Diari d'un senador.
Mundo Diario. Dissabte, 18 de febrer del 1978.
Posicions testimonials.
Evidentment, tot i els gols i les altures d'UCD, estic en contra del pacte pesquer hispano-marroquí. Però en què va quedar la votació al Congrés? Diu molt bé l'editorialista de MUNDO DIARIO d'ahir que «el partit en el Govern guanyarà totes i cadascuna de les votacions en les que es defensin interessos de la dreta». Al Congrés hi ha 350 escons. La meitat són 175. La UCD més AP ocupen 166 més 16: igual a 182 escons. Ho tenen tot guanyat per molt que es discuteixi. Al Senat, UCD sola ja sobrepassa la meitat.
I conclou MUNDO DIARIO: «per ara, a l'esquerra espanyola, no li queda altre dret que el de la denúncia». Això és normal en una democràcia, l'oposició minoritària o calla o denúncia. I el públic, si hi ha denúncia, queda orientat clarament per a futures eleccions.
Però cada vegada que he proposat coses denunciables a Senadors d'esquerra, que d'altra banda deien estar convençuts, em treien la targeta blanca de «testimonialisme» i bonicament em desqualificaven i em marginaven del camp de joc.
Recordo, amb tristesa, aquelles velles estratagemes dels temps de la clandestinitat, que usaven els diferents grups per marginar contraris en assemblees amb una sola parauleta acabada en «ista»: aventurista, oportunista, liquidacionista, reformista, revisionista, etc... s'aixecava un molt solemne i col·locava el «sambenet» a l'altre, que quedava confús i destrossat, si en aquell moment no tenia a mà el cartellet igual i contrari, també acabat en «ista». Amb una sola paraula n'hi havia prou.
Aquests dies passats se m'ha acusat fàcilment de testimonialista.
Se m'ha titllat de profeta davant dels legisladors. I dic jo que mentre l'oposició sigui minoritària en un tema, només pot ser opció de futur i per tant profètica. També va ser profètic el pla PSOE per resoldre les presons. Se’m va dir que les postures testimonials no són rendibles políticament. Encara no s'ha demostrat que la postura contrària al Senat hagi donat cap resultat positiu i, en canvi, s'ha perdut l'enorme força de la denúncia i el servei de claredat informativa honrada de les pròpies posicions davant el públic que necessita saber qui és qui. Això referit als temes en què es defensin interessos de la dreta.
Existeixen, en general, a l'oposició de les Corts, les dues tendències, la de l'amagar-se i la de denunciar, davant la inevitable derrota. M'agradaria que també altres opinessin sobre quina és més rendible políticament.
Lluís M. Xirinacs.
