Diari d'un senador.
Mundo Diario. Dimarts, 20 de setembre del 1977.
«La repressió no cessa a la Model».
Gràcies, Teresa Pàmies, pel teu article de l’«Avui» de dissabte, «Agenda de Parlamentaris». Però no hi ha res a fer. Caldrà morir màrtir d'esgotament. Només la lectura de les teves línies ja van ser per a mi un descans psicològic. Pel teu avís que la gent no ens atabalés tant, vaig pensar que s'anirà frenant una mica aquest boig desig col·lectiu d'arreglar en tres mesos el que es va enredar en quaranta anys. Tot i això, dissabte i diumenge, dies de descans, van ser uns dies fatals per a mi.
Vaig arribar dissabte a la nit desfet. Havia estat a Girona, on s'havia celebrat una «Assemblea pro amnistia de les comarques gironines». Hi havia fet, a més, unes gestions que van resultar bastant negatives. Vaig arribar a casa i em vaig ficar al llit.
Telefonen els amics que fan guàrdia davant la Model. Són més de les nou del vespre. A la Model estan passant coses horribles. Policies per totes bandes, per dins. Es van buscar parlamentaris, sense èxit. Només es va trobar l'Heribert Barrera, que va telefonar al Govern Civil. Resposta: no passa res. Però van sortint furgons cap a l'Hospital Clínic i se senten crits dins. Al diable la Model! Contesto, egoista, que no em moc del llit. Que ho arreglin d'altres.
A la una de la matinada em telefonen des del Clínic. Tretze presos s'han obert les venes. Un es va empassar vidres. No es deixarà operar si no hi vaig jo. A dos quarts de dues estic a l'hospital. El taxista m'ha conegut i no ha volgut cobrar-me la cursa. Diu que em va votar. «En un bon embolic em vas ficar, amic, amb el teu vot».
«Ens segueixen pegant, tot i el nou reglament! La repressió és sense pietat. El director actua com sempre. No ha canviat res. Prendran dures represàlies. Encara hi ha el «palomar» («colomar») on dos presos peguen als seus companys...». Això diu el pres suat, la cara esquitxada amb fines taquetes de sang, el braç badat, embolicat en un paquet de vena, l'estómac per obrir, amb vidres a dins. «Digui que la repressió no ha cessat a la Model».
Jo també li faig les meves observacions, entre d'altres presos amb braços i ventres esberlats, entre metges expectants, entre policies metralleta a la mà.
Quedin les meves reflexions per a ell i això que la repressió no cessa a la Model, per a públic i autoritats.
Ja a casa intento dormir. És la matinada de diumenge. D'aquí a unes hores, sessió maratoniana de la Permanent de l'Assemblea de Catalunya. Sort que a prop se celebra la festa de «Treball». Reconforta, Teresa Pàmies, saber que com a mínim d'altres poden descansar.
Lluís M. Xirinacs.
