Diari d'un senador.
Mundo Diario. Dimecres, 28 de setembre del 1977.
Tribunal de la Generalitat.
Sembla que les negociacions per a l'establiment de la Generalitat Provisional van més encarrilades. Tot Catalunya es troba amb la respiració en suspens esperant resultats. L'operació que, sembla, aconseguirà introduir alguna forma de Parlament Provisional en els acords ha estat arriscadíssima. A la segona Plenària de l'Assemblea de Parlamentaris vaig avisar que, tal com es plantejaven llavors les coses, s'estaven abandonant «els principis i institucions configurats a l'Estatut del 32». López Rodó, amb les intencions que fossin, ha reblat l'absurd de l'absència d'alguna forma de control parlamentari. A partir d'aquí, socialistes i comunistes es van convertir en capdavanters d'aquesta reivindicació. Hi havia en aquesta alguna cosa incongruent. Els parlamentaris actuals no estem elegits per a Catalunya sinó per a Madrid. Una peça més d'aquest original i rocambolesc procés reformista espanyol. L'operació ha estat perillosíssima. Podíem haver-nos quedat sense Generalitat fins que les Corts volguessin. I s'ha pogut i encara es pot provocar una crisi de Govern de resultats imprevisibles. De moment, si la corda no es trenca, la crisi econòmica juga al nostre favor: que com a mínim hi hagi estabilitat política amb amnistia i autonomia.
De les institucions configurades en l'Estatut del 32 només ha quedat definitivament afermat el Tribunal de Cassació. Octavi Saltor i Soler ens ho recordava en el seu article «Justícia Catalana» («Avui», 24-9-1977). És una pena, cap polític no ha volgut trencar les llances en aquesta lliça. Catalunya no té un dret foral concedit des de Madrid, com Aragó o Navarra. Disposa d'un dret civil propi, reconegut fins i tot pel mateix franquisme. Dret que preval sobre el Dret Civil general de l'Estat. Obliga a tots els nadius i és optatiu per als immigrants, a partir dels dos anys de residència a Catalunya. Als deu anys és automàticament obligatori, si l'immigrant no avisa en contra.
Precisament un advocat aragonès, radicat a Barcelona, m'avisa, d'una banda, de la riquesa i interès de la Compilació Catalana i, de l'altra, es queixa que, en general, els jutges no l'apliquen, llevat molts dels que pertanyen a aquesta agrupació de jutges i fiscals, tan poc coneguda, que es diu Justícia Democràtica.
Un Tribunal de cassació nostre vetllaria millor pel nostre dret.
Senyors juristes catalans, ¿podríem donar una empenta d'última hora, en aquest sentit? o ¿ja hem fet tard?
Lluís M. Xirinacs.
