2.2.1. Causes de les crisis anti-econòmiques.
Analitzar els mecanismes de creació i manteniment de les crisis
anti-econòmiques i interpretar-los com a mecanismes de poder.
Entre els diversos elements que es presenten quan es parla de la crisi
anti-econòmica que afecta, d'una manera o altra, a gran part del
planeta, en triem tres de molt corrents:
«La plena ocupació laboral és possible
sense reduir l'horari de treball».
«La inflació és deguda al preu del petroli i a l'espiral
preus-salaris».
«És impossible de fer emergir l'economia submergida».
Abans d'entrar a fer una crítica d'aquestes falses pistes cal aclarir
que les crisis anti-econòmiques són fruit de mecanismes de
mercat i de moneda deliberadament mantinguts confosos pels poderosos cara
a mantenir el seu poder contra les persones. Ens presenten la crisi com
una catàstrofe inevitable -quasi un càstig diví- davant
el qual hom no pot fer res més que lamentar-se i acceptar l'austeritat
redemptora que es concreta en l'escassedat artificiosa de béns mercantils
a través de:
-
la disminució de la clientela popular, la més nombrosa i
solvent, per l'amenaça i la tràgica realitat de l'atur forçós
dels assalariats.
-
la conseqüent propaganda a favor d'un estalvi previsor «estrenyer-se
el cinturó» que redueix encara més el nivell mínim
dels més pobres i pemet sostreure al mercat de consum un diner a
totes llums ben solvent.
Aquest procediment tan senzill permet que les crisi anti-econòmiques
facilitin la perpetuació d'estructures de poder il·legítim
o legalista instal·lat sobre les persones. És un mecanisme,
conegut des de fa temps i que practica assíduament la gent enfilada
al poder cada vegada que una prosperitat econòmica, massa prolongada
segons ells, dona coratge al poble per a rebelar-se, amb un mínim
d'intel·ligència i de mitjans pràctics, contra l'immobilisme
legalista que s'oposa a les ànsies de millora social en funció
d'un evident progrès tècnic i productiu.
Una vegada la crisi s'ha instal·lat, els distingits savis de
torn al servei incondicional del poder, expliquen amb «arguments»
que la crisi és com un fenòmen «natural», com
els terratremols i les inundacions. Diuen que és impossible d'establir
un salari d'atur forçós i de jubilació per a tothom
sense estudis previs molt llargs, sense el dificilíssim establiment
previ de nous impostos sota forma de càrregues empresarials
a favor d'uns enormes organissmes burocràtics especialitzats. Els
savis del sistema afegeixen que aquest nou impost sobre la producció
encara augmentaria la crisi inflacionista dels preus, avui dia intel·ligentment
concomitant, per complot perfecte, amb qualsevol crisi de mercat. El mateix
argument permet, així, congelar els sous dels més mal pagats,
amb l'aplaudiment unànim de les persones de seny. També diuen
que la Seguretat Social s'ha de suprimir per massa cara i ha d'ésser
substituïda per assegurances privades. Segons ells, tot s'en va a
la ruïna perquè, aviat, 2 joves treballadors seran necessaris
per a mantenir les pensions d'un jubilat.
Cal recordar que el poder sobre les persones sorgeix sempre i arreu
de l'escassedat de recursos i que el millor sistema per a provocar escassedats
subterrànies i artificioses de recursos, i les crisi antieconòmiques
consegüents, és el diner anònim, indocumentable, forçosament
antianalític i antiestadístic, corruptor... que impedeix
descobrir les causes i els autors-beneficiaris de les crisis. «El
poder és poder de desposseir els altres».
Versió 31 d'octubre del 1988.
