Diari d'un senador.

Mundo Diario. Diumenge, 13 de novembre del 1977.

Cambra per dir «sí».

La vaga d'aeroports ha bloquejat els Parlamentaris a Madrid. Com tornar? Alguns van aconseguir llit o llitera en una Renfe sobresaturada. D’altres van llogar un cotxe entre quatre o cinc. Jo, poc pràctic, vaig anar a les set del vespre a l'estació de Chamartín i vaig aconseguir un bitllet normal, però sense reserva de seient, per al tren de les 9.30 de la nit.

Nit de gossos. Tren llarguíssim. Jo, en el vagó de cua. Vaig arribar molt abans de la sortida i vaig poder aconseguir seient. Altres viatgers, no.

Precisament el dia anterior el nostre ínclit Senat havia votat, si no estic mal informat perquè em vaig mantenir tota la sessió al vestíbul, els crèdits extraordinaris, per un import de 12.149.939.466 pessetes, al ministeri d'Obres Públiques, per a subvencionar el pressupost d’explotació i per amortització financera de Renfe de 1976. ¡Per a què serviran tants milions! Llàstima que la votació no va ser després de la nit de gossos i llàstima que molts senadors es van escapar d'una manera o altra d'una nit així.

Crec que si els senadors patíssim en la nostra pròpia carn les coses que vam debatre, tan pomposament com inútilment en el nostre senat versallesc, un altre gall cantaria. Estic molt trist. M’afarto de dir que els senadors no volen assumir la seva responsabilitat de senadors i s'entretenen en un fàcil paper de comparses. Ho diuen els diaris. Llegeixo avui: «Una càmera per dir sí». Continua la impressió d'impotència entre els senadors.» Es veu que no podem secundar aquesta societat.

Sí. És depriment. Jo ho sento molt. Fora de Bandrés de moment ni una signatura per l'indult dels presos socials. Tots tenen por davant el desinterès dels grans líders dels partits. Tots atònics. Les coses s'aproven sense esmenes, sense millores. La Cambra de l’assentiment. Les Corts dempeus aplaudeixen el Caudillo. ¿Per això tant de viatge, tant d’avió i nits de gossos a la Renfe?

Lluís M. Xirinacs.