Nous apartats:
Dolors Marin Tuyà.
Articles publicats en la revista Penedès Econòmic.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al rotatiu Mundo Diario, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979, traduïts al català.
|
Publicacions:
Lluís Maria Xirinacs.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.
Agustí Chalaux de Subirà.
Agustí Chalaux de Subirà.
Agustí Chalaux de Subirà.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.
Martí Olivella.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.
|
|
3.1. El noster.
Primer de tot, el noster o el ego són una realitat
que tots tenim, -per això existeixen aquestes parauletes, sino no
existirien-, i que ve a significar la independentització relativa
i provisional d'una part del Cosmos respecte del conjunt del Cosmos.
Jo abans estava a no sé on, i de repent vaig néixer
dels meus pares, i m'he segregat, i tinc una autonomia. Puc fer coses,
decidir coses, intervenir, etcétera, fins que em faig vell. Poc
a poc vaig decidint cada vegada menys, intervenint cada vegada menys, fins
que «fsht!», m'acavo.
Hi han unes autonomies... donat que estem a l'«Estat de les autonomies»,
apliquem-ho en això.
Tot allò que és nostre, o allò que és
ego,
no és més que una accentuació d'una part que passa
a tenir com allò que vulgarment la gent li diu «sobirania».
O que s'emancipa de la «matriu universal» i que és una
cosa particular.
Aquella cosa particular té una espècie d'instint de conservació
per a sobreviure el major temps possible, segregada del tot, fins que l'arrosseguen
una altre vegada a fondre's amb el tot. Bé, aquest concepte del
noster
és important.
Jo no us dic ni que això sigui bo, ni que això sigui dolent.
Jo us dic que això és.
Segurament, -a tall d'orientalistes-, diríem que el que és
dolent és resistir a això, quant la naturalesa ens va absorbent
una altre vegada. Que hauríem de ser més generosos i no tenir
tanta por a on anem a parar, a aquesta matriu universal a la qual tornem,
i entrar-hi generosament.
Però també és veritat, -i ho diu també l'Occident-,
que, quant neixem i quan nosaltres som infants i adolescents i joves,
aquesta voluntat de ser autònoms és una voluntat boníssima
i llavors els
móns alternatius no han de negar, sino afirmar,
la voluntat positiva d'existència de la nostra civilització,
que és la nostra.
Que és la que ha nascut amb unes ínfules determinades,
que té una empenta determinada, que té una raó de
ser, que té uns valors, -que no són tots els valors de l'Univers,
sino que són uns quants-, i com que són uns quants, en prescindeix
de tots uns altres quants, molts més que no pas els que afirmem.
Això, diríem, és una visió positiva de la nosteritat.
És una visió positiva que és una actitut vital:
«la
nostra civilització és nostra, i
meva, i jo sóc d'aquesta civilització. Això s'ha d'estudiar,
i s'ha de dominar».
|