3.2.8. Defensa i seguretat.

El desig d'origen i la intenció final de l'alternativa cívica que estem dissenyant consisteix en la no-violència intel·ligent i activa de cara a tots els aspectes i esdeveniments de la vida humana. La voluntat radicalment no-violenta no ens impedeix, però, de veure com la violència s'instal·la en la història humana i com no desapareixerà de cop. Des d'un punt de vista ideal, ètic, és correcte voler i lluitar per la desaparició total de la violència. En canvi, des d'un punt de vista polític i pràctic, cal despendre molta intel·ligència per descobrir i desmuntar ordenadament i per parts els diversos mecanismes econòmics, socials i culturals que asseguren la violència en el nostre món.

La majoria d'elements que es plantegen en aquesta alternativa cívica estan dissenyats per a intentar d'anar realitzant aquest desmuntatge dels mecanismes violents. Es tracta d'anar més enllà de certes actuacions anti-violentes frontals que, a la llarga, acostumen a provocar el perfeccionament dels mecanismes violents estructurals.

Com que no podem retornar de cop a l'etapa pre-bèl·lica de la humanitat, cerquem, al menys, superar l'era dels imperialismes agressors, generadors dels militarismes; cerquem reprendre l'estructura social anterior a l'imperialisme: l'imperi democràtic estrictament defensiu. Aquest és una estructura política antimperialista perquè es fonamenta en la lliure unifederació de totes les ètnies i inter-ètnies constitutives i perquè, constitucionalment, no pot emprendre accions ofensives. Es tracta doncs de passar de l'imperialisme actual (interior i exterior) a l'imperi (confederatiu i federatiu), i per tant, de substituir unes forces armades militaristes ofensives (interiors o exteriors) per unes forces militars estrictament defensives. Aquest és el primer pas per a desenvolupar una defensa civil, progressivament no armada. A nivell polític, en els nostres dies, la no violència intel·ligent i activa ja faria prou de concretar-se en això.

Es molt probable que amb el constant repartiment equitatiu del bé comú i la consegüent gradual desaparició de classes socials es podran donar noves passes en vista a la desaparició de qualsevol forma coactiva dintre la societat humana. De moment es tracta d'afavorir que tots els ciutadans i col·lectius exerceixin tots llurs drets de dignitat i llibertats personals dins el marc protector de:

• L'Estat, responsabilitzat;
• La Justícia independent de l'Estat o de qualsevol poder fàctic;
• Les forces armades cara a 1 'exterior i les policies cara a l'interior.

Cal que socialment ens adonem, i no tinguem por a reconèixer, que avui patim, una violència permanent, organitzada subtilment o expressada en la força bruta dels poders imperialistes i militaristes (propis i estranys) que actuen sota la protecció del diner anònim i de la plutarquia interna i mundial: violència permanent provocada per la confusió entre Estat i Justícia que deixa desemparat al pobre: violència de la burocràcia, omnipresent i irresponsable: violència del terrorisme generalitzat pels sistemes policíacs repressius i torturadors generadors de terrorismes fanàtics populistes.

La pau no consisteix en lliurar-se de peus i mans autolligats per ideologies pacifistes, a aquests enemics de l'home lliure i del ciutadà responsable. Un gest aital pot esdevenir testimoni, com tants n'hi ha hagut al llarg dels darrers quatre mil anys de violència, del desig i dels ideals pregons de no-violència de la humanitat. En casos heroics i extrems, personals i col·lectius, la humanitat ensenya la seva bellíssima cara profunda davant els poderosos corromputs de torn. Però aquests gestos de lliurament no-violent testimonial no obriran sols la solució política estructural estable. Cal defensar la pau amb coratge, però sobretot amb intel·ligència per a superar les causes reals de la violència. Al metge se li exigeix bona voluntat i generositat, però, sobretot, intel·ligència, ciència, saviesa i tècnica.

Els pobles acostumen a estimar-se més l'esclavitud que el suïcidi. No es pot fomentar la nova societat en l'heroisme permanent de tots els seus membres. Un militar, que visqui amb honor la seva funció, no continuarà una guerra tècnicament i moralment perduda, sacrificant infants i vells. Preferirà sacrificar-se ell personalment. Reconeixerà com a seva la responsabilitat de la seva tècnica defectuosa i de la baixa moral dels seus exèrcits i ho atribuirà al fet de no haver sabut comunicar-se i fondre's amb el seu poble.

Mentre no evolucioni més la societat, la pau interna i externa d'una societat geopolítica es defensa amb uns exèrcits i unes policies intel·ligentment capaços d'inspirar respecte, de dissuadir, als violents, als partidaris de la força bruta. Dins aquesta policia de dissuasió, l'armament mortífer no és l'únic instrument. Els exèrcits i les policies, encarregats de la defensa i de la seguretat, han d'obrir-se a tècniques dissuasòries no armades que permetin una major participació de la població civil en la seva autodefensa.

Tota societat, doncs, necessita preveure sistemes de defensa, sobretot quan opta per canvis que trenquen les hegemonies del moment. Però cal distingir les funcions estrictes de la defensa de les funcions que sota aquest nom els Estats prenen per amagar imperialismes interns (contra les ètnies constituents de la societat, com a eina de dominació) i externs (amenaçant i conquerint altres pobles).

Els sistemes de defensa han de ser eficaços per:

• Evitar que les persones, la cultura, els bens i el territori siguin envaïts o destruïts, protegint especialment la vida, salut i seguretat de les persones i dels éssers vivents.
• Evitar qualsevol temptació de convertir la defensa en un sistema d'agressió interior (contra ètnies o sectors socials) o d'agressió exterior (contra altres societats).
• Evitar que els responsables de la defensa puguin emprar els seus mitjans contra les regles de joc acceptades democràticament o puguin esdevenir poders fàctics que actuïn com a grups de pressió privilegiats.

Caldrà vertebrar, doncs, uns sistemes de defensa que afavoreixin aquesta eficàcia i que, tot integrant les actuals estructures militars, les situïn dins un context mes ampli i coherent de cara a aconseguir els objectius d'eficàcia assenyalats.

El primer component d'una defensa estricta es la participació de la població en la construcció de l'alternativa cívica mitjançant la lliure adhesió a un projecte engrescador, que destrueixi les estructures de poder, que responsabilitza els actes lliures de tothom, governants i governats, que assumeix solidàriament la desaparició de la misèria i la pobresa sense atacar la creació de riquesa, que respecta i potencia la lliure federació de les ètnies i la lliure confederació a tots els nivells (barris, municipis, comarques, ètnies i inter-ètnies). Sense sentir-se pròpia i propera la societat a defensar és impossible plantejar-se l'èxit de qualsevol sistema defensiu que no amagui altres interessos que els enunciats.

Aquesta adhesió, però, essent necessària no és suficient. Cal revisar l'eficàcia cels sistemes concrets que funcionen i crear-ne de nous més adaptats als nous objectius de la defensa.

La revisió de les actuals estructures estrictament militars demanaria. per exemple:

• La retirada i no fabricació d'armament ofensiu (portaavions, míssils) o d'armament altament destructiu de vides humanes (atòmic, bacteriològic i químic).
• La no adhesió a cap bloc o pacte militar que obligui a intervenir fora de les pròpies fronteres.
• La professionalització dels exèrcits amb supressió del servei militar obligatori.
• La total submissió de les forces armades - i de totes les organitzacions defensives - al Cap de l'Estat, sense les ordres del qual qualsevol moviment de tropes sigui considerat rebel·lió i sedició.
• La prohibició de vestir uniforme i de portar armes fora dels recintes militars excepte en cas de servei autoritzat).

La creació de nous sistemes de defensa més adaptats als nous objectius enunciats podria tenir en compte:

• La formació de cossos armats i no armats de defensa municipal, comarcal i ètnica coordinats a nivell d'ètnia i sota la responsabilitat del Cap de Govern Autònom.
• La formació i organització de la població en sistemes de defensa popular no-violenta que progressivament puguin anar substituint eficaçment la força de les armes per la força de la raó i del risc personalment assumit per defensar-se d'ocupacions exteriors o de despotismes interiors. (De nou la Revolució Burgesa ha fet creure que la democratització de la defensa passava per l'obligatorietat del servei militar per als homes joves. Els sistemes militaristes, amb soldats del poble, han continuat essent tan imperialistes o ineficaços com els exèrcits d'aristòcrates i mercenaris. La democratització de la defensa ha de passar per la participació lliure i diversa de tota la població (joves i grans, homes i dones) disposada a no col·laborar i a desobeir organitzadament qualsevol intent d'agressió).

Versió 1987.