Diari d'un senador.
Mundo Diario. Dimecres, 14 de setembre del 1977.
La rereguarda de la llarga marxa.
Algun periodista m'ha preguntat maliciosament, cercant una fissura que no existeix, el perquè de la meva absència de la manifestació. Es va poder comprovar que els dos clams més repetits, a la manifestació cimera de la nostra història, van ser «amnistia» i «autonomia». Sembla que l'autonomia s'acosta. Però l'amnistia no. La seva absència segueix sent el plat amarg dels nous temps. Algú havia de quedar-se amb els qui no van poder assistir a la gran cita contra la seva voluntat. Algú havia de fer de cordó umbilical entre els qui es movien lliures i els qui quedaven quiets per força, perquè ningú no oblidés que pertanyien al mateix poble. Algú pot creure que no em va costar perdre’m l'acte? Amb mi es van quedar uns quants més amb la mateixa intenció. D'una banda ens arribaven les alegries i les eufòries de la ciutat exaltada i tensa. De l'altra, la tristesa i la desesperança de la ciutat deprimida i muda. Mentre milers de braços vigorosos brandaven banderes d'una banda, per l'altra penjaven pesats els braços dels cinc presos que portaven ja quinze dies de vaga de fam per l'amnistia. Tots volem l'autonomia, els de fora i els de dins. I tots volem l'amnistia, els de dins i els de fora. Jordi Pujol, el dia anterior em va venir a demanar que assistís a la manifestació per evitar malentesos. Li vaig explicar la meva postura; la va entendre. Crec que així s'ha vist millor el nexe entre amnistia i autonomia. I així la gran Diada, va resultar, al mateix temps l'espectacular començament de la campanya d'amnistia.
El poble vol que la Ferida de quaranta anys es tanqui, vol que ens amnistiem tots a tots d'una vegada per sempre. Per això m'han horroritzat les manifestacions del senador català i ministre de Justícia, Landelino Lavilla, acusant els moltíssims parlamentaris, congressistes i senadors, de tendències diferents, de fomentar atemptats i agressions, si portem a les Corts el desig popular d'una amnistia política total.
Torno a afirmar que el que és criminal és l'endarreriment en la concessió de l'amnistia. I que, als ulls de qualsevol jurista, el que fomenta la delinqüència és aquest absurd clima d'indultets i amnistietes permanents que, un cop més, preconitza el ministre de Justícia.
Lluís M. Xirinacs.
