Diari d'un senador.
Mundo Diario. Dimarts, 4 d’octubre del 1977.
Els extrems es toquen.
Cal donar les gràcies a Vicente Gracia per la gràcia del seu article en «Interviú», titulat «El senador no escriu a la sorra», a propòsit de la trobada Bayo-Xirinacs. Tenia el fi periodista una arma fàcil contra mi. Jo havia criticat durament un article sense ni tan sols haver-lo llegit. Li va rondar la temptació de donar-me una estocada per aquest punt flac, però no hi va caure. En canvi, al final de l'article, toca la qüestió de fons, fons que, com ell diu, en cap moment va sortir a superfície. Es tracta de «dues concepcions polítiques diferents, ambdues democràtiques; però radical la una, la del llibertari Eliseo, i moderada l'altra, la del Xiri, que pensa –ho pensa, suposo, que jo no l'hi vaig sentir– que un excessiu radicalisme polític, a hores d'ara, pot engegar a rodar aquest fràgil joc democràtic en què Suárez ha ficat al país; i que qualsevol acció excessiva (la qual, probablement, Bayo qualificaria de revolucionària) es torna en contra dels interessos del poble i que, per tant, és contrarevolucionària».
Gràcies Vicente Gràcia; has captat exactament el fons del meu punt de vista pel quer fa a aquests moments que vivim. Porto dos anys en contacte continu amb la premsa. Mai l'he buscat. Mai l'he fugit. Comptadíssimes vegades i sempre per motius d'interès col·lectiu he convocat una roda de premsa. Les meves col·laboracions als diaris m'han estat demanades, no les vaig demanar jo. Quan se’m digui «prou» em retiraré. M'agrada ajudar a la premsa, com m'agrada ajudar a qualsevol i que se m'ajudi a mi. La premsa té una gana devoradora de notícies amb ganxo. Però la política és una altra cosa. A vegades cal callar per no perjudicar a terceres persones, per no fer demagògia o, senzillament, la majoria de les vegades, per no alertar a l'enemic polític. És molt bella la transparència informativa però, de vegades, és utòpica. Jo hauria guanyat més diners si en els meus diaris de presó hagués posat tot el que sabia. Gandhi va dir que va aprendre moderació escrivint als diaris.
Moderació en el dir i en el fer no vol dir traïció necessàriament. Dissabte, sortíem els parlamentaris de votar per Catalunya, quan ens va agredir una multitud exaltada i amenaçadora. Una amiga meva va observar una barba que per darrere del coll es perllongava en una goma que la subjectava. Va estirar la barba. Era postissa. Darrere de la barba s'hi ocultava un agitador de la dreta, conegut. N'hi havia altres.
Lluís M. Xirinacs.
