2.7.4. Préstec bancari, crèdit comunitari a la inversió i finances al consum.

El préstec bancari, el crèdit comunitari a la inversió i les finances al consum (individual, liberal...) són tres vies diferenciades d'ajuda a la producció que cal distingir molt bé. En els apartats corresponents s'estudien a fons. Ara els abordem, resumint-los, en relació als avantatges per a les empreses.

Préstec bancari.

El préstec bancari es fonamenta en l'existència real i concreta de capitals privats-solvents per part del Banc concessor del préstec. Aquests capitals poden ser del propi Banc o estalvis dipositats a termini i cedits contractualment pel client al seu banc a fi de capitalització, contra un interès pactat. Aquesta és la funció pròpia i fonamental dels Bancs de Negocis. El préstec bancari serà, doncs, la via normal d'aconseguir diner-capital privat per a les empreses, com ho és actualment, basat en una garantia superior a la suma prestada i amb clàusula de devolució del capital prestat a data fixa.

Crèdit comunitari a l'inversió.

El crèdit, en canvi es fonamenta en la necessitat d'inventar capitals d'inversió comunitaris-solvents segons la capacitat d'excedents de producció inversiva estadísticament comprovats. El coixí abstracte-monetari d'aquesta invenció de diner-comunitari solvent está format pels saldos positius dels comptes corrents a la vista. Aquesta invenció de diner complementari-creditici permet, així, «creditar» amb la solvència comunitària-productiva dels excedents de producció i la garantia subsidiària del «coixí comptable» dels saldos diaris de tots els comptes corrents.

Avui en dia, aquesta invenció de diner és deliberadament confosa amb els préstecs bancaris basats en capitals reals privats. Aquesta confusió beneficia als Bancs i organismes similars que simulen concedir indistintament «préstecs i crèdits». Si bé proposem la socialització de la invenció de diner no neguem, però, que la gestió del crèdit la porti el mateix Banc que l'adjudica sota la seva responsabilitat i cobrant igualment l'interès normal bancari a partir d'un període incial de 3 anys, període considerat necessari per endegar i començar a rendabilitzar la inversió, llevat d'excepcions a solventar per la Justícia.

Els Bancs doncs, són els responsables del bon fi de la «creença» en la capacitat tècnica de l'empresari al qual es concedeix el crèdit comunitari per a produir les mercaderies corresponents. I això, perquè el banc és el més proper a cada inversió creditada per la comunitat, per a jutjar-ne la rendabilitat monetària comptable. Les condicions de concessió del crèdit comunitari són, a diferència de les del prèstec, les següents:

• 1a. En funció exclusiva dels excedents de producció inversiva estadísticament comprobats (màquines, eines, instal·lacions..).
• 2a. Segons la capacitat tècnica de l'empresa productora peticionària o del candidat a empresari. Aquesta capacitat tècnica, a judici del Banc creditor, es decidirà després de l'estudi tècnic de les inversions projectades en relació al sector del mercat afectat. No són, per tant, necessàris cap garantia o aval privats-solvents.
• 3a. La concessió comporta l'obertura d'un compte corrent especial de crèdit.
• 4a. La concessió implica el nomenament, per part del banc creditor, d'un cogerent en l'empresa creditada, responsable davant del banc de la utilització eficaç del crèdit concedit.
• 5a. El crèdit està lliure d'interessos durant el temps de muntatge i posta en marxa de la nova empresa o de les noves instal·lacions productores. Generalment aquest període pot ser de tres anys, podent ser augmentat o disminuit en cada cas pel banc a reserva del que dictamini davant d'un litigi el Tribunal Econòmic corresponent.
• 6a. A la fi d'aquest període inicial, l'empresa creditada s'obliga a pagar al banc creditor un interès superior del lliure interès bancari. En cas de què sigui el doble, la meitat d'aquest interès paga els serveis del banc creditor encarregat, sota la seva exclusiva responsabilitat, per la societat geopolítica de la concessió d'aquests crèdits. L'altra meitat de l'interès permet, a la societat geopolítica, de disposar d'un capital comunitari consolidat per a fer front a possibles necessitats per a la bona marxa i plena garantia del sistema dinerari. Cobert això, aquest capital comunitari pot ser dedicat a determinades estratègies, especialment en el camp de la comunitarització de béns utilitaris, fins ara de propietat privada i que es volen convertir en béns comunitaris per a tots els habitants del país (com és, per exemple, el cas de la municipalització del sòl).
• 7a. Mentre el creditat pagui aquest interès doble i accepti, sense litigi, la cogerència bancària, no té cap data fixada per retornar el capital creditici que li ha estat concedit. El reemborsament al banc del crèdit concedit resta a iniciativa i exclusiva conveniència de l'empresari: la devoluciò del crèdit deslliura l'empresa de l'interès doble i de la cogerència bancària.
• 8a. La distribució del crèdit comunitari es farà segons llistes correlatives, tot seguint l'ordre de petició a la Confederació Interbancària General, a través del banc de negocis escollit pel peticionari. Aquestes llistes seran ateses tot parant compte en línies preferencials decidides políticament que rebran fraccions diferents de la massa creditícia comunitària total.

Aquestes línies preferencials poden, per exemple, ser aplicades a les empreses en funció:

• dels excedents reals de mercaderies inversives generals o sectorials
• del grau d'autogestió empresarial interna
• de l'aplicació de sistemes productius no contaminants, tecnologies toves, mercaderies energèticament positives...
• del volum de personal per torn (afavorint les empreses de talla òptima tant en la participació del personal com en l'especialització productiva....)
• de l'horari de treball (per exemple, sistema de torns els 365 dies a l'any i 24 hores per dia, amb 20 hores a la setmana per treballador... cara a amortitzar i aprofitar millor i ràpidament les inversions augmentant la productivitat (i la foristivitat) i afavorint la reducció d'hores de treball).
• de la qualitat de les mercaderies (per exemple, empreses artesanals, empreses especialitzades en productes considerats d'utilitat pública i sotmesos a rigorosos controls gremials que n'assegurin la qualitat,....)
• de l'ecologia general i especialitzada de cada empresa.
• etc.

El crèdit comunitari serà concedit tant a les empreses compradores d'inversions internes com d'inversions externes (comerç exterior) segons possibilitats comunitàries reals en cada camp.

Com es pot comprendre, el sistema de crèdits afavoreix la innovació tecnològica i productiva, posa capitals comunitaris a disposició no de qui ja té garanties suficients, sinó en funció de noves idees, solucions, sistemes... de persones que no tenen cap garantia ni aval solvent-privat, però són competents.

És molt possible que un factor important de l'èxit del Japó en quant a innovació productiva sigui degut precisament a la distinció que uns quants banquers nipons establiren desprès de la Segona Guerra Mundial, precisament entre «préstec» i «crèdit». Sorprenentment cap altre país no ha emprès el mateix sistema. Aquesta distinció entre préstec i crèdit, si bé afavoreix la producció -i per tant la riquesa del poble-, posa en evidència el mecanisme d'invenció de diner que els bancs, des de sempre, han realitzat amb confusió deliberada al seu favor, gràcies a la ignorància popular, referent a una i altra forma de «capitals privats» o de «capitals comunitaris», i a una i altra forma de concessió.

Finances al consum.

Les finances al consum, sota forma d'assignacions i salaris de solidaritat social, distribuits segons els diferents Estatuts financers, són una forma indirecta de beneficiar l'empresa. Si bé aquesta obté diner en el sistema proposat per a inversions, via «prèstec» o via «crèdit», necessita, però, indirectament un mercat consumidor amb suficient poder de compra per tal que els seus productes finals de consum siguin adquirits pels consumidors. Si aquesta situació no es dóna, els «stocks» s'acumulen i l'empresa està en perill de mort.

L'avantatge de donar diner al possible consumidor fa que aquest triï lliurement les mercaderies que considera de més qualitat o de més interès subjectiu per a ell. Això assegura, doncs, que la subvenció indirecta al consum no perpetua empreses que produeixen articles o bé de mala qualitat o bé desfasats, o bé productivament de cost alt, com succeeix en els actuals sistemes d'adjudicació de tals articles per organitzacions públiques d'ajuda directa als consumidors. És a dir, tot estatisme distribuidor i tota subvenció a la producció han d'ésser suprimits. Les finances comunitàries equilibren monetàriament el «poder actiu de compra de consum» (salario-mercantil privat i/o comunitari) amb el «valor precio-mercantil de les mercaderies produïdes de consum»: així s'immunitza totes les empreses eficaces en qualiat i quantitat de cara al consum final, a la sortida dels seus productes; es conjura el fantasma de la deflació i de la inflació monetàries, respectant, alhora, la llibertat del consumidor per triar determinats productes. Aquesta lliure opció per part del consumidor, obliga, per tant, a les empreses a un alt grau de competència en el marc d'una plena informació analítico-estadística del mercat general i de cada mercat sectorial que farà sorgir un coneixement intuitiu de causes i efectes fruit del tractament científic anterior.

El complement financer-econòmic de consum en funció dels excedents (generals, sectorials, territorials) de producció de consum, serà concedit, dintre les possibilitats comunitàries en cada camp, als ciutadans i a les col·lectivitats liberals pròpies, així com als dels països necessitats (d'aquests excedents de producció de consum propis) amb dificultats d'aprovisionament normal per qualsevol causa (fam, desnutrició crònica, catàstrofes, guerres...).

Tota crisi de sobreproducció-subconsum despareix així constitutivament. Una mesura constitucional adient és que la pròpia societat geopolítica es vegi obligada a exigir la distinció dels salaris de solidaritat social a nivell estranger. Aquests seran concedits als interessats directes i no als importadors i intermediaris estrangers, per evitar la revenda dels productes en benefici propi. Als intermediaris se'ls concediran préstecs més o menys crediticis, amb clàusules de devolució assegurades a partir de les finances (salaris socials) concedides directament als consumidors d'aquell país estranger amb dificultats. La finalitat de tals condicions en el comerç exterior d'ajuda solidària a poblacions necessitades persegueix, no sols la simple ajuda, sinó la creació, en cada país ajudat, d'una xarxa mercantil eficaç durant el temps d'ajuda i, sobretot, per després que l'ajuda ja no serà necessària. Tots els programes d'ajuda exterior, seran, així, modificats a favor de les poblacions necessitades dels països ajudats (Vegeu Saldos en sectors mercantils productius «saturats»).

Versió 20 de febrer del 1989.