Nous apartats:
Dolors Marin Tuyà.
Articles publicats en la revista Penedès Econòmic.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al rotatiu Mundo Diario, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979, traduïts al català.
|
Publicacions:
Lluís Maria Xirinacs.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.
Agustí Chalaux de Subirà.
Agustí Chalaux de Subirà.
Agustí Chalaux de Subirà.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.
Martí Olivella.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.
|
|
Pròleg.
per
Johan Galtung1.
Martí Olivella ha escrit un llibre important. S'ha endinsat en un camí en el qual els economistes no acostumen a atrevir-se ni a entrar, i no precisament perquè siguin àngels... Diner, diner com tal. Ens dona els seus anàlisis, els seus pronòstics i les seves proposicions per a possibles remeis. Planteja innovacions socials radicals que, com ell mateix exposa, no s'acceptaran amb facilitat. Encara que el mínim que pugui passar és que es susciti un debat social sobre un dels fenòmens més importants del nostre temps; la conversió massiva de «diner en moneda» i «paper diner» en «diner de plàstic».
Cada dia els mitjans de comunicació ens proporcionen notícies
sobre el poder del diner en la economia mundial. Per una banda tenim la
creació de valors, de «béns i serveis», encara
que sempre trobem aspectes de «mals i antiserveis» amagats
en la seva producció, distribució o consum, agregats als
amagats efectes secundaris positius. En altres paraules, les externalitats.
Posem per cas que l'economia real és R, i que hi ha una altra
economia, F, l'economia financera, que consisteix en tota classe
d'instruments de finances, entre els quals està el diner. En R
i F hi ha estancaments i moviments, amb F movent-se en direcció
contrària o R pagant suposadament pels serveis i béns
de R. Amb només mirar un aparador de qualsevol botiga veiem
a R movent-se des de les prestatgeries fins el client i a F
moure's des del client fins el caixer. Evidentment, el client també
pot pagar amb R; no és imprescindible recórrer al
diner, a fi i a terme el troc encara és molt important encara que
pugui ser que més en el sector de serveis, «jo faig quelcom
per a tu i tu fas quelcom per a mi», que en el dels béns.
Després està la tercera possibilitat: els intercanvis
dins de F; una economia financera, instruments financers de compravenda,
independents de l'economia real. És evident que si R està
en baixa forma perquè es produeix poc en béns i serveis o
perquè el que es produeix és de mala qualitat, aleshores
una economia financera dinàmica pot ajudar: creació d'alguns
crèdits aquí i allà, posar diner en mans del consumidor
per a facilitar la compravenda que alhora pugui generar beneficis que es
puguin invertir en una producció millor i més abundant.
Però una economia financera extremadament dinàmica desperta
una gran temptació: fer diners comprant i venent instruments financers,
apujar els seus preus, incloent el preu del diner per damunt del temps
(tipus d'interès) i per damunt de l'espai (tipus d'intercanvi),
i el preu del capital i de las finances (tipus, en general). En altres
paraules, l'especulació. Si R s'arrossega desesperadament
al darrere, aleshores F ja no és un reflex de R. I
el resultat pot ser un fracàs de l'intercanvi de capital o com a
mínim una economia molt entorpida, amb inflació i altres
fenòmens difícils de controlar.
Això ja és suficientment problemàtic. Però
Olivella destaca un altre aspecte: instruments financers anònims
versus instruments financers identificables. Fixem-nos en el diner en monedes
o en els xecs bancaris: què ens poden comptar, sobre tot en societats
on predomina una circulació de diner molt ràpida? Però
ací estan, sense deixar cap empremta ni comptar amb cap petja. Bé,
de vegades les petges són útils pels detectius, i els números,
sobretot quan són consecutius, també poden aportar alguna
informació. D'ací la necessitat de «blanquejar»
el diner, de desfer-se de qualsevol petja. Però en principi el diner
no té cap història perquè no té memòria,
i comença cada transacció fresc, com si s'usés per
primer cop.
Però això no succeeix amb el diner de plàstic.
No només se pot enregistrar qui, a qui i per què, sinó
també quan i on, amb la claredat de l'extracte mensual de Diner's
Club, Eurocard, American Express i Visa. L'únic que manca és
el perquè, es a dir, la motivació que hi ha rera de cada
operació. Però és una qüestió que normalment
pot deduir-se bastant bé mitjançant l'altre informació,
fent possible la confecció del perfil de l'usuari (vaig deixar a
algunes d'aquestes companyies quan vaig descobrir que havien venut perfils
dels consumidors a altres, a canvi dels seus esforços comercials!).
Aquí és on entra la terrorífica ambigüitat
del diner de plàstic. L'operació es converteix en història.
L'evidència de la transacció està allí; a la
fi i terme es tracta de fer pagar al comprador, tant si es tracta del plàstic
d'una tarja d'un banc com d'una tarja de crèdit. En principi, això
tindria que aguditzar el sentit de la responsabilitat quan es fa l'operació,
al menys pel mer temor de ser descobert (com per exemple en el pagament
de favors sexuals il·lícits amb tarja de crèdit).
Per altre banda, la història de l'operació també augmenta
el control sobre el posseïdor de la tarja. Així, no només
el Capital té els seus mitjans per a cobrar sinó que l'Estat
té els seus mitjans per a supervisar totes les transaccions. Pel
bo (detectar el frau), i pel dolent (guiar i manipular el moviment general
de R i de F en la societat sense cap diàleg). En altres
paraules, la transició cap el diner de plàstic hauria d'estimular
més l'Autocontrol, però també el Control dels demés.
Aquest és el problema que Olivella analitza. Els seus remeis
són interessants i realment val la pena discutir-los com una forma
d'escapar de la caixa d'acer de Max Weber. El troc és un altre:
responsabilitats i relacions directes i personals. Com el «tracte»
d'Olivella amb el lector, que recomano sincerament. Vinga, a aprendre,
a discutir!.
Perquè aquest llibre també és una peça fascinant
de macrohistòria. El lector aprendrà a veure la història
mitjançant la transformació del sistema monetari: basat en
ceràmica, basat en metall, basat en paper, basat en electrònica
(el plàstic existeix només per accedir als circuits electrònics).
Cada fase condueix a noves oportunitats i a nous problemes. Encara que
d'alguna forma el tema del diner sempre es dona per suposat en realitat
no es debat ni molt menys tot el que s'hauria de debatre.
En tot això trobem un missatge pels moviments socials. La majoria
es centren en R, la economia real. Quines haurien de ser les prioritats?
(Com la producció per a satisfer las necessitats bàsiques
dels més necessitats). I, externalitats? Incloent un consum i una
distribució equitativa, socialment justa, i pot que més igualitària?
Aleshores el diner s'usa com quelcom per a redistribuir i deduir impostos;
com un mitjà més que com finalitat, per a l'acumulació.
Això està bé, però les funcions socials de
las diferents classes de sistemes monetaris no estan incloses en els debats,
ni en les agendes dels moviments socials.
Tant els esforços constructius d'Olivella, basats en les seves
guies empíriques pel lector, com el seu sentit crític, també
haurien d'inspirar als demés a mirar cap el diner. Tard o d'hora
tindrem una moneda única europea (Occidental). Hi ha algunes avantatges
com la reducció (o quasi eliminació) dels costs d'intercanvi.
Però hi ha desavantatges: el diner líquid, no marcat, es
mourà cap el centre, augmentant el poder del centre per a enviar
diner marcat amb decisions de retorn a la perifèria. Potser la gent
reaccionarà imprimint vals de crèdit locals, etc. En resum,
un període molt dinàmic que concerneix al diner. Podem agrair
a Olivella que sigui un dels nostres guies.
Versonnex, 27 de juliol de 1993.
Nota:
1Johan
Galtung, Professor d'Estudis sobre la Pau, Universitat de Witten-Herdecke,
Universitat de Hawaii.
|