Decrets llei per una constitució del segle XXI.

Decret Llei 46. MEDICINA, EDUCACIÓ I INSTRUCCIÓ COMUNITÀRIA-PERMANENT.

Exposició de motius:

L'acte conjunt més tendencialment espiritual-acumulatiu de l'home és:

1. La transmissió de la vida i la seva conservació en el nen, l'adolescent, el jove, fins a l'edat adulta: si bé el joc de la parella n'és l'origen i salvaguarda primera, cap progrés real és possible sense l'ajuda d'una medicina total, no solament psico-somàtica, sinó sobretot capacitada per a preparar els màxims i òptims camins corporals-anímics cap a l'eclosió i el desenvolupament de l'esperit espontani, (si el psico-soma és saludable, l'esperit surt, es manifesta) expansiu, singular, conscient, lliure i responsable de cada persona vivent;

(L'Agustí considerava que les persones són: psico-soma i esperit).

2. La transmissió, constantment progressiva per l'esforç educatiu comunitari:
2.1. d'una perconsciència ètica-transcendent per al progrés espiritual de l'entera societat de cada lliure ètnia, de cada lliure inter-ètnia i de cada lliure comunitat geopolítica;
2.2. d'una consciència moral per a la vida pràctica del nivell espiritual de la qual, cada persona (individual-mortal, social-col·lectiva, ètnica-comunitària, ....) és enterament responsable;

3. La transmissió de cognicions (instrucció permanent).

§ Article 1. Medicina preventiva: (en totes les facetes de la persona: soma, psique, «esperit o noüs»).

La medicina preventiva té com a finalitat primera, la successió de les generacions humanes, la qual pot, sempre i arreu, ésser perfectible en cada un i tots els sentits de la persona.

Només al metge generalista li és possible un coneixement profund de cada persona individual en les successives generacions dintre d'una línia materna, en comunió més o menys harmoniosa amb la línia paterna. I això, amb les condicions següents.

1. una gran llibertat d'esperit per part del metge generalista: aquesta només li pot ésser donada per una situació social independent, conforme a la seva vocació, dignitat i capacitat d'aprendre, no solament les «coses» del seu ofici, sinó la realitat viva de les persones, totes elles tan singulars i de capacitats tan diferents;

2. un nombre molt limitat de «famílies» a protegir en tots els aspectes de la vida individual, de la solidaritat familial i de la convivència social;(no pot ser que els metges de la Seguretat Social tinguin la quantitat de malalts que tenen assignada, ja que no està a l'abast d'una persona poder tractar-los).

3. elecció lliure del metge familial-generalista per cada família o cada persona major de 16 anys. És evident que el metge generalista lliurement escollit per una família o una persona major de 16 anys, té el perfecte dret de refusar aquesta elecció; (a cap metge se'l pot obligar a tenir més pacients dels què ell es considera capaç de tractar).

4. la lliure disponibilitat immediata dels diagnòstics, consells, pronòstics i tractaments que li poden aportar col·legues especialistes o generalistes, la col·laboració dels quals li sigui imprescindible, necessària o simplement útil.

5. la lliure disponibilitat immediata també de:

5.1. tants auxiliars de la medicina preventiva com en necessiti en cada cas concret: infermers(es); assistents(es) socials; assistents(es) a domicili; puericultors(es) en les guarderies normals, especialitzades o a domicili, etc.
5.2. tants centres hospitalaris com siguin necessaris en cada cas concret.

(Fins aquí és Medicina preventiva).

§ Article 2. Medicina curativa:

1. El responsable primer de l'ajut a la salut de cada persona individual és el metge generalista de cada família, el qual no pot oblidar la medicina curativa.

2. Tot el conjunt de la medicina curativa ha d'estar doncs a la immediata disposició del metge generalista i treballar en tots els aspectes en plena col·laboració amb ell.

3. Sempre que sigui possible, la medicina curativa és farà en el domicili familiar del malalt. (S`ha perdut la figura del metge de capçalera, el que anava al domicili del malalt).

4. Quan aquesta cura en el mateix domicili familiar del malalt, per qualsevol causa, no sigui possible, és recorrerà a l'hospitalització.

4.1. Aquesta hospitalització és durà constantment a terme amb la plena col·laboració del metge familial-generalista;
4.2. Aquesta hospitalització ha d'ésser la més concretament humana possible, respectant la dignitat del malalt i l'eventual atenció solidaria dels seus familiars;
4.3. Tant per les raons anteriors, com per raons mèdiques evidents a tothom i encara més als metges i a tots els auxiliars de la medicina, tots els hospitals han d'ésser:
4.3.1. petits (un màxim de 60 llits), però comptant amb tots els mitjans de persones i de medis necessaris;
4.3.2. prou nombrosos en cada república demogràfica, perquè el malalt no se senti massa lluny de casa seva;
4.3.3. tan especialitzats com sigui possible en funció de la riquesa comunitària;
4.3.4. cal entendre bé que un hospital «curatiu-especialitzat» no és una casa de convalescència ni de geriatria. Calen doncs institucions especialitzades a aquests efectes, tal com ho hem indicat per a les malalties venèries i altres altament infeccioses i ho indicarem en la qüestió dels lliures avortaments.

§ Article 3. Educació sanitària de la població:

L'educació sanitària de la població és missió primordial del metge familial- generalista, però pràcticament hi han de col·laborar, amb constància, però buscant de no avorrir, tots els mitjans de:

1. escoles i esports;
2. salubritat pública i privada;
3. higiene;
4. veterinària;
5. medicina curativa i hospitalària;
6. assistència i ajuda social;
7. farmàcia;
... ecologia.

§ Article 4. Assistència social:

Fins que la riquesa comunitària no permeti de reduir a nivell òptim el nombre de famílies assignat a cada metge generalista, en cada nucli de població, és indispensable d'organitzar, de cara a una plena col·laboració amb cada metge familial-generalista responsable, una assistència social eficaç per a mares de família, malalts i vells, sempre que sigui possible en el propi domicili particular.

Aquesta assistència social ha d'ésser pràctica i eficient, aportant una ajuda real a les persones més necessitades a judici del metge familial-generalista, en col·laboració amb tots els seus col·legues dintre cada nucli de població, per a evitar al màxim situacions de privilegi en detriment dels més marginats. Això no obstant, cal re-programar constantment aquesta assistència social, en funció, manifesta a tothom, de la riquesa comunitària.

§ Article 5. Medicina escolar;

1. Cal entendre bé el significat de la paraula molt general escola: es tracta d'educar i d'instruir totes les persones necessitades d'ajuda social, en totes les potencialitats de cada persona i de cada nucli escolar (classes, edat, etc.,). La medicina escolar s'ocuparà, de tota evidència, preferentment de la salut total de cada persona individual i de cada nucli de població dintre de cada establiment escolar;

2. Malgrat la seva assimilació a establiments hospitalaris, cal doncs incloure aquí les:
2.1. prematernitats, on seran degudament ateses, vigilades, curades, educades, instruïdes ... totes les possibles futures mares amb la simple presentació de la sol·licitud de llur metge familial-generalista;

2.2. escoles de mares i les maternitats;

2.3. les guarderies i jardins d'infants a càrrec de metges, infermers(eres) i assistents(es)-puericultors(es).

2.4. La llista d'altres establiments escolars comprèn des de les escoles infantils fins els més alts centres d'estudi.

2.5. Cada un d'aquests establiments, ha de comptar amb el quadre mèdic suficient (metges, assistents, infermers, etc.) per a poder seguir estadísticament llur població variable d'any en any, sinó de mes en mes o períodes més curts: és evident que aquests quadres mèdics només tenen una missió molt especialitzada al servei, no sols de llur població especifica-conjunta, sinó primordialment del metge generalista-familial de cada persona individual inscrita en cada establiment.

§ Article 6. Medicina d'empresa:

1. En el lliure mercat que es propugna, les empreses utilitàries, tenen per sola missió social la màxima i òptima producció de valors precio-mercantils;

2. De cara a aquesta missió primordial, i gairebé bé única, cal, dintre cada empresa, organitzar la medicina a favor de tots els productors perquè puguin atendre al màxim i de manera òptima l'eficiència real de llur col·laboració;

3. Es evident, aquí també, que el quadre mèdic de cada empresa ha de treballar en harmonia amb el metge generalista-familial de cada col·laborador;

4. Els metges d'empresa vetllaran, en cada subgremi i gremi, perquè s'estableixin les bases mínimes de protecció efectiva de la salut de tots els components del gremi i subgremi: en aquest aspecte, col·laboraran, al màxim i de manera òptima, amb els quadres mèdics sindicals.

§ Article 7. Medicina sindical:

1. Els sindicats són de lliure creació i elecció pels propis professionals utilitaris, en cada jurisdicció, autonomia i república local, amb llibertat total de confederació als nivells que interessi;

2. cada sindicat en proporció del nombre dels seus lliures inscrits, podrà disposar d'un quadre mèdic suficient per atendre la salut individual i col·lectiva de tota la població sindical, en funció de les seves aspiracions i directives pròpies.

§ Article 8. Medicina col·legial:

1. Tots els professionals d'una mateixa vocació i especialització liberal seran inscrits d'ofici en llur col·legi específic dintre de cada jurisdicció, autonomia i república local, essent obligada llur indefinida confederació fins els més alts nivells de la comunitat geopolítica. Són enterament lliures altres confederacions col·legials i inter-col·legials bé a l'interior bé a l'exterior de la comunitat geopolítica.

2. Cada col·legi, proporcionalment als seus inscrits, podrà disposar d'un quadre mèdic suficient per atendre la salut individual i col·lectiva de tota la població col·legiada.

§ Article 9. Medicina al servei de qualsevol lliure associació:

Les lliures associacions de ciutadans en funció de qualsevol afinitat, inclinacions i afeccions, podran disposar, cada una d'elles o en lliure confederació local, d'un quadre mèdic suficient per atendre la salut individual i col·lectiva de tota la població lliurement associada.

UNIVERSITATS.

Les universitats han d'ésser lliures i llurs professors encara més, per no parlar de la lliure vocació de cada estudiant.

L'axioma «títol universitari igual a ocupació social de rang superior» (això molta gent s'ho creu) no s'adiu gens ni mica amb una societat llibertària que ha de buscar com solucionar en la pràctica la tan absurda, però tan antiga, «jerarquia» de les classes i castes socials. (abans, anar a la Universitat, era com pujar de classe social).

Una universitat principalment expedidora de títols com a garantia de treball i classe social superior imposa uns plans d'estudis uniformes i obsolets que no s'adapten a les necessitats reals dels estudiants i de la societat.

El títol universitari no té res a veure amb l'obtenció d'una feina adequada i, la llicenciatura universitària, només indica una capacitat potencial que cal demostrar en una passantia i durant tota la vida activa del professional.