Diari d'un senador.
Mundo Diario. Dijous, 15 de desembre del 1977.
Defraudats.
Com tantíssims altres, he de saludar amb alegria la constitució del nou Consell provisional de la Generalitat. Tenim president, tenim govern, ja no falta tant perquè el nostre poble decapitat torni a ressorgir de la seva prostració.
No obstant això, he d'insistir en una cosa important. Em refereixo a la lluita unitària dels catalans. El fort pol d'atracció que representa l'ideal democràtic produeix contínues precipitacions i passos en fals molt perillosos per a la consolidació i prestigi del nou sistema. De vegades, el millor és enemic del que és bo.
Des del principi, molt abans de les eleccions, vaig allisar que, si bé era molt positiva l'emergència de les diferents línies de partit, en aquesta primera etapa constituent era encara necessària la lluita unitària per establir les regles en el camp i l'arbitratge de joc de la nova democràcia.
Van ser rebutjats tots els meus intents de candidatures unitàries i sempre la iniciativa de la desunió va partir del centredreta, tant a nivell d'Estat com a nivell de Catalunya. El fracàs de la tendència unitària ha produït un Congrés i un Senat en bona part estèrils. Sort que amb gran penetració per part de Suárez, tant per allò general com per a coses particulars de molta importància, com l'amnistia, tot s'ha cuit en reunions bastant unitàries; el màxim exponent va ser el Pacte de la Moncloa.
El perspicaç Carrillo clama per un govern de concentració. I el mèrit dels perspicaços catalans recau especialment en els socialistes guanyadors que han format un govern català de coalició. Això és lloable.
La meva queixa amarga és que tot i l’esperit unitari; tot i que els socialistes han renunciat a ser hegemònics, una altra vegada, també a casa nostra, el centre i la dreta amb els seus regatejos, han fet quelcom que crec és un mal per a Catalunya.
Trias Fargas en Economia i Marta Mata en Educació són dues grans autoritats àmpliament reconegudes, però que per politiqueria i interès de grup, ocupen aquestes carteres dues persones respectables, però no adaptades com aquelles a aquests càrrecs. Penso que ni l’un ni l'altra, s'haguessin atrevit, en un govern de concentració com el que tenim, a imposar el seu criteri partidista per sobre de la línia de conjunt. Per tant, no era una raó la seva línia ideològica per privar d'un càrrec que era clarament per a ells. Els catalans amb aquests jocs hem quedat francament defraudats. Volent complir escrupolosament la lletra dels resultats del 15 de juny, se'ns va evaporar l'esperit d'aquests mateixos resultats.
Lluís M. Xirinacs.
