Capítol 19. Imaginem que...

El diner electrònic, degudament acotat, pot esdevenir un instrument per assajar de resoldre conflictes fins ara insolubles: entre responsabilització documentada i llibertat d'acció; entre solidaritat social (socialisme) i llibertat personal (democràcia); entre creació de riquesa i redistribució dels excedents.

Pot afavorir la separació i la lliure tria personal entre activitats mercantils (afany lucratiu) i activitats comunitàries-liberals (afany no lucratiu). Pot ajudar a fer complementàries la centralització informativa (visió global) i la descentralització d'acció (individus, comunitats, barris, municipis, comarques, nacions, empreses, entitats... lliurement confederats segons el principi de subsidiarietat). Pot facilitar la quantificació de materials i energies dissipats o degradats i la recaptació de fons per a la seva protecció o substitució.

Aquest és un capítol compromès. Acostuma a ser més fàcil limitar-se a la crítica que imaginar futurs possibles. Tot i així, exposarem un conjunt de possibles mesures que configurin unes noves regles de joc. Aquesta llista de mesures imaginables és només un esborrany. Voldríem ajudar a suscitar la recerca i el debat, en un moment en que hem quedat sense models de referència per orientar, des del present, la construcció d'una societat que aprofiti les possibilitats creatives generades per la caiguda dels dogmatismes i que assagi altres solucions que les ja fracassades per resoldre vells i nous problemes.

El conjunt d'aquestes mesures pot fer entreveure millor la dinàmica interna del model que s'apunta i que es presentarà amb més detall en un altre volum.

Es tractarà, sobretot, d'imaginar..., imaginar un escenari agosarat, però que creiem tècnicament i econòmicament possible, Un escenari que, si més no, ens pot permetre emmirallar i contrastar la realitat per descobrir-ne les mancances i potencialitats.

Les regles de joc que exposarem, en forma telegràfica, no són altra cosa que un recull de propostes explícites o latents que, en les cultures democràtiques, s'han anat assajant o reivindicant. Creiem que poden ser, en gran part, una contribució a la recerca d'aquells que volen trobar camins superadors del socialisme i del capitalisme. L'única novetat potser rau en el fet de presentar-les com a parts interrelacionades d'un model conjunt que pot esdevenir viable gràcies a la capacitat de disposar d'un instrument informatiu i responsabilitzador per dur-les a terme d'una forma poc coactiva i poc burocràtica.

Alguns aspectes d'aquestes regles de joc són condició sine qua non per a una aplicació coherent i democràtica de la moneda electrònica, i, alhora, objectius viables gràcies, precisament, a les possibilitats introduïdes per la moneda electrònica. Cerquen un joc més net, més clar, més lliure, més responsable i solidari:

Acabarem el capítol amb una descripció de possibles beneficis per als ciutadans en aspectes tan quotidians com els referits a la seguretat ciutadana.

1. Responsabilització i nova organització de les institucions de govern: polític, judicial i cívic.

Les institucions i els càrrecs públics tenen tendència a convertir la seva responsabilitat de servei en irresponsabilitat de poder. La teoria política sorgida de la Revolució Francesa ha consagrat uns principis democràtics formals (independència entre executiu, legislatiu i judicial; sufragi universal...) però no s'ha ocupat de com assegurar el seu acompliment. Mancada de sistemes de responsabilització, la funció pública cau fàcilment i impunement en la prevaricació i el despotisme il·lustrat: democràcia formal–oficial i poders reals–no oficials.

Malgrat els dos-cents anys de proclamació de les llibertats democràtiques, aquestes, fins i tot a nivell formal, han estat ben poc en vigor d'una manera plena: restauracions monàrquiques, despotismes executius, limitacions de vot, d'associació i d'expressió... Podem afirmar que llevat d'alguns, pocs, Estats i d'alguns, pocs, períodes, el llegat de la Revolució Francesa encara està per concretar a nivell formal i molt més a nivell real. Per què?

Abans d'exposar possibles camins per aprofundir la democràcia, una prèvia: cal ubicar les següents propostes dins un marc en que la socialització de la informació comptable monetària i la redistribució automàtica de diner per finançar les necessitats culturals, assistencials i d'autogovern territorial podrien evitar les inacabables baralles sobre el finançament d'aquestes activitats. Es podrien resoldre la majoria de conflictes entre l'Estat i les altres institucions (culturals i territorials), provocats per la manca de comptes clars, gràcies a procediments automàtics fora de tota discussió. D'aquesta manera la centralització comptable oferiria una informació socialitzada que podria afavorir la descentralització del Govern.

Per tal que els càrrecs de comandament social no es transformin en poder contra les persones caldria emprendre un conjunt de mesures «antipoder» que afavorissin una lliure responsabilitat del comandament. Algunes de les mesures que podrien ser factibles, per desenvolupar amb més rigor la teoria política democràtica i fer-la realment més operativa, serien:

2. Justícia independent, oberta, documentada i gratuïta.

La majoria de teories polítiques reconeixen formalment la necessitat d'una Justícia independent. En la practica, però, l'Estat o els poders fàctics han cercat els mitjans per tal que aquesta independència solament sigui aparent, mediatitzant-la i condicionant-la. La independència de la Justícia és un tema complex. Perquè aquesta independència no sigui una excusa per formar poders corporativistes tancats, de perpetuació de castes dominants..., caldria un conjunt de mesures com les següents:

3. Mercat lliure, però documentalment responsabilitzat.

Una política clara i responsable, basada en un Estat de dret garantit per la impossibilitat d'actuació impune dels poders fàctics i per la independència d'una Justícia documentada, és un element d'unes regles de joc net que poden afavorir les màximes i òptimes llibertats responsables en tots els camps socials. Més enllà d'uns mercats paralítics –planificats o pseudo-lliures– que són cau de tot tipus d'explotació (sobre les persones i sobre la vida natural), cal concretar mesures afavoridores d'un mercat amb el màxim de llibertats concretes dins unes regles de joc responsabilitzadores i solidàries. Sense aquestes regles de joc, els poders fàctics d'un i altre sistema decideixen sobre i contra la resta de la població. La implantació d'una moneda telemàtica podria afavorir una política de llibertats i de solidaritat social sempre que el mercat funcionés. La producció i venda de productes utilitaris és el motor generador de riquesa i la redistribució d'aquesta no solament és una actitud solidaria sinó que és necessària per al bon funcionament del mercat i per a l'enriquiment dels productors (empresaris, treballadors, inversors i inventors). La producció és prèvia al consum i a la inversió. Però generar capacitat de consum (poder de compra) i d'inversió (crèdits) permet continuar produint més i millor.

El «mercat lliure» ha estat la tapadora de tota mena de jocs bruts. La «supressió del mercat per decret» ha estat, però, la tapadora de la ineptitud i la ineficàcia productiva. El mercat és un invent humà molt antic i útil. Malgrat que es prohibeixi, tard o d'hora torna a sorgir sota forma de «mercat negre» o camuflat oficialment sota el nom «d'economia mixta socialista». El problema no és mercat sí o mercat no, sinó llibertinatge mercantil o mercat responsabilitzat. Caldria redefinir unes regles de joc mercantils que afavorissin llibertats concretes responsabilitzades. Aquestes regles de joc podrien tenir en compte, entre d'altres, els següents elements:

4. Serveis comunitaris lliures i gratuïts.

Si la funció del mercat és produir i consumir béns útils per a la vida, la funció del sector comunitari és oferir serveis «culturals» en el sentit ampli de la paraula. La característica de les professions i institucions comunitàries-liberals és que s'autoproclamen, des de sempre, altruistes i desinteressades. La confusió entre mercat i sector comunitari ha inclòs aquest, normalment, dins el sector mercantil terciari dels «serveis». Se li ha permès de convertir-se en un dels poders fàctics més influents, el del «saber», que va lligat i esta al servei del «tenir diner».

Una aplicació quotidiana de la distinció entre el sector mercantil i el sector comunitari plantejaria, evidentment, una sèrie d'interrogants i objeccions tant en relació als criteris de distinció, com de cara al procés d'implantació gradual i per sectors. L'estudi d'aquests interrogants no correspon, però, al nivell d'exposició esquemàtica que estem realitzant.

5. Economia equilibrada, ecològica i informativa.

El sistema econòmic ha estat definit fins ara com un sistema pretesament equilibrat: tanta producció és igual a tant d'estalvi-inversió més tant de consum. Aquest equilibri ha estat fal·laç en gran part per no haver disposat d'un sistema documentador, quantificador i orientador dels diferents fluxos mercantils, sistema impossible amb una moneda irracional.

Però el sistema econòmic en el seu conjunt també és irracional perquè en tant que sistema tancat i pretesament equilibrat oblida les entrades i sortides del sistema en el seu conjunt. És a dir, oblida les entrades d'energia i de materials i la seva sortida amb un grau més gran d'entropia, com a residus o contaminació.

La moneda racional no solament intenta contribuir a equilibrar el sistema econòmic sinó que pot aportar elements per situar el sistema econòmic equilibrat dins un marc ecològic.

Una de les funcions de la moneda és oferir un sistema homogeneïtzador de totes les produccions i de tots els consums. Però la funció d'una moneda racional, a més d'aquesta, podria ser la d'oferir informació de les produccions i dels seus materials i energies, tots ells heterogenis.

Aquesta informació podria ser molt valuosa per racionalitzar l'ús de materials i energies: socialitzant la informació sobre el seu ús i penant o afavorint certs processos de producció o certs productes de forma automàtica (introduint un impost ecològic). Amb la part recaptada es podria afavorir l'ús d'energies i de materials reciclables, es podria crear un fons d'investigació i aplicació de nous processos menys exhauridors i menys contaminants i finançar un pla d'ecologia integral (sol, bosc, aigua, aire...).

La informació i les possibilitats de finançament ajudarien a anar desmercantilitzant i passant a propietat comunitària tots els recursos naturals estratègics per a la supervivència de la humanitat i per als equilibris dels ecosistemes. La desmercantilització dels recursos –amb propietat i gestió comunitària– podria evitar el malbaratament de molts d'ells que avui s'empren únicament perquè són menys cars que d'altres (a nivell de preus) o perquè donen, a determinades empreses, més beneficis a curt termini.

D'aquesta manera es podria començar a considerar que alguns, fins ara, indiscutibles «béns econòmics» poden esdevenir «mals econòmics». Que el creixement econòmic mesurat únicament amb unitats monetàries homogeneïtzadores pot esdevenir molt discutit si el considerem sota l'òptica del creixement del grau d'entropia o de la producció de contaminació que comporta.

La concreció d'un Estat de dret, amb llibertats i solidaritats concretes iguals, jurídicament, per a tothom, demana l'establiment d'una democràcia econòmica, és a dir, d'un sistema econòmic que permeti unes llibertats i solidaritats concretes per a totes les persones també en l'aspecte mercantil.

6. Lliures federació i confederació de les ètnies que formen la societat geopolítica.

Defensar les llibertats concretes exigeix afavorir l'autonomia i la independència de totes les persones. Però hem de considerar persones no sols els individus, sinó també les persones nacionals. Per evitar confusions en un tema tan delicat entenem que les persones nacionals (també anomenades ètnies) són les que constitueixen la societat geopolítica (que acostuma a ser plurinacional i que és coordinada per un Estat).

El respecte als drets humans no solament inclou els individus i les col·lectivitats, sinó també les nacions humanes (ètnies), des dels nuclis més bàsics (famílies, comunitats de veïns, barris...) als més complexos (municipis, comarques, ètnies i interètnies històriques). L'ètnia és una nació amb consciència de tenir una cultura, una ètica i, eventualment, una llengua pròpies.

7. Relacions exteriors equilibrades i interdependents.

En el cas de l'aplicació del canvi monetari en un sol Estat, les noves regles de joc també podrien obrir noves possibilitats en les relacions amb les altres societats geopolítiques (Estats) i, especialment, en l'equilibri del comerç exterior.

En un món cada vegada més interrelacionat en tots els aspectes, cal resituar un hipotètic canvi global dins un marc geopolític ampli, que ajudi a depassar els Estats-Nació i que doni cohesió a projectes de federació política de múltiples ètnies i interètnies, com pot ser el cas de la construcció de l'Europa de les ètnies. Però, és possible que la necessària construcció d'una Europa solidària entre les diferents ètnies que la formen, i solidaria amb la resta de pobles de la Terra, no sigui el projecte de l'Europa dels Estats-Nació actual.

Qualsevol canvi en les regles de joc d'un dels actuals Estats-Nació, o d'Europa en el seu conjunt, demanaria establir un nou sistema de relacions amb la resta del món.

Es tractaria de replantejar les relacions a diferents nivells:

Les propostes que al llarg del llibre s'han anat presentant en l'aspecte monetari i mercantil s'han d'aplicar, ara, en les relacions interestatals. Per potenciar aquest canvi s'haurien d'establir uns principis, uns acords i uns instruments que permetessin:

El conjunt de possibles regles de joc, exposades de forma esquemàtica, poden no donar una idea prou clara dels possibles beneficis que el ciutadà corrent tindria en la vida quotidiana. Per intentar superar aquesta dificultat podríem imaginar les seves repercussions en un tema complex com el de la seguretat ciutadana.

La inseguretat ciutadana és avui l'excusa per potenciar el reforçament de l'estatisme policíac. No es fa res, en canvi, per evitar les causes de la petita delinqüència ni per resoldre el «terrorisme», sempre tan «rendible» per al poder.

La seguretat ciutadana, amb un sistema de moneda telemàtica personalitzada i informativa, no necessitaria cossos policíacs, arbitraris, ineficaços i corruptes. La personalització de les relacions monetàries i mercantils d'una banda, i la resolució dels principals temes de violència social (la misèria, la pobresa, la marginació, la droga... i la manca de llibertat federativa de les ètnies) de l'altra, podrien portar una reducció dràstica de la violència social.

La supressió del diner anònim impediria la realització practica de la majoria dels delictes per raó de diner (que són la gran part). L'assignació a cada persona (especialment als marginats i als sense feina) de salaris comunitaris, juntament amb la gratuïtat de tots els serveis culturals i assistencials, atacaria d'arrel algunes de les causes de gran part de la delinqüència actual. Una ajuda especial a les dones els permetria alliberar-se més fàcilment de patir les conseqüències de delictes avui quasi ni tan sols denunciats (apallissament pel marit, violacions...) i despenalitzaria fets que la legislació actual condemna o dificulta (avortament, divorci...).

La legalització, controlada pel sistema monetari, de l'ús i comerç de drogues (alcohol, tabac, marihuana, àcids...) evitaria les màfies dels traficants i les nocives adulteracions dels productes; i permetria treure el regust d'aventura subversiva i perillosa que la prohibició genera. Els adequats tractaments de desintoxicació en mans de professionals independents i amb mitjans, una informació clara sobre els efectes de les drogues i les possibilitats de desenvolupar interessos personals fins ara vedats per manca de mitjans semblen millors sistemes que les persecucions policíaques.

La majoria de delictes habituals (evasió de divises, falsificació de documents, estafes, xantatges, ostatges, atracaments, robatoris, prostitució, tràfic de blanques, proxenetisme, tràfic de drogues, d'armes i d'obres d'art, suborn de funcionaris, de polítics, de jutges, assassinats o estralls per encàrrec, extorsions...) necessiten, usen o cerquen el diner anònim. La seva supressió impediria l'ús del cos del delicte. Segurament sorgirien noves formes de delinqüència, però tant de bo si, de moment, aconseguíssim eradicar en gran part les causes i els instruments de les actuals.

La lluita armada d'alliberament de classe o d'alliberament nacional, dins el marc d'una societat lliurement federativa de les ètnies que la componen i eficientment solidaria, especialment amb els desheretats, quedaria pràcticament sense motivació. Però, també, sense possibilitats d'exercir-se en regim de moneda personalitzada ja que impossibilitaria les fonts de finançament habituals d'aquestes organitzacions (fons secrets, atracaments, impost revolucionari...) i els tràfics d'armes.

Aquest conjunt de mesures podrien retornar la tranquil·litat de passejar sense ser assetjat per captaires, per atracadors, per col·locadors de bombes, o... per accions policíaques antidisturbis.

La funció de les policies seria vetllar pel respecte a les regles del joc constitucional i a les normes de convivència de cada comunitat ètnica. La policia podria anar, normalment, desarmada. El compliment de les regles del joc constitucional no dependria tant de la repressió –sempre ineficaç a la llarga– com de l'assumpció de la responsabilitat documentada dels actes lliures de les persones davant la Justícia, que disposaria, per investigar o sentenciar un cas, d'aquesta documentació. En la mesura que la flexibilitat de les institucions democràtiques fos real es permetria expressar amb molta facilitat la veu de les minories, sense que estiguessin condemnades al recurs de la violència.

Fins aquí algunes regles de joc que d'una manera o altra podrien servir per implantar i, alhora, per aprofitar, la moneda informativa i personalitzada. Es pot comprendre que només són indicacions per a un estudi més aprofundit. Explicar temes complexos i interconnectats de forma simple i lineal sempre és un risc. Però no explicar-los pot dificultar de veure la connexió entre el canvi monetari proposat i els possibles nous escenaris de canvi social.