Diari d'un senador.
Mundo Diario. Diumenge, 23 d’octubre del 1977.
Amnistia per un President.
Avui ens arriba, un exiliat excepcional. Quan tots tornaven, ell encara restava a l'altre costat de la frontera. Duia a les espatlles una partida massa gran per penetrar pels esvorancs minsos de raquítiques amnisties, oberts a la gran muralla del sistema faraònic... Ara, per fi, s'ha obert la porta gran.
Vaig estar a la recepció de les Corts. Tot van ser atencions. Aquell dia es parlava més català que castellà a la casa de la Carrera de San Jerónimo. Vaig arribar aviat. Passejant pels passadissos a l'atzar, sentia parlar als empleats, que no em veien, del «Honorable», a boca plena. Em deia el diputat Arana: «Ni per a la recepció d'un Cap d'Estat hi va haver mai tant de fotògraf ni tant de periodista». A la sala de la Comissió d'Urgència, encapçalaven la llarga taula el President de la Generalitat i el president de les Corts. Tot molt efectista, molt pactat, molt familiar i sense protocols. Després, per donar-li un gust a l'ancià emocionat, se’l va acompanyar a diverses dependències, inclòs l'hemicicle. Ell anava, espurnejant, recordant els seus anys de diputat durant la República.
Avui arriba a Barcelona. Va acabar l'exili, perllongat per ell com a palanca per forçar el simultani retorn de la Generalitat.
Una palanca semblant a la que hem estat utilitzant Alberti a Roma, Rabal a París i jo davant la presó de Barcelona per forçar la concessió de l'amnistia. Una palanca semblant a la que va voler usar Picasso, amb el seu «Gernika», encara exiliat, per forçar el retorn de la democràcia. És la força política dels febles. Ha estat amnistiada la Generalitat gràcies a la tossuda tenacitat d'un vell de setanta-vuit anys que va saber complir el seu deure, secundat per un poble unit, mentre queden moltes altres institucions clausurades pel franquisme esperant la seva particular amnistia.
Avui, reservant les inevitables tensions polítiques per a altres moments, ens sentirem units de veritat els catalans al carrer per rebre un home, la missió del qual va ser preservar intacte un patrimoni sagrat del nostre poble, acumulat amb sacrificis immensos, en un lloc segur per insignes patriotes en els infausts dies de l'hecatombe, per tornar-lo sa i estalvi.
Lluís M. Xirinacs.
