3.2. El nostre i l'altre.

Ara bé, hi ha una segona fase. La segona fase és la de distanciar-se d'això.

De fet, amb la definició que us he donat d'allò que és nostre, ja hem posat el camí de la distanciació.

Si nosaltres som el nostre, o la nostra civilització, la nostra societat és una emancipació del conjunt del Univers, vol dir que, si aquesta emancipació és pot fer del tot, si es pot tallar, -cosa impossible, perque aniríem a un altre Univers, i no n'hi ha d'un altre-, tens un cordó umbilical que et lliga amb l'Univers. Per allà has sortit, i per allà tornaràs. Hi ha un camí de tornada.

Aquest camí de tornada, a nivell biològic, és la infància, l'adolescència, la vellesa i després la decrepitud i la mort. Però a nivell humà, a nivell espiritual, a nivell intel·lectual, a nivell anímic, a nivell col·lectiu, etcétera, hi podem entrar i sortir quan volem.

Jo, allò que us vull proposar és una gimnàsia, una gimnàsia d'anar del nostre a l'altre, i de l'altre al nostre. Però del nostre-nostre a l'altre-altre, i no mitges tintes i barreges i baralletes de barri. Eh que enteneu el planteig que vull dir-vos?.

El nostre-nostre és la nostra autonomia, és allò que nosaltres volem. Vulguem ser nostres!, i no ho amaguem!, i no camuflem les ganes que tenim de realitzar-nos, i les ganes que tenim de ser. Les camuflem combatent una altre cosa, -m'enteneu?-, que és la nostra, i nosaltres, a lo altre que és lo altre lliguem lo nostre.

Llavors hi ha un xoc, i això només crea guerres. Perque totes les nosteritats juntes, prescindint de l'alteritat, són guerra, i tota l'alteritat junta és pau, perque l'Univers és originalment unitari.

Pau no vol dir que no estiguin tranquils, es obvi que hi ha creativitat i tot allò que vulgueu, però és unitari. En canvi, les nosteritats són plurals. Són cada una ella, i xoquen unes amb les altres. Hi ha una guerra continuada.

Fixeu-vos que un arbre té branques, o un cos té mans. Mai aquesta mà s'abaralla amb aquesta (assenyala les seves mans). El fetge no vol fer de cervell, el peu no vol fer d'ull. Cadascú farà lo seu, però perque?. Perque lo principal és el conjunt, i lo secundari és lo particular.

En canvi, quan les persones tenen una nosteritat molt accentuada i no veuen el cordó umbilical que els lliga amb la totalitat, aleshores es pensen que són soltes, que són cadascuna pel seu compte, i llavors comencen a xocar les unes amb les altres. Llavors hi ha violència, i aquesta és una violència radical, i lo contrari és una pau radical.