Diari d'un senador.

Mundo Diario. Diumenge, 2 d’octubre del 1977.

Estil català.

1 d'octubre de 1977. Tres quarts de dotze del matí. Quarta sessió plenària de l'Assemblea de Parlamentaris de Catalunya. Va obrir la sessió Andreu i Abelló. Van parlar els líders del Congrés de Diputats i el líder dels senadors. Es van votar nominalment els acords de Perpinyà per al restabliment de la Generalitat Provisional de Catalunya. Hi va haver unanimitat. Cap excepció. Cap senador o diputat per Catalunya estava exclòs. Cap no va posar-hi objecció. Unitat.

Jo no vaig dir res. Vaig estar d'acord amb el que es va parlar. El que votem no és tot el que volem. Però aquests acords ens convenen. I hem dit «sí».

Vaig callar al Saló del Parlament de Catalunya, però no puc callar ara. L'espectacle que estem donant els catalans davant del món és un pur miracle. Poble, polítics i president, units. Classes socials oposades, unides. Comarques i capital, unides. Una extensa gamma de partits de la dreta a l'esquerra, units. Passat legítim i present democràtic, units per sobre de quaranta anys de servitud.

Mai no es podrà agrair prou, a tots els responsables, els esforços i les concessions recíproques realitzats per arribar a aquest final unitari que és glòria per a Catalunya.

La fermesa en els principis irrenunciables i la flexibilitat en concret marquen un estil, l'estil català, fet «seny», davant la correlació de forces de cada moment, i fet d'una tenacitat indestructible, que està aconseguint tota la llibertat possible en cada moment sense cap renúncia gratuïta. És un estil que evita morts, desgràcies i sofriments evitables. És un estil que dóna gratificacions, compensacions i goigs assequibles.

Tant de bo aquest estil resulti un servei per a profit dels pobles hispànics i de tots els pobles del món.

Lluís M. Xirinacs.