Diari d'un senador.

Mundo Diario. Dissabte, 18 de març del 1978.

Som una nació.

Els diaris reflecteixen un aire de satisfacció perquè després de dies d'angoixa s'ha recuperat el terme «nacionalitats». UCD va deixar en això i en algunes altres coses plantada a l'Aliança Popular i se'n va anar amb els grups nacionalista i comunista. Per primera vegada es reconeix l'existència de nacionalitats a l'Estat espanyol. És un avenç. Però el preu immediat és que l'article en qüestió ha quedat redactat d'una forma anòmala. Per contrarestar el terme s'inclouen en el mateix paràgraf frases com «la unitat d'Espanya com a pàtria comuna i indivisible» i «la indissoluble unitat de la nació espanyola».

1r. No es pot estar de cap manera d'acord amb que se li imposi a un la pàtria. Això hauria de ser plebiscitat, no imposat, i plebiscitat per separat. Qui són els ponents per imposar una pàtria a ningú?

2n. No és acceptable l'equívoc que es planteja en un mateix paràgraf constitucional entre el terme «nacionalitats» referit als pobles de l'Estat i el terme «nació» referit a l'Estat espanyol.

El nostre president, els nostres partits i el poble català ho han dit ben clar: «Catalunya és una nació». Sobre això ni cal plebiscit, ni cal autodeterminació. És un fet acceptat. I malgrat tot, el redactat constitucional diu, sense cap dubte, el contrari. Era molt més correcte el text anterior. Potser els grans partits, compromesos amb l'Executiu, hauran de tolerar aquest text injust i humiliant. Però des de la situació en què avui em trobo jo, no podré donar-li el meu assentiment perquè consti davant la història que Catalunya no renuncia a uns drets inalienables.

Lluís M. Xirinacs.