Diari d'un senador.
Mundo Diario. Dimecres, 29 de març del 1978.
A Ángel Sánchez.
Estimat company de penes i fatigues periodístiques: Acabat d'arribar de visitar els treballadors espanyols a Suïssa, llegeixo la premsa barcelonina endarrerida i m'he parat en el teu «Olla buida» de 22-3-1978, dedicada a la concentració d'aturats de Madrid.
Saps que molt sovint se m'acusa de testimonialisme. En l'argot polític actual se sol anomenar testimonials a les accions que es vol que semblin impossibles d'assolir, precisament perquè es poden aconseguir i no es volen assolir. La petició d'indult per als presos socials no era cap utopia com el comunisme final o la desaparició de les classes socials oposades. Era una cosa que es va poder i encara es pot aconseguir si es busca un electoralisme sòlid i no de conjuntura. La crispació conjuntural enerva els partits democràtics i els fa més mal que bé. Aquests partits tenien a la mà l'indult i van votar no.
Ara, amb els aturats torna a passar el mateix, amb l'agreujant que no es tracta d'un grup de deu mil marginats sinó d'un grup d'un milió i mig de marginats. Tu enalteixes la causa dels aturats. Després avises dels perills que el tema voreja i, especialment, el perill de la manipulació de la dreta. Dónes bones proves d'això en els teus retalls de premsa. Passava el mateix amb l'indult dels presos socials. Però titlles la missió de testimonial i demanes, si pot ser, que el moviment unitari d'aturats, que s'està gestant, sigui articulat amb la lluita sindical de totes les centrals obreres.
No sé si saps que aquest moviment, perfectament possible i per tant no testimonial, ja fa molt de temps que s'està gestant perquè la tragèdia dels aturats ve de lluny. Jo vaig proposar al SU i a l'ORT, únics que lluiten en aquest terreny des del principi, si veurien bé la formació d'una comissió intersindical d'aturats. No van posar-hi cap dificultat, ni van fer valer els mesos que ja duen de lluita per davant. Les grans i insalvables, de moment, dificultats només vénen de les grans sindicals i dels grans partits populars que, un cop més, al meu parer, s'han deixat portar del desig d'èxits fàcils a curt termini, oblidant un camp que els és propi com el que més. Qui és el que està aturat?
Lluís M. Xirinacs.
