Nous apartats:
Dolors Marin Tuyà.
Articles publicats en la revista Penedès Econòmic.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al rotatiu Mundo Diario, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979, traduïts al català.
|
Publicacions:
Lluís Maria Xirinacs.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.
Agustí Chalaux de Subirà.
Agustí Chalaux de Subirà.
Agustí Chalaux de Subirà.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.
Martí Olivella.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.
|
|
3.2. El nostre i l'altre.
Ara bé, hi ha una segona fase. La segona fase és la de
distanciar-se d'això.
De fet, amb la definició que us he donat d'allò que és
nostre,
ja hem posat el camí de la distanciació.
Si nosaltres som el nostre, o la nostra civilització,
la nostra societat és una emancipació del conjunt
del Univers, vol dir que, si aquesta emancipació és pot fer
del tot, si es pot tallar, -cosa impossible, perque aniríem a un
altre
Univers, i no n'hi ha d'un altre-, tens un cordó umbilical
que et lliga amb l'Univers. Per allà has sortit, i per allà
tornaràs. Hi ha un camí de tornada.
Aquest camí de tornada, a nivell biològic, és la
infància, l'adolescència, la vellesa i després la
decrepitud i la mort. Però a nivell humà, a nivell espiritual,
a nivell intel·lectual, a nivell anímic, a nivell col·lectiu,
etcétera, hi podem entrar i sortir quan volem.
Jo, allò que us vull proposar és una gimnàsia,
una gimnàsia d'anar del nostre a l'altre, i de l'altre
al nostre. Però del nostre-nostre a l'altre-altre,
i no mitges tintes i barreges i baralletes de barri. Eh que enteneu el
planteig que vull dir-vos?.
El nostre-nostre és la nostra autonomia,
és allò que nosaltres volem. Vulguem ser nostres!,
i no ho amaguem!, i no camuflem les ganes que tenim de realitzar-nos, i
les ganes que tenim de ser. Les camuflem combatent una altre cosa,
-m'enteneu?-, que és la nostra, i nosaltres, a lo
altre
que és lo
altre lliguem lo nostre.
Llavors hi ha
un xoc, i això només crea guerres. Perque totes les nosteritats
juntes, prescindint de l'alteritat, són guerra, i tota l'alteritat
junta és pau, perque l'Univers és originalment unitari.
Pau no vol dir que no estiguin tranquils, es obvi que hi ha creativitat
i tot allò que vulgueu, però és unitari. En canvi,
les nosteritats són plurals. Són cada una ella, i
xoquen unes amb les altres. Hi ha una guerra continuada.
Fixeu-vos que un arbre té branques, o un cos té mans.
Mai aquesta mà s'abaralla amb aquesta (assenyala les seves mans).
El fetge no vol fer de cervell, el peu no vol fer d'ull. Cadascú
farà lo seu, però perque?. Perque lo principal és
el conjunt, i lo secundari és lo particular.
En canvi, quan les persones tenen una nosteritat molt accentuada
i no veuen el cordó umbilical que els lliga amb la totalitat, aleshores
es pensen que són soltes, que són cadascuna pel seu compte,
i llavors comencen a xocar les unes amb les altres. Llavors hi ha
violència, i aquesta és una violència radical, i lo
contrari és una pau radical.
|