Diari d'un senador.
Mundo Diario. Dissabte, 3 de setembre del 1977.
La llei del silenci.
És indignant. La llei del silenci plana sobre el país. En frase de «Diari 16» (2 dijous 1977) «una vella plaga de tinta blava franquista s'estén de forma paorosa pels vells salons del palau de les Corts». El comentarista es queixa de la Ponència encarregada de preparar el projecte de Constitució. Jo em queixo de la meva pròpia Comissió d'incompatibilitats del Senat.
Només començar i ja es proposa que els debats siguin a porta tancada. Suposo que puc publicar els resultats de la votació sense que se’m degolli. Al capdavall la decisió ve després de la votació: 13 a favor de la porta tancada, 7 en contra i 3 abstencions. La votació no va ser secreta. El senador del PSOE Francisco García De la Barbolla, que hi era com a observador, es va aixecar indignat i se'n va anar cridant no sé què sobre que a les Corts franquistes les deliberacions eren a porta oberta.
Després, el misteri de la desaparició dels taquígrafs. No quedarà constància del detall dels debats. Protesta simbòlica, sense efectes pràctics de cap mena.
Després, els inacabables obstacles a una Ponència que s'ha esforçat a acomplir una llei d'incompatibilitats simbòliques i ridícules. Es tracta, es veu, que ningú s'ha declarat incompatible. Es tracta, doncs, de burlar aquesta llei bikini. Sempre els tretze en contra, la meitat més un d'una comissió que com totes està dominada per UCD.
Primer, està bé que, qui va guanyar les eleccions, mani. Però compte amb emmordassar la minoria. Les nostres intervencions no serveixen per a res. No poden mai als 13 per a res i arriben a l'opinió pública per la llei del silenci. Potser me n’aniré de la comissió. Segon, està bé que hi hagi silenci en una negociació delicada per aconseguir uns punts de llibertat. Però, compte amb fer servir el silenci per encobrir una operació de conservació de vells estils en vistes a controlar les cambres elegides democràticament des d'un executiu plagat d'escollits a dit. Potser me n’aniré de la comissió.
Lluís M. Xirinacs.
