Diari d'un senador.
Mundo Diario. Dijous, 24 de novembre del 1977.
Reclusos sancionats.
Avui m'ha demanat l'Entesa que intervingués en el cas de Ramón García Dils, que està davant de Sears, a la Diagonal, nit i dia, en vaga de fam des de fa 22 dies. Vol tornar a entrar a treballar i amb treball fix. He fet d'intermediari entre ell i el director dels magatzems. Encara no hi ha acord. La situació és greu.
A la tarda he participat en una taula rodona de Ràdio Barcelona sobre la situació dels presos, les enormes tensions a les presons, la fredor de la gran massa de ciutadans per aquest tema.
En una societat insolidària, cadascú va a la seva i ai del que cau en el camí!, allà es queda, on va caure, trepitjat pels altres que van endavant, endavant, sense aturar-se.
L'empresa té com a únic criteri la rendibilitat. Altres criteris com el servei a la societat o la coresponsabilitat per tal que hi hagi treball per a tots els ciutadans es deixa a la vigilància d'uns ministeris llunyans que no tenen força, sobretot davant de les grans empreses. I la societat, en general, davant la delinqüència només pensa en reprimir o, en el millor dels casos, pensa en tractar-la educativament per a la rehabilitació i reinserció del delinqüent. No pensa mai en rehabilitar-se, en transformar-se a si mateixa. No se sent culpable ni delinqüent davant l'aparició d'aquest desastre social que és el delicte o la marginació.
La primitiva comunitat cristiana tenia una pràctica singular que aviat va perdre, quan un cristià faltava en alguna cosa, tota la comunitat es qüestionava quina equivocació havia comès ella mateixa per haver possibilitat la falta de l'individu. La comunitat s’autocriticava perquè se sentia, tota sencera, responsable.
Tenim la tendència d'acusar els altres i, en aquesta mar d'acusacions mútues, cauen a terra els més febles i aquí es queden. És curiós el tracte que pateix un lladregot per part de la llei, de la Força Pública, dels responsables de presó i l'honorable tracte als grans evasors de capital, als grans estafadors, fins i tot quan alguna vegada, per equivocació, van a parar a un jutjat, a un quarter, a una comissaria, a un tribunal o una presó. Jo ho he vist amb els meus propis ulls.
Faig una crida desesperada a cada empresa perquè aculli el màxim de treballadors possible encara que amb això no guanyi tant, a cada barri perquè aculli als seus propis marginats encara que amb això sigui més difícil l'harmonia, a cada partit polític perquè doni suport a una mesura de gràcia per als presos socials encara que amb això perdi alguns vots, etc.
Estem en un moment difícil que pot ser explosiu. Siguem corresponsables. Sapiguem repartir-nos entre tots una pesada i perillosa herència de deutes.
Lluís M. Xirinacs.
