3.1. El noster.

Primer de tot, el noster o el ego són una realitat que tots tenim, -per això existeixen aquestes parauletes, sino no existirien-, i que ve a significar la independentització relativa i provisional d'una part del Cosmos respecte del conjunt del Cosmos.

Jo abans estava a no sé on, i de repent vaig néixer dels meus pares, i m'he segregat, i tinc una autonomia. Puc fer coses, decidir coses, intervenir, etcétera, fins que em faig vell. Poc a poc vaig decidint cada vegada menys, intervenint cada vegada menys, fins que «fsht!», m'acavo.

Hi han unes autonomies... donat que estem a l'«Estat de les autonomies», apliquem-ho en això.

Tot allò que és nostre, o allò que és ego, no és més que una accentuació d'una part que passa a tenir com allò que vulgarment la gent li diu «sobirania». O que s'emancipa de la «matriu universal» i que és una cosa particular.

Aquella cosa particular té una espècie d'instint de conservació per a sobreviure el major temps possible, segregada del tot, fins que l'arrosseguen una altre vegada a fondre's amb el tot. Bé, aquest concepte del noster és important.

Jo no us dic ni que això sigui bo, ni que això sigui dolent. Jo us dic que això és.

Segurament, -a tall d'orientalistes-, diríem que el que és dolent és resistir a això, quant la naturalesa ens va absorbent una altre vegada. Que hauríem de ser més generosos i no tenir tanta por a on anem a parar, a aquesta matriu universal a la qual tornem, i entrar-hi generosament.

Però també és veritat, -i ho diu també l'Occident-, que, quant neixem i quan nosaltres som infants i adolescents i joves, aquesta voluntat de ser autònoms és una voluntat boníssima i llavors els móns alternatius no han de negar, sino afirmar, la voluntat positiva d'existència de la nostra civilització, que és la nostra.

Que és la que ha nascut amb unes ínfules determinades, que té una empenta determinada, que té una raó de ser, que té uns valors, -que no són tots els valors de l'Univers, sino que són uns quants-, i com que són uns quants, en prescindeix de tots uns altres quants, molts més que no pas els que afirmem. Això, diríem, és una visió positiva de la nosteritat.

És una visió positiva que és una actitut vital: «la nostra civilització és nostra, i meva, i jo sóc d'aquesta civilització. Això s'ha d'estudiar, i s'ha de dominar».