actitud tan negativa és essencial. Si no es passa bé per això, no entrem en el circuit que jo us vull parlar avui, ens quedem fòra.

És a dir, que tendríem que passar de ser amos de nosaltres a «Capitán Nemo», aquest del Nautilus del Juli Verne, capità ningú, -«nemo», en llatí, vol dir «ningú»-. El Capità Ningú. Jo no hi sóc.