3.7. La societat ètica-transcendent.

La societat ètica-transcendent és l'origen i el fi de l'aventura humana. Els diners generats en la societat utilitària i despesos en ella i en la societat liberal ara ja no serveixen per a res. La societat transcendent no es compra ni es ven, ni s'alimenta del pa i de l'aigua de la terra.

I tanmateix, aquesta energia transcendent, què és la força original de la història de tota la humanitat i de cadascun dels homes i dones, ha quedat soterrada amb l'aparició d'uns motors desballestats: els imperialismes històrics. La transcendència no es pot comprar, però se li pot impedir el seu sorgiment en la vida concreta. Tot i portar cadascun de nosaltres la vida transcendent en nosaltres, moltíssima gent en perd la consciència i viu alienada, identificada amb els diners, la fama, la salut, la vida física, l'èxit, el poder, la imatge... amb tot allò que no és «ella mateixa».

Una gran barrera ha estat dreçada pels imperialismes (i amb ells, les religions) històrics entre allò que «som» i allò que cada dia ens «passa», tant a nivell individual com nacional o col·lectiu. Al llarg de la història han sorgit «grans ànimes» i àdhuc moviments espirituals impetuosos que han estat recordant el nostre origen, el nostre fi, la nostra essència. Ens han marcat uns camins i uns procediments per separar-nos «d'aquest món», el món dels imperialismes però cal reconèixer que només els han pogut seguir minories especials, gent de fina educació espiritual o gent senzilla, però dura, en petitíssimes quantitats, gent de «sort», perquè la gran massa popular ha estat descastada i explotada fins a fer impossible el mínim de serenitat per escoltar la «veu» que clama de tant en tant, de dins i de fora d'un mateix.

Cal veure, també, que «fugir del món» és una sortida retrògrada, que deixa intacte, sense resoldre, el problema «d'aquest món». Molta gent ha arribat a la conclusió racionalista -de moda els darrers segles- que aquesta «veu» no existeix, que la consciència humana només és un producte de la situació econòmica, que no hi ha res que transcendeixi la realitat practica, concreta, fenomenològica. Ni hi ha noümen, no hi ha transcendència, no hi ha esperit, no hi ha ànima!.

Tot respectant els que així pensen, creiem que poden ser víctimes de l'opressió imperialista vigent des de fa uns quatre mil anys. Si més no caldria deixar la porta oberta a que circulin de dintre a fora i dels uns als altres les fulguràncies inefables, caòtiques, llibertàries, indisciplinades... creadores de tota disciplina, convencionalitat i estructura existents, realitat conjunta que anomenem societat ètica-transcendent.

El conjunt de regles de joc que estem dissenyant cerquen, precisament, no posar entrebancs ni obstacles a l'emergència llibertària de la transcendència lliure i gratuïta, si és que existeix. Aquest és el «misteri» de la nostra hipòtesi central: la transcendència no solament fonamenta tots els éssers de l'univers sinó que, sobretot, n'explica al progrés. Les grans explotacions imperialistes basades en esclaus (no pagats) són poc acumuladores de riquesa -o àdhuc deficitàries- perquè les contrapartides de «força repressiva», de «revolta improductiva», de «destrosses de guerra», de «vaga de treball lent», de «sabotatge», de «despeses per a mantenir la revolució guanyada»... són desastrosament antieconòmiques.

Només allò que es fa gratuïtament, amb llibertat i alegria, és progressiu. Les coses que quan es fan, es paguen, mantenen el nivell històric adquirit, però donen un increment zero de progrés. A més dels factors de producció privada (treball, capital, empresa i invent) cal tenir en compte els factors de producció comunitària (invents ancestrals, tècniques, construccions, cultura...) que són l'herència dels avantpassats i que han esdevingut del domini públic. i per tant, gratuïts.

Però no solament els avantpassats aporten el «treball dels morts». També el present esta prenyat de desinterès generós. Qui més qui menys té moments en els quals mor a si mateix per a fer un acte d'amor, desinteressat, gratuït: el polític que es juga la seva pertinença estable dins la «classe política» i fa que triomfi un programa impopulista, a favor del poble i, així, perd les eleccions següents. La mare i el pare que fan i pugen fills tot i perdre així molts d'anys d'independència. El pres que es gasta uns cèntims per posar un ram de flors que alegri la vida dels seus companys de cel·la. El nen que accepta de no tirar el xiclet a terra. El contemplatiu que, en comptes de dormitar, «contempla» verament en les estones de meditació...

Faríem la llista interminable. Si posem els mitjans, si no ho impedim, pot arribar un dia en que la societat utilitària serà quasi imperceptible: una mena d'inconscient col·lectiu automàtic, com la circulació de la sang en el nostre cos. Pot arribar, també un dia, en que la societat liberal serà una mena de subconscient col·lectiu, com els sentiments i les emocions en la vida humana. I, en aquest dia, la societat transcendent esdevindrà el contingut conscient col·lectiu principal, ple i corrent de la vida de la humanitat. Haurà triomfat l'amor que és la transcendència.

Cal, doncs, ordenar en la pràctica la vida econòmica, que és la vida ordenable, i alliberar en la practica la vida transcendent que és radicalment lliure. La confiança en la fecunditat de la vida transcendent en tots els homes i dones permet afrontar el present sense pors, sense encongiments, però sense idealismes i espiritualismes que no cerquin la lliure manifestació de l'amor transcendent.

L'expressió de la transcendència ha estat segrestada, històricament, per les religions. Per alliberar-la hem de ressuscitar la màgia llibertària com a joc abstraccionista primigeni imaginatiu, creador de mites exaltants i de bellesa pura, popular, festiva, tant alegrament contradictòria com la mateixa vida.

La lògica actual és una disciplina analítica i formàtica d'un caire rígid. No serveix, per tant, per a universalitzar els ideals més nobles, els noümens més misteriosos, personals i singulars, els somnis humans més dignes rescatats en molts dels primitius llibres sagrats en tots els països i cultures.

Cal, a través de la resurrecció llibertaria de la màgia popular més pura, espontània i expansiva, matar definitivament totes les màgies pensades mantenidores del poder i de la corrupció, de l'imperialisme criminal i del nacionalisme idolàtric. Aquesta és, però, una tasca que només és possible a partir de la destrucció del poder antieconòmic que senyoreja avui la terra. El preu de la llibertat pràctica és l'esforç humà intel·ligent i coratjós per introduir en «aquest món» l'altre món nou que «pateix violència» per entrar.

L'església és la «convocatòria confederativa i llibertaria de persones (individuals, socials-col·lectives i nacional-comunitàries) molt diverses, a efectes sagrats comuns». Entesa així, l'església és el marc per a convocar a tothom a participar en aquesta festa transcendent, amorosa, popular, alliberadora... L'església no té res a veure ni amb les institucions religioses ni amb els edificis que les acullen.

Si la societat ètica-transcendent, en ella mateixa, no necessita diners, ni professionals, ni edificis... sí que ha poden necessitar les esglésies o comunitats de fe i festa. Però, aquestes no han de poder emprar aquests mitjans per encobrir interessos partidistes ni esdevenir poders fàctics. En aquest sentit les esglésies i comunitats de fe s'hauran d'acollir a l'Estatut Liberal.

El repudi a totes les religions és un no radical als déus i als homes de la injustícia, de la mentida, del sofriment i de la mort; un no radical als déus i als homes del poder que tendeix a sotmetre l'home i a desviar-lo de la seva gran aventura: la de l'esperit de la vida més enllà de tot límit d'espai i de temps, més enllà del cos animat i del cos desanimat, del cos i de l'ànima.

Les religions, que sempre s'han barallat fanàticament entre elles, són un conjunt de doctrines abstractes, de poders i conductes exteriors i rituals, de ritus sense interioritat, que fan viure creences al marge de les realitats terrenes. Totes les religions, i més encara la cristianista -que no té res a veure amb el «cristianisme» concret-, són opi i evasió per al poble. Es proposa als fidels que esperin el cel -cel evasionista de totes les preocupacions terrenals- i que aquesta esperança els deixarà religiosament justificats.

L'esperit ètic-transcendent s'encarna en totes les realitats del món, allibera a la persona d'«aquest món corrupte» però la fa «estar en el món» per alliberar-lo dels poder establerts.

L'esperit és incòmode perquè empeny les persones a que s'ocupin de l'alliberament concret de les altres persones, perquè fa actuar de manera concreta en aquest món concret, a favor d'un ordre social solidari, d'una convivència fraterna, fora de tot immobilisme, quietisme, devocionisme, angelisme, idealisme...

Les religions, en general, i el que en diem «l'Església», «l'Estat», «la Ciència», «la Tècnica», en el sentit màgic d'aquestes paraules, ens han acostumat, sempre i arreu, a esperar de l'exterior de nosaltres mateixos el remei a tots els nostres mals. Aquest costum, no és només una característica de les nostres civilitzacions històriques, sinó probablement una de les causes mateixes de la quasi totalitat dels nostres mals.

En aquest, sentit, i com a resum de la distinció entre esperit ètic-transcendent i església alliberadora, d'una banda, i ritualisme espiritualista i religió, de l'altra, cal:

• Reduir totes les «Religions» a la mínima expressió interna possible per l'educació i la instrucció permanents en les què es desvetlla que tota religió és un opi que repetidament lliga («re-ligare») el poble a les estructures religioses de subtil dominació. (Jesús de Natzareth, el Buda,... són clarament anti-religiosos).
• Reduir totes les «Esglésies» a simples moviments de l'esperit en recerca de la plena solidaritat humanista i festiva. Tot el poder temporal i material de les «esglésies» és, per essència, anti-espiritual.
• Reduir tots els «Estats» a simple govern, actuació i estratègia gerencial de llur societat geopolítica respectiva, aplicant a fons el principi de subsidiarietat afavoridor del protagonisme de la societat civil.

Cal, doncs, afavorir que cada persona humana afirmi la seva llibertat primordial al seus propis ulls, que sàpiga que no necessita res ni ningú de màgic per triomfar sobre el seu propi enemic: la seva pròpia propensió a dimitir màgicament de si mateix i a alienar-se en els poders que es presenten com imprescindibles per a la seva salvació personal. Aquesta actitud dóna a la persona una joia de viure amb efectes benèfics per a l'enfortiment de la seva llibertat, més importants que el simple benefici material eventualment obtingut en alliberar-se dels poders que el tempten a dimitir d'ell mateix.

Tot desequilibri endocòsmic de l'home esta més en relació directa amb la complexió caracterial de cada persona, amb la seva manera d'acceptar-se a si mateix i la seva circumstància, que no pas en relació amb les coses i esdeveniments que ell pot dominar si disposa de bons procediments per a fer-ho: procediments que no siguin la màgia, la dimissió religiosista, clericalista, estatista, cientifista, tecnicista. L'home és la seva pròpia i sola mesura per encarar-se a l'esperit transcendent.

La persona lliure és aquella que se sent, en esperit, lliure de tota pre-scripció i que actua solament per la seva opció fonamental enfront del germà. Es indiferent a totes les religions i de totes aprofita el seu missatge encobert de llibertat, de solidaritat i fraternitat, però sense fer-se'n presoner de cap d'elles.

La persona amb esperit lliure, no depèn de cap religió, de cap altar ni instrument màgic: cerca deslliurar-se de tot relligament transcendent a qualsevol dels seus instints divinitzats, de les seves intuïcions divinitzades, dels seus règims socials divinitzats, dels seus divinitzats reculls de sentencies ètiques i sapiencials.

Cal, doncs, socialment, no posar entrebancs a que las persones juguem; celebrem la vida amb joia, alegria, festa, música, dansa, amb totes les arts i artesanies, amb la paraula bella i cant entusiasmador, amb flors, neteja i formosor. Que les persones, per l'experiència diària, destruïm, en la nostra consciència alegre i confiant, la tristor de l'idolatria del diner, de la idolatria del treball dels altres, de la idolatria del poder sobre els altres; que no ens neguitegem per la possessió de la terra, ja que és de tota la comunitat; que acceptem la mort com a cosa natural, com a obertura cap a la transcendència total.

Tot això no són imaginacions sense fonament científic, filosòfic, tecnològic... sinó previsions possibles de realitzar gràcies als progressos polític, judicial, telemàtic-informàtic, mercantil i dinerari. Per a comprovar aquesta previsió només cal acceptar, en el cor i en la ment, que val la pena de provar en comunitat política l'experiència de l'alternativa cívica.

Versió 1987.