2.9. Mesures per a una empresa llibertària, autogestionària i ecològica.

2.9.1. Reducció de l'horari de treball.

Es proposa una dràstica reducció de l'horari legal de treball com una de les mesures fonamentals per reduir l'atur i per a repartir els beneficis de la progressiva automatització.

L'atur, un fenomen en augment constant.

Uns 3 milions de persones estan a Espanya sense un lloc de treball. La manca de llocs de treball no anirà decreixent de forma important segons totes les previsions. És un fet irreversible i estructural que està creant una situació insostenible, especialment per als joves, provocant en ells, no solament un desencant generalitzat, sinó una actitud passota i destructiva, totalment comprensible degut a la marginació a què se'ls sotmet.

El desenvolupament tecnològic suprimeix contínuament llocs de treball. Cada inversió per a crear un nou lloc de treball en suprimeix varis. Les noves inversions tenen l'efecte contrari del què oficialment s'anuncia: redueixen molts llocs de treball en relació als pocs que creen. Una campanya que aconseguís crear 800.000 nous llocs de treball també aconseguiria augmentar la xifra dels nous aturats en varis milions.

La manca de llocs de treball no pot ser globalment compensada per noves i quantioses inversions doncs, en el mercat lliure, no hi ha empresa que, en fer inversions importants, no cerqui una reducció del preu de cost en funció de la reducció del treball assalariat. Aquest càlcul empresarial pot ser correcte mercantilment parlant si, al mateix temps, afavoreix tota la població d'un país gràcies a què un conjunt de mesures polítiques permetin distribuir equitativament les noves possibilitats dels progrés tecnològic sense privilegiar a uns perjudicant a d'altres.

La Constitució afirma el dret al treball, però sense un canvi de les regles de joc del mercat de treball, sense un canvi molt profund, aquest dret és paper mullat. Cal repartir el treball: treballar menys hores cadascú, per a treballar tots més hores en conjunt, mantenint, almenys, els mateixos salaris. En defintiva es tracta de «treballar menys cadascú, per a produir entre tots més i millor».

El treball assalariat s'està reduint. Cada dia el productor-consumidorés més important, mercantilment parlant, com a consumidor que com a productor. Si els llocs de treball es redueixen, augmenten en canvi el grau de competència i d'especialització. Aquesta competència demana un reciclatge permanent que és molt difícil de realitzar degut al ritme trepidant que comporta la nostra actual desequilibrada societat, ritme que crea una fatiga i un desànim incompatibles amb un alt grau de competència professional i que contrasta absurdament amb el desànim dels «sense feina», els quals són abandonats, no sols a llur marginació material, sinó a llur marginació vocacional i tècnica per manca d'escoles gratuïtes de reciclatge.

És evident que amb l'actual horari legal de treball no es poden augmentar els llocs de treball ni millorar la competència i la productivitat-qualitat dels treballadors, excepte que s'impedís tota innovació tècnica productiva i s'obligués a prendre nombrosa mà d'obra. Aquesta solució és típica de mentalitats puritanes potenciadores de la «religió del treball» i de la «dignificació pel treball».

Hi poden haver situacions excepcionals, en les que, per a l'objectiu prioritari d'augmentar la producció en quantitat, sigui aconsellable utilitzar al màxim, momentàniament, treballadors en atur no massa competents. Però, àdhuc en aquest cas, el polític ha de potenciar llibertàriament, sobretot:

• quant a quantitat: les inversions màximes i òptimes per tot el crèdit interior disponible i internacional possible;
• quant a la qualitat: l'artesanat (capacitat en escoles d'artesans no solament gratuïtes, sinó amb un salari de solidaritat social per cada aprenent d'artesà, superior al de l'atur).

En els països en plena revolució tecnològica no hi altra solució raonable que passar de les 40 hores setmanals actuals a 30 o 20 hores. Aquesta reducció dràstica reequilibra el desfasament entre productivitat creixent i la quasi nul·la reducció d'horari de treball que s'ha donat al llarg de tot aquest segle. La productivitat s'ha multiplicat per 8 o per 10; l'horari de treball solament ha passat de 48 a 40 hores. Aquest augment de productivitat ha d'ésser matisat degut a què en una part és fruit de la utilització de recursos exhauribles i de processos destructors i contaminadors. Per tant cal vetllar per tal que la reducció d'horari de treball no es faci amb una sobreexplotació d'aquests recursos no renovables o d'utilització perillosa.

Estem immersos en una roda infernal que no beneficia ningú: les empreses necessiten invertir en nova tecnologia per a no perdre competitivitat (i necessiten menys treballadors); els treballadors que passen a l'atur no tenen diners per a preparar-se millor i els que continuen treballant no tenen temps per a fer-ho; cada vegada hi ha més gent que no té diners per a comprar ni per a estalviar; sense diners per a comprar les empreses no poden vendre el que produeixen i han de tancar les portes creant més atur; sense diners per a estalviar no hi ha capital disponible per a fer noves inversions i les empreses no poden millorar llur producció.

La reducció de l'horari de treball.

La reducció de l'horari de treball, per exemple, a 30 o a 20 hores setmanals, facilitaria que moltes empreses contractessin més treballadors, malgrat que altres empreses degut a què actualment els hi sobra personal no necessitarien contractar-ne més.

La reducció de l'horari legal de treball és una possibilitat tècnica i una necessitat empresarial i social però necessita d'altres mesures de conjunt perquè pugui ser efectiva en la lluita contra l'atur.

És molt important que la reducció de l'horari de treball no signifiqui la reducció de salari (ni del poder adquisitiu d'aquest). Només si els salaris es mantenen iguals o, fins i tot, augmenten, sense que augmenti el cost de la vida, la mesura pot ser beneficiosa: més treballadors tindran més diners per a consumir el que ara no poden, i per tant, la demanda de productes permetrà a les empreses vendre els excedents actuals i fins i tot incitar-les a produir més. Aquest augment de producció demanarà més inversions i més llocs de treball.

És evident que en aquest procés encara hi haurà molts aturats. Per tant, s'hauran de prendre altres mesures importants: la primera és la d'establir un salari de solidaritat social per a tothom que estigui sense feina, indefinit i suficient per a viure dignament en la societat actual. Aquest salari, junt amb un pla extens, gratuït i de qualitat de formació professional, permetrà preparar-se adequadament per al treball. Però aquest salari social, a més a més de ser un dret fonamental en aquesta nova societat que urgentment cal realitzar, és un dinamitzador de l'economia, ja que crea més demanda de productes bàsics de consum, animant les empreses a produir en més quantitat i en més qualitat.

Mesures contra l'atur forçós.

El conjunt de mesures que proposem per lluitar eficaçment contra l'atur forçós són:

• Reducció de l'horari legal de treball a 30 o a 20 hores segons possibilitats de cada moment i de cada societat.
• Manteniment, com a mínim, del mateix salari (amb poder adquisitiu igual).
• Salari de solidaritat social indefinit per a tothom que estigui sense feina.
• Llibertat de contractació i descontractació.
• Possibilitat de producció per torns a exclusiva iniciativa de cada empresa.
• Gratuïtat de la formació i reciclatge professional per a tothom.

Aquest conjunt de mesures polítiques ha d'ésser pactat per les diferents forces socials cara a una aplicació coordinada. La dificultat principal per a prendre aquestes mesures és la de com es poden finançar sense carregar els costos ni en els empresaris (que necessàriament el repercutirien sobre els preus) ni en els treballadors (que encara agreujaria la seva capacitat de compra i d'estalvi).

Finançament de l'atur.

En el món actual, hi ha prou riquesa, tecnologia i producció perquè es puguin aplicar aquestes mesures que acabem de descriure. A condició que hi hagi una profunda reforma de les despeses, que exigeix aquests punts:

• Establir un pla d'utilització de les capacitats productives sense atemptar contra l'equilibri dels recursos disponibles;
• Suprimir dràsticament totes les despeses inútils, corrompudes i innecessàries, que actualment són, sense cap dubte, les més importants dins l'ordre econòmic mundial (armamentisme, droga, joc, vendes especulatives, productes repetits, funcionariat hipertrofiat, etc);
• Establir els mecanismes populars de control sobre la invenció i el repartiment del diner perquè sigui una eina al servei de tothom i no un instrument de poder en mans dels que són prou vius per obtenir-ne el control al servei dels seus interessos personals.

La manera concreta de fer possible l'aplicació d'aquests tres punts exigeix l'estudi aprofundit de cada proposta. Però cal insistir, ja des d'ara, que el finançament d'un pla general contra l'atur no és cap problema perquè els diners ja hi són, només que s'apliquen per a altres coses segons els interessos egoistes de les minories que controlen l'economia mundial i de cadascun dels diferents països.

Donat el clima de desconfiança que el tema de la reducció de l'horari laboral suscita, sembla interessant fer propostes que siguin viables tècnicament i creïbles políticament.

La proposta que s'exposa, necessita, per a evaluar la seva viabilitat tècnica, d'un estudi actuarial que contempli diverses variables i diversos terminis d'amortització. Breument la proposta consisteix en:

1. Premises.

En els països industrialitzats els darrers anys s'han produït dos fenòmens estructurals incidents en l'atur forçós:

1. La productivitat, en general, s'ha multiplicat, mentre que l'horari legal de treball, pràcticament no s'ha reduït.
2. Les inversions empresarials que tenen en compte la realitat tecnològica actual tendeixen a reduïr llocs de treball i no a augmentar-los de forma directa.

2. Pla de reducció de l'horari laboral del treball assalariat.

La reducció proposada de l'horari laboral pot reequilibrar el desfasament provocat fins ara per l'augment de productivitat tecnològica i la quasi insignificant reducció d'horari de treball. Aquesta reducció de l'horari laboral, si vol ser viable, no pot ser deixada a la negociació dins cada empresa, sinó que precisa d'un pla general que afronti a l'ensems el fenòmen de l'automatització, de la productivitat i de l'atur en el seu conjunt i que no signifiqui, ni un encariment real dels preus de cost, ni una baixa real del poder adquisitiu dels assalariats.

L'estudi consisteix en el càlcul d'un pla financer (basat en l'amortització social en 20, 30, 40 o 50 anys, segons estudis actuarials comparatius, fets per separat) per a fer front a la reducció de l'horari laboral setmanal de, per exemple, 40 a 20 hores, aplicada amb les següents condicions:

1. Les nòmines salarials de cada empresa representarien el primer any del pla el 50% del valor total. L'altre 50% l'afegiria automàticament el pla d'amortització general aprovat.
2. Cada any l'aportació de solidaritat social d'aquest plà de finançament s'aniria reduint en un 5 %. Passats 10 anys, les empreses assumirien de nou el 100 % del valor de les nòmines.

Aquests 10 anys d'ajuda progressivament decreixent pot permetre a les empreses reestablir o augmentar llur productivitat i fer-se càrrec, així de la total remuneració del seu personal. La posta en pràctica d'aquest pla de finaçament es facilitaria si cada empresa envies el llistat de la nòmina dels seus col·laboradors a la Confederació General de Bancs i Caixes d'Estalvis. D'aquesta nòmina, automàticament, es carrega una part a l'empresa i l'altra al Tresor comunitari en funció del pla financer establert cada any. En aquest marc d'ajuda institucional i de llibertat empresarial, les empreses tindran la possibilitat d'augmentar llur productivitat, en un horari permanent, flexible i per torns que li permeti amortitzar ràpidament les seves instal·lacions i reduir costos de la posta en marxa i parada de l'aparell productiu, avui constantment interromput i reengegat per costums anacrònics.

Per evitar el clàssic recurs a les hores extraordinàries es pot establir un màxim d'hores per any i col·laborador (per exemple, 100 hores) que sofriran un recàrrec important progressiu a càrrec de l'empresa sobre el salari normal contractat.

3. Mesures complementàries a tenir en compte com a variables.

Aquest pla, demana altres mesures complementàries com, per exemple:

1. Treball per torns convenient a l'organigrama de producció de cada empresa, que permeti, si interessa, la producció permanent els 365 dies de l'any. (El treball per torns pot permetre a les empreses una ràpida amortització de les inversions i un increment de la productivitat (quantitat-qualitat), factors necessaris per reassumir progressivament el 100 % de la nòmina amb menys hores de treball per assalariat).
2. Supressió de totes les quotes a la Seguretat Social, que dificulten la contractació d'assalariats. (La Seguretat Social pot esdevenir una institució de solidaritat social-financera, sense quotes de capitalització-mutualitat).
3. La lliure contractació amb el corresponent salari indefinit d'atur forçós igual per tothom, sembla quasi imprescindible per al bon fi d'un replantejament general del món de la producció.

4. Efectes previsibles.

1. Desaparició de la immensa majoria de la producció submergida (Quina empresa no aprofitarà el finançament de la seva nòmina i, sobretot, sense quotes de seguretat social?).
2. Manteniment del salari actual (que pot ser incrementat amb les quotes pagades fins ara a la Seguretat Social).
3. Major equilibri, menys cansament i possibilitat de preparació personal dels assalariats, ara atrafegats i sense temps de reciclatge professional.
4. Supressió de costos improductius (producció contínua, menys temps de manteniment; supressió quotes de seguretat social...)
5. Possible nova contractació de personal per gran part de les empreses.

5. Elements pel càlcul del pla d'amortització.

• Població activa i població en atur forçós.
• Nòmines declarades i nòmines reals.
• Volum del 50% de les nòmines reals de treball assalariat i dels percentatges decreixents durant 10 anys.
• Pla d'amortització del volum total en 20, 30, 40, 50 anys...
• Relació entre increment del valor de la productivitat i finançament del pla.

Alguns temes relacionats amb l'atur.

La «producció» submergida il·legal, que per semblança amb un estudi fet a Itàlia¹, pot significar molts bilions de pessetes a Espanya (prostitució, tràfic d'armes i drogues, xantatges, robatoris...) es veurà reduïda considerablement al tenir molts dels qui avui s'hi dediquen per sobreviure, un salari de solidaritat social suficient per a viure dignament sense córrer riscs innecessaris.

La reducció de l'horari de treball, la gratuïtat de la formació permanent i el salari de solidaritat social permetran, no solament una millor formació professional, qualificant suficientment molts treballadors fins ara marginats, sinó que permetrà disposar d'un temps creatiu gratuït (20 hores més cada setmana) perquè tothom pugui desenvolupar les seves afeccions culturals, generals o professionals. S'obrirà la possibilitat de fer una feina socialment útil, no directament remunerada, en els diferents camps culturals, cívics i polítics.

L'argument de què l'«oci» comporta «vici», fa témer a alguns l'explotació del «temps lliure» a favor del consumisme. Pot ser, però, un argument que encobreixi els interessos de les classes dominants perquè es perpetuin els clàssics «pa i futbol», «treball i tele» alienadors del poble. Evidentment que la societat de l'oci és un repte. Però solament corrent el risc, amb els mitjans culturals gratuïts necessaris, es veurà el resultat d'aquest repte. La insistència en la por de l'oci és l'expressió de la ideologia dels règims establerts: «el poble no està preparat per a la llibertat cultural, cívica i política (...) ni per a saber disfrutar de l'oci»

L'atur, un problema polític.

Quines són les causes polítiques que impedeixen trobar una solució satisfactòria a l'atur?. La por a la llibertat es potencia per mantenir la misèria material i cultural de gran part del poble com a arma per a enfortir el poder de minories fàctiques o estatistes. La inseguretat de la manca de lloc de treball fa rebaixar la lluita obrera i divideix a la mateixa classe obrera entre els que volen mantenir la seva feina a qualsevol preu i els que resten marginats en l'atur i/o la misèria. Hi ha possibilitats tècniques i financeres perquè tothom pugui treballar i perquè tothom pugui viure dignament. La falta de decisió política per a prendre les mesures oportunes solament pot indicar un progressiu «terrorisme d'Estat» contra els ciutadans menys ben situats, víctimes de l'espectre de la misèria que els aboca al passotisme, al desencant i a la delinqüència.

La gent que disposa de temps lliure, de diners i de possibilitats culturals gratuïtes no es deixa dominar tan fàcilment com quan no té temps ni per pensar o no té diners ni formació cultural i política. I això és precisament el que interessa als poders establerts sobre i contra les persones, tant individuals com familials, col·lectives i ètniques.

Cal tenir, però, en compte que sense un canvi de les regles de joc establertes, tots els esforços dels qui lluiten contra l'atur generaran en ells greus frustracions quan comprovin que els resultats no poden ser mai els esperats. Les actuals regles de joc brut i fosc no ajuden gens, sinó que dificulten, integren o impedeixen, quasi sempre, tota bona iniciativa.

La gent situada en els diferents aparells i estructures del sistema no tenen gens d'interès en cap canvi que pugui fer trontollar els seus privilegis. Cal cercar propostes de regles de joc que demostrin que hi ha «pastís» de treball, de béns i de diners per a tothom. Els que viuen del sistema establert no faran cap pas.

En la mesura del possible cal obrir nous fronts de lluita contra l'atur que vagin al nucli del problema: la incapacitat de les forces anti-socials i laboralistes actuals per a dissenyar i posar en pràctica noves regles de joc.

Versió 10 d'abril del 1989.

---

Nota:

¹Segons El País, del 29 de setembre del 1985, el crim organitzat, a Itàlia, dóna «feina» a un milió d'empleats i suposa un moviment de 15 bilions de pessetes a l'any. Els principals negocis són: droga, prostitució, armes, xantatges, robatoris i atracament, contraban, jocs d'atzar, tràfic de divises...