2.13. Mesures de protecció al consumidor.
2.13.1. Consum i consumisme.
Vivim en la confusió del significat del terme consum. A voltes
l'equiparem a «destrucció»; a voltes a «la satisfacció
de les necessitats vitals i culturals».
L'etimologia ens pot donar unes pistes. En català es distingeix
entre «consumar» i «consumir».
«Consumar» significa «portar a la perfecció
última els béns materials consumits, d'acord a les exigències
vitals de la natura específica del vivent que consumeix».
«Consumir» significa «destruir, acabar...».
És un significat exacte del punt de vista estrictament material.
Des d'una perspectiva humanista i ecològica cal assegurar una
quantitat mínima de consum per a cada població considerada,
sobre la qual progressivament s'ha d'augmentar la quantitat i la qualitat
de cada producte obtingut, i sense que atempti al mitjà ambient
i que no sigui introduït com a necessitat artificiosa i a la força,
per una publicitat hàbi1, obsessiva i abusiva.
El consumisme és un terme que expressa la realitat creada
per un publicisme cínic i mentider que genera necessitats
artificioses a les quals la gent, sovint, no pot respondre per manca de
poder de compra. Forma part del consumisme l'intentar superar aquesta manca
de poder de compra endeutant als consumidors amb fàcils préstecs
bancaris, els interessos i la devolució des quals, a data fixa,
acaben per arruïnar a tots els nivells a individus, famílies
i col·lectivitats liberals. Després d'un cert temps de prosperitat
consumista i fictícia, els impostos i la impossibilitat de substituir
els préstecs vells per altres de nous, aboquen els consumidors més
dèbils a una encara més tràgica manca de poder de
compra de consum, de 1a qual solament els jocs d'atzar esdevenen la única
sortida somniada.
En aquestes situacions sempre ressusciten els moralismes de l'austeritat
virtuosa: «cal estrenyer-se el cinturó», virtut obligada
pels de baix que paguen així els mals negocis dels bancs, el consumisme
de les classes riques i les enormes i absurdes despeses dels estatismes
xucladors.
Els termes «consumisme» i «publicisme» són
allargament de les arrels corresponents de consum i publicitat. Hom admet
que, segons la lingüística, tot allargament redueix el significat
de la corresponent arrel. Consumisme i publicisme són paraules d'àmbit
molt restringit que expressen realitats com les que es descriuen a continuació:
Quan una empresa fabrica un producte manifestament innecessari,
inútil o inclús nociu, empra una publicitat obsessiva, hàbil
i mentidera, tramada amb tots els recursos de les ciències psicològiques
experimentals. Així, crea unes condicions que obliguen de fet, a
moltes persones, famílies i institucions sense suficient sentit
crític, a gastar els diners que sovint ni tant sols tenen, en la
compra de tal inútil i/o nociva mercaderia.
Quan l'anterior publicisme no és suficient per a obtenir les
vendes necessàries als oligopolis o monopolis mundials, aquests
compren les complicitats que calgui (estatistes, parlamentaristes, policíaques,
burocràtiques...) per a introduir els seus productes gràcies
a contractes «públics», promocions indirectes, assessoraments
privilegiats, actuacions legislatives complicadíssimes... que permetin
a tals màfies beneficiar-se dels consumidors sense personalitat
pròpia.
Amb aquests dos embaucaments, el capitalisme salvatge actual inventa
una enorme quantitat de diner escriptural-abstracte que, amb el pagament
a terminis, endeuta als consumidors i els encadena a vendre's a qualsevol
preu per a pagar els inacabables deutes.
A aquests tres elements del consumisme oferim tres remeis concrets:
-
la supressió del publicisme per empresa, susbtituint-lo per una
publicitat objectiva realitzada pels professionals liberals de cada Gremi
i posada a l'abast de qualsevol consumidor.
-
la impossibilitat de corrupció per diner o amb obsequis valuosos-sospitosos
gràcies a la factura-xec personalitzada, sota la vigilància
de la Justícia independent.
-
la diferenciació entre, d'una part, el préstec bancari
(basat en l'invent de diner comptable fet pels bancs a partir dels dipòsits
a termini de llurs clients) i de l'altra part el crèdit inversiu
i les finances consumptives (invenció política de
diner comunitari-solvent en funció dels excedents reals en mercaderies
d'inversió o de consum respectivament). Aquest doble mecanisme d'invenció
de diner -el bancari-privat i l'econòmic-comunitari, oferirà
el poder de compra suficient per a garantir un equilibri del mercat tant
en el camp de les inversions com en el del consum: aquest queda així
garantit no sols pels productors-consumidors eficients, sinó que
també queda assegurat el consum mínim, vitalment i culturalment
necessari -tecnològicament possible en cada espai-temps- dels simples
consumidors, i això sense obligar ni a uns ni als altres a «entranpar-se
fins al coll».
En resum, el consumista adquireix allò que ell no vol, allò
que el publicista li ha fet desitjar «des de fora» sense que
l'interessat ho desitgi «des de dins».
Pel contrari, l'augment de consum és la possibilitat pràctica
de posseir allò que hom desitja realment «des de dins»
del mateix. Aquest és un privilegi, per ara reservat a uns pocs
homes rics que, tement perdre els seus privilegis, pontifiquen que «no
és bo per al poble nedar en l'abundància, al poble li convé
l'austeritat, perquè és més sana».
Cal respectar i potenciar la llibertat concreta de consumir per a tots
i cadascun dels membres de la societat geopolítica: augmentant el
poder de compra, les disponibilitats dineràries de tota la població,
comunitàriament en funció dels excedents reals de producció
consumible. El diner fínancer-consumptiu, en aquest sentit és
llibertat per a tot el poble.
Versió 1987.