Diari d'un senador.
Mundo Diario. Diumenge, 17 de juliol del 1977.
Assemblea Popular de Catalunya.
Cal matar l'Assemblea de Catalunya? Té futur?
A part de la utilitat ocasional que encara té, mentre la democràcia –llegiu els quatre punts– no estigui consolidada, hi ha una qüestió de fons que la justifica.
En una societat democràtica, hi ha dos nivells de poder: el poder popular, que és el poder arrel d'on sorgeix la sobirania, i el poder polític, que és el poder delegat representatiu i executor de la sobirania. En una societat de caire liberal, el poder polític és protagonista, és dominant i el poder popular ocupa un lloc secundari, subsidiari, de complement.
Precisem més. El poder polític és legislatiu, judicial i executiu. Parlament, Tribunal i Govern. El poder popular és, d'una banda, expositiu de les necessitats, com una enquesta sociològica permanent; és, d'una altra, reivindicatiu, davant el poder polític, de la solució d'aquestes necessitats; i, d'una altra, és mobilitzador de les masses en adhesió o protesta davant el poder polític, complidor o incomplidor. En una societat liberal el poder popular és el fiscal del poder polític.
Anys enrere, l'Assemblea de Catalunya, juntament amb diferents Taules Polítiques (Coodinadora, Consell), va fer el poder polític supletori català. Ara supleixen el poder polític català l'Assemblea de Parlamentaris i la seva Comissió Permanent. Ells són, doncs, els protagonistes, ells són la mesura del possible, els qui manen. Però, per Déu, que no caiguin en la temptació de practicar al seu voltant una política de terra calcinada. Llegeixo als diaris, horroritzat, els intents de matar l'Assemblea i d'apartar de les qüestions municipals les associacions de veïns. Com si els empresaris fessin emmudir els sindicats. Seria una democràcia salvatge, reduïda a la lluita ferotge dels grups minoritaris de pressió. No seria una democràcia amb rostre humà. El poder polític hauria de cantar glossant a Ataualpa Yupanqui: «Yo mando en el parlamento / y Gobierno con razón / pero oigo la voz del pueblo / que manda mejor que yo» («Jo comando el parlament / i Governo amb raó / però sento la veu del poble / que mana millor que jo»).
No vulguem segar l'herba sota els nostres peus.
Lluís M. Xirinacs.
