Diari d'un senador.
Mundo Diario. Dijous, 18 d’agost del 1977.
Marihuana.
Amb la democràcia vénen els casinos de joc, la marihuana... Els periodistes em pregunten què opino de la legalització de la marihuana. Ja els vaig contestar. Però aquesta pregunta m'ha suscitat la reflexió d'avui. És com una confessió.
Jo he conegut l’Arriscat. És una persona de temperament inquiet, tirat endavant. Li agrada el perill. «En ell perirà», ens deien els avis. Va buscant el risc. En el fons, va buscant un estat permanent d'excitació nerviosa, d'exaltació psicològica. La propaganda competitiva moderna fomenta això. Solen precedir profundes depressions. De vegades, intents de suïcidi. Conec joves que als vint-i-un anys han pertangut a cinc partits polítics diferents i ara són a la droga. I la droga és una alta escala d'experiències creixents. El seu primer esglaó és la innocent marihuana. Els últims, maregen al més arriscat.
També he conegut al Prudent. És una persona de temperament quiet, tirat enrere. Li agrada la seguretat. «Què avorrit», diuen, els néts. Va buscant la tranquil·litat. En el fons va buscant un estat permanent de relaxació nerviosa, de placidesa psicològica. La vida rural, amb els seus ritmes lents, fomenta això. Serena monotonia. Com si es visqués mort. Igual la joventut que l'ancianitat. Vida sense història. Es compten les bigues del sostre. Es vigila el moviment de les taques de terra a les parets de l'habitació.
Em fa mal la prudent dictadura que hem viscut. Em fa mal l'arriscada democràcia que se'ns llença a sobre. Vull confessar en aquest punt un secret de la meva vida. Aquesta se m'ha convertit en una cosa veritablement al·lucinant i arriscada, com la millor droga: d'un poblet de trenta habitants al Senat, de la repressió més gran a l'exaltació més gran. Però sense drogar-me, sense perdre la prudència, la serenitat, la pau que permet veure la volva de pols, en la qual ningú no es fixa, o el tret imperceptible del fons dels ulls d'un nadó, que demana afecte. Aquest senzill secret consisteix a esperar l'aventura arriscada amb paciència infinita, sense forçar-la mai, i en llançar-se a ella sense por quan es presenta madura davant teu. La vida real sense evasions és la serenitat feta aventura i l'aventura convertida en serenitat.
Lluís M. Xirinacs.
