Diari d'un senador.
Mundo Diario. Dimarts, 2 d’agost del 1977.
Carta d'un veí d'Entença.
Després de llegir als diaris les notícies sobre motins carceraris, sobre càrregues a Sanlúcar amb 30 ferits, sobre detencions arbitràries, sobre pujades de preus generalitzades, després de veure cada dia els voltants de la presó envaïts de policia, un veí d'aquest carrer m’ha escrit aquesta carta:
«El poble ha escoltat el seu govern; sentit i escoltat el seu Rei. Rei portador de la democràcia i de la llibertat de cada home d'aquesta terra... de cadascun dels seus pobles. Però el poble té por o, pitjor, una immensa desesperança, perquè lluita en el buit. Atent, escolta com se li ofereix, –¿o se li imposa?– una justícia injusta, des d'un govern democràtic, –diuen–, el primer després de quaranta anys de negra dictadura, d'una pau en guerra, després d'una guerra civil. Des de quants anys segueix escoltant, el poble, les mateixes cançons amb les mateixes músiques des dels mateixos escenaris: llunyans, distants de les seves necessitats i esperances? El poble se sent impotent per establir un Estat lliure i just; una terra on la justícia sigui el veritable rei. El poble se sent lligat i impotent per alliberar-se i això li causa odi contingut i li atia la seva ferida que, en no cicatritzar, es podreix. Això és dolent, perquè mata la seva dignitat d'home, la seva dignitat de poble lliure, humiliant-lo, Per cert, gairebé no se senten els crits o clams de protesta dels seus representants quan la mort o l'agressió envaeixen els carrers, les presons o, com sempre, quan se segueix carregant a l'esquena del poble la despesa de l'ordre dels privilegiats. És molt lleig veure certes abraçades i somriures i suports.
»El poble escolta i ha sentit que l'economia se n'ha anat a fer punyetes i, és clar, qui ha de pagar és el poble, i no demà, ara, ja! De totes maneres, es farà democràticament doncs el Govern enviarà a les Corts democràtiques un estudi perquè elles ho aprovin o no, de manera, si és possible i democràtic, que els qui sempre han estat xuclant, durant 40 o 400 anys –és igual–, puguin afluixar una mica la «mosca», com diuen els plebeus. Naturalment, haurà de ser una llei molt ben estudiada i discutida i passada pel sedàs de les altes institucions de l'Estat, i això requereix temps, molt de temps. Mentrestant, el poble resistirà. Ja se sap, allò dels valors de la raça i per alguna cosa hi ha, si és necessari, la llei i l'ordre.
–I de l'amnistia, ¿que?
–Doncs de l'amnistia, res!»
Així acaba la carta d'un veí de cinquanta anys, que porta diversos mesos sense feina, acomiadat de Mobles La Fàbrica, després d'haver treballat en aquesta empresa una pila d'anys.
Lluís M. Xirinacs.
