2.2.2. El treball i l'atur forçós.

S'analitza el fet de l'atur forçós i es proposa un plà social i financer per a reduir-lo.

«Tota persona humana te dret al treball» és avui un dret humà proclamat per les Nacions Unides, per la declaració de drets de la Unió Europea i per les constitucions de la majoria dels països del món. «Ningú sense treball» és l'eslogan que d'entrada accepta el sistema actual format per una gran majoria d'esclaus que lloguen llur força de treball i per una exigua minoria que els tiranitzen subtilment mentre no els resulta més rendible d'engegar-los a la misèria propera o al tercer món llunyà.

Un canvi de model, d'eslògan, de paradigma, s'està generant: «Tota persona te dret a diner suficient per a viure bé» en funció de les possibilitats tecnològiques d'una comptabilitat general que permeti redistribuir solidàriament els excedents de producció, sota forma de poder de compra de consum. I això, com a mínim vital, independentment dels salaris privats provinents de participar en la producció mercantil.

L'atur forçós és avui la contradicció que ha generat l'éxit del sistema capitalista i que el condemna, precisament, a la seva superació (per uns) o a la seva extinció (per a d'altres). Les pseudo-solucions a l'atur forçós són l'arma populista de gran part de forces polítiques. Fins fa pocs anys, l'atur forçós depenia dels cicles inflació-deflació. Avui podem dir que l'atur ja no és conjuntural. No és sols d'uns anys dolents... No acabarà amb el llançament productiu!. L'atur avui és estructural. Propi del mateix sistema tecnològic capaç de suprimir cada vegada més la intervenció humana directa en els processos de producció.

Totes les promeses que es crearan llocs de treball, sembla que seran paraules buides, llevat que es prenguin altres mesures que signifiquen la mort del «llibertinatge mercantilista» i de la «burrocràcia estatista». Però per a prendre altres mesures cal una acceptació social, i aquesta està molt condicionada per la mentalitat laboralista predominant fins ara. El treball, malgrat la retòrica sobre la seva benedicció divina, és, des de la seva aparició, treball servil: el pobre que no treballa, que no es ven, no menja.

Avui els processos d'informatització i de robotització estan suplint el treball servil de l'home i el poden alliberar de masses hores de treball rutinari i pesat. Però això solament és possible amb una condició: que es reparteixi la riquesa que generen les màquines entre tota la societat, i, especialment entre els qui no «poden» treballar.

Si continuem amb la mateixa mentalitat i estructura social, filles del «qui no treballi, que no mengi», com que no hi ha prou treball, hi ha molts que no mengen, mentre que els qui treballen, es veuen obligats a fer-ho moltes hores i no tenen temps ni de disfrutar el què guanyen. Els productes resten sense vendre's, perquè cada vegada hi ha menys productors que guanyen i més productes que no poden ser comprats pels qui no poden treballar i que, en aquest sistema, no tenen poder de compra per manca de diners.

«L'Homo otiosus» viu avui en una immensa «disneylandia» que dóna ocupació a «L'Homo faber¹», és a dir, el consumidor te avui més importància que el productor. La tècnica moderna i el capitalisme han produït tanta riquesa que han desproletaritzat la força de treball. El treballador perd el seu caràcter específic i insustituible: el substituieix l'automatització. Malgrat aqueta situació, revolucionàriament nova, per a milions de persones no ha canviat res llevat de l'augment de llur misèria.

Dues mesures poden trencar aquesta dinàmica absurda, enfocant-la des d'un nou marc i amb una nova mentalitat: tota persona, pel fet de ser-ho, ha de poder viure dignament. És el pas de l'era de la fam, a l'era de l'abundància per a tots. Del dret i deure del treball, hem de passar al dret a l'oci creatiu, al fer feina espontània, a l'espontaneïtat i a la creació cultural... amb suficients recursos.

La primera mesura és un salari de solidaritat social d'atur forçós, igual per a tothom i indefinit.

La segona, és una reducció de la jornada laboral legal, per exemple, de 40 a 20 hores de treball a la setmana (reducció d'hores a calcular segons les possibilitats de cada mercat).

Aquestes dues mesures poden desenvolupar-se dins el marc del disseny de civisme conjunt, finançant-se gràcies a les possibilitats d'invenció de diner en funció dels excedents de producció. Però aquestes mesures també poden ser implantades, fins i tot, en una situació d'anti-economia com l'actual si es disposa un plà legislat de solidaritat social contra l'atur forçós. Aquest plà de ha de contemplar un conjunt de mesures perquè la reducció d'horari de treball pugui fer-se amb el mínim de traumes.

La reducció d'horari de treball no es pot plantejar si no es manté, com a mínim, el mateix poder adquisitiu dels sous en relació als preus. I, això, no és possible si el finançament del plà es vol carregar als obrers o als empresaris. Cal trobar, per tant, una altra solució per a finançar la reducció d'horari. Una d'elles és la creació d'un fons de solidaritat contra l'atur forçós a càrrec d'un plà financer a -per exemple- 30 anys que permeti assumir comunitàriament el 50% de les nòmines de les empreses el primer any i un 5% menys cada any següent.

Les hores de reducció són a estudiar i adaptar a cada realitat i a cada país en funció de la producció i de l'automatització. A nivell orientatiu proposem aquest plಠcom a base d'estudi:

1. Reducció de l'horari legal de treball de 40 a 20 hores a la setmana (per exemple: 3 dies de 6 hores, 4 dies de 5 hores...).
2. Manteniment del mateix salari -comprovable per la nòmina a presentar per cobrar-ne el % d'ajut-.
3. Fixació d'una salari d'atur forçós de solidaritat social igual per a tothom i indefinit que sigui la meitat del salari mínim interprofessional.
4. Plà financer i pràctic de -per exemple- 30 anys per ajudar les empreses en la nova etapa:
1. pagament automàtic pel Tresor, del 50% de la nòmina del personal (reducció del 5% d'ajut cada any, fins arribar a un 5% el desé any), tot afavorint el moment en què les empreses puguin fer-se càrrec de la totalitat de les remuneracions del seu personal..
2. Llibertat total de contracte laboral tant per part de l'assalariat com per part de l'empresa.
3. Possibilitat legal de plena utilització de tots els equips productius de cada empresa (per torns durant les 24 hores del dia, tots els dies de l'any).

La posta en pràctica d'aquest plà de finançament en règim de moneda informativa i personalitzada és relativament fàcil. En la situació actual, però, si be pot costar més, també oferix altres avantatges. Suposem que cada empresa envia el llistat de la nòmina de tots els seus col·laboradors assalariats a la Confederació de Bancs i de Caixes i aquestes fan les tranferències amb la part d'ajuda del fons de solidaritat, les possibilitats de frau o de burocràcia queden bastant reduïdes.

Un avantatge complementari important seria la supressió de tot mercat empresarial submergit, subterrani, negre... ja que cap empresa acceptarà de perdre la subvenció de la meitat de la nòmina. Aquest avantatge es veuria enfortit si se suprimissin les quotes de la seguretat social i els impostos a les empreses (Vegeu, Impost únic de solidaritat social).

Hem acceptat com un fet que l'atur forçós és avui estructural, i en funció d'aquesta premissa, suggerim un plà per a finançar la reducció d'horari legal de treball, amb el mínim de conflictes possible. Podem aprofundir, ara, en la premissa de l'atur com a fenòmen estructural.

El nombre d'assalariats en les activitats extractives (pesca, mines...), agrícoles-ramaderes, industrials, comercials, organitzatives... anirà disminuint inexorablement en funció del progrès tecnològic i de les inversions forístiques: com més progrés tecnològic i millors inversions productives, menys assalariats -sobretot no especialistes- en les empreses. És evident al més llec en rendivitat empresarial que qualsevol empresa que es decideixi a fer una inversió important ho fa per a disminuir la seva nòmina de pesonal. Aquesta actitud és irreversible, i tots els planys o malediccions moralistes, no canviaran en res l'afer: l'atur forçós anirà augmentant indefectiblement a mesura que un país es va industrialitzant i organitzant en funció de tecnologies d'avantguarda. «L'ocupació industrial-productiva d'assalariats s'anirà reduïnt sensiblement cada any» és la conclusió de l'informe per al IXè Pla sobre la indústria del futur³ presentat per Jean-Claude Pellisolo. Aquest tecnòcrata preveu que «d'aquí a 30 anys, el nombre d'hores de treball serà dividit per 3 0 4, si més no, a producció igual». Això correspon a un coeficient de reducció igual a 50% cada 10 anys. Aquesta reducció del 50% ja ha intervingut en els 10 últims anys.

En els darrers anys l'atur forçós en les indústries, en el sector terciari, en el comerç, ha pres una envergadura ben visible i desesperant, però cal recordar que només uns anys abans el mateix fenòmen es va produir en el camp, quan grans propietats de monocultiu amb base tecnològica molt forta van foragitar els obrers agrícoles de la terra. El soroll d'aquest atur va ser menor degut a que els obrers agrícoles no estaven organitzats i no tenien cap força per a defensar llur supervivència. Molts d'ells, escaparen de l'atur incorporant-se a les indústries. Avui tornen a patir l'atur, per segona vegada...

L'atur forçós, sobretot de les classes de peons i obrers no especialitzats, és un fenòmen tan vell com la introducció de les modernes tecnologies industrials i organitzatives a partir del 1914 (fenòmen emmascarat en els països beligerants per la guerra) i a partir de l'acabament de la Primera Guerra Mundial.

Aquest fenòmen, però, no s'ha volgut veure, i es continua ignorant per la majoria d'institucions i forces socials que podrien posar-hi un remei racional. Mentrestant, milions i milions de desocupats estan cruelment maltractats pel «liberalisme anti-social» que només beneficia a una minoria que considera irrelevant la massa dels individus reduïda a estat d'objectes, que no es preocupa de les conseqüències -antivitals per als individus i famílies de les classes laborals baixes- de les «evolucions econòmiques inevitables a la nostra anti-civilització».

Més enllà de les constatacions sociològiques el que està en joc és una concepció puritana del món, basada en el treball redemptor. En català podem distingir entre treball («tripalium»: instrument de tortura d'esclaus) i fer feina. El treball obligat no està fet per l'home. Sempre el cansa. L'esforç vocacional creatiu, en canvi, no cansa mai perquè és lliure, personalitzador, autorealitzador... Però, per a passar del règim actual de treball obligat, llegat per segles d'esclavitud més o menys dissimulada i interioritzada, a un règim llibertari de vocacions d'artesans i artistes cal preparar-ne el camí. Políticament, es pot afavorir aquest canvi si es potencia una nova cultura que utilitzi les noves tecnologies en el sentit d'afavorir la producció en sèrie automatitzada, d'una banda i l'obra artesana ben feta de l'altra. La preparació d'una generació artesana i artística depèn de disposar de temps, de tenir formació i mitjans per a desenvolupar la producció amb l'ajut suficient per a competir amb la producció en sèrie.

Versió 31 d'octubre del 1988.

---

Notes:

¹En aquest paràgraf seguim a Salvador Giner, «El Trabajo Domado», El País 31 d'abril del 1984.

²Les línies principals d'aquest plà foren plantejades als anys 70 per en Forrellat, president de Unitat Hermètica.

³Jean Claude Pellisolo, ex director de les indústries electròniques i de la informàtica al Ministeri d'Indústria del govern francès. L'Express, número 1705, 16 de març del 1984: «Les métiers de l'an 2000», per Patrick Arnoux.