1.5.1. Col·lectivitat, Societat.

Definir la persona social-col·lectiva i analitzar-ne les seves interrelacions amb les persones nacionals-comunitàries.

Les persones socials-col·lectives apareixen i prenen consciència d'elles mateixes en el si de les persones nacionals-comunitàries. Es formen entre persones per lliures afinitats electives distintes dels condicionants instintius-genètics-hereditaris, per eleccions molt més complexes. Tota col·lectivitat social neix per l'impuls de lliures motivacions interpersonals electives i no de condicionants naturals-nacionals.

La sociativitat (ésser més o menys social) és una característica original i específica de l'espècie humana. Cap espècie animal forma col·lectivitats, sinó que es relaciona únicament dins el seu marc nacional gregari, que no és mai social. La sociativitat, essent específicament humana, no pertany únicament a les persones individuals, sinó que també és exercida per les persones socials-col·lectives i nacionals-comunitàries.

Entre les múltiples col·lectivitats socials internes que s'anaren formant dins les comunitats endo-ètniques prehistòriques les relativament més recents són els tótems (v. l'etapa corresponent de l'utilitarisme): grups especialitzats que es creaven lliurement entre els caçadors-recol·lectors primitius per a millorar la captació d'aliments. Aquestes col·lectivitats socials esdevingueren, amb el temps, nacions filials de la comunitat endo-ètnica matriu, convertint-se aquesta en una inter-ètnia, a través d'una convocació màgica anomenada església.

Molt més tard, des de l'aparició de les cultures de ciutat (civilitzacions), les ètnies i les inter-ètnies s'han emmarcat en societats geopolítiques. Aquest emmarcament l'han realitzat, en primer lloc, per una lliure acceptació de llur vital necessitat estratègica d'unifederar-se en un imperi (col·lectivitat de múltiples nacions); ja posteriorment, per la força impositiva d'un imperialisme estranger vencedor i invasor, o interior despòtic per felonia (traïció al pacte confederatiu).

La tendència espontània de tota col·lectivitat social prou gran i complexa -com, per exemple, un imperi vocacional pactat entre múltiples nacions lliures- és d'esdevenir comunitat supra-nacional, ja que intuïtivament sap que si resta tancada en ella mateixa, destruirà progressivament la lliure comunió vocacional i el lliure pacte interpersonal de les múltiples nacions que l'han originada, creada i formada. Aquesta tendència a esdevenir comunitat supra-nacional necessita per a concretar-se un temps històric variable, segons el progrés cultural en cada i tota ètnia i inter-ètnia federades per a una defensa exterior comuna. Aquesta transformació de la col·lectivitat social de nacions en una nova comunitat supra-nacional es farà al seu ritme a condició que no hi hagi cap poder -per definició antillibertari- que estronqui la naixent consciència del procés comunitari. Després d'un nombre suficient de generacions, la primitiva col·lectivitat voluntària de nacions passarà a ésser una nova comunitat supra-nacional ja quasi hereditària, amb uns certs ideals ètics comuns (ètnia) bellament expressats i profundament entranyats pel nou poble comú format sota el signe de la festa en comunió i alegria, característiques de tota comunitat viva.

Els Països Catalans tenen un exemple clar de poders tirànics en els Estats Espanyol, Francès i Italià que han malbaratat les vocacions multiseculars de les Espanyes lliurement unifederades (comprés Portugal en la inter-ètnia galaico-portuguesa) i lliurement intraconfederades. Aquests tres estatismes són supervivències forçades en el marc del futur Imperi Europeu, dintre del qual les Itàlies, les Gàl·lies i les Espanyes crearan entre elles una comunitat cultural inciada per la força de l'imperialisme romà fa molts segles.

Aquesta llibertat d'elecció, per a federar-se en un projecte de societat geopolítica -que permet, al seu interior protegit, el lliure joc confederatiu permanent entre les ètnies- és la condició necessària per al propi èxit del projecte polític: possibilita d'afrontar amb pau d'esperit la realitat nova que ha de néixer fruit d'una voluntat política activa i d'una estratègia intel·ligent compartida, si no per tots, almenys per una gran majoria dels ciutadans.

Si una societat no és lliurement pactada segons els principis d'unifederació cara a l'exterior i de multiconfederació cara a l'interior, està mancada d'un caràcter fonamental de tota col·lectivitat viable, fecunda i duradera. En la mesura que és una imposició per la força bruta, li faltarà la lliure adhesió dels esperits, que sabent-se lliures, es troben forçats a acceptar una realitat unitarista que no poden reconèixer. Sense pacte lliure, no hi pot haver pau (pax) espontània.

Tota societat-col·lectivitat un cop formada, més o menys lliurement, en un moment històric determinat, crea unes estructures que difícilment es poden desfer si no és per a constituir en el moment estratègic oportú, una nova societat més àmplia formada amb d'altres col·lectivitats també desfasades. Aquest és el cas, per exemple, dels depassats Estats-Nació actuals en relació a la revolució tecnològica i a l'Europa de totes les seves Ètnies i Inter-ètnies lliures.

Així, el respecte als individus, a llurs ètnies primàries i a llurs lliures confederacions, dins el marc de constitució federativa d'una societat geopolítica, és fonamental, no sols per a la dignitat dels ciutadans i les ciutadanies, sinó per a la mateixa vitalitat i continuació històrica de l'imperi format, fins a convertir-lo en una nova comunitat supra-nacional. Aquesta comunitat supra-nacional haurà de crear, amb d'altres comunitats supra-nacionals, també de recent creació, una nova societat geopolítica (imperi) més gran i més ben adaptada a la pròpia conscienciació creativa dels pobles i a les revolucionàries noves tecnologies, creadores de sorpresives noves exigències estratègiques.

Hi ha un tret històric característic en la relació entre les persones nacionals-comunitàries i les socials-col·lectives.

Les societats, en condicions de temps suficient i de llibertat, es poden nacionalitzar. Les nacions, en canvi, no es poden socialitzar globalment, ni col·lectivitzar en els seus elements bàsics. Aquesta és una constant històrica que han oblidat molts revolucionaris socialistes, tant dels col·lectivistes estatistes com dels comunistes llibertaris. El fet que un conjunt de nacions pacti la formació d'una col·lectivitat-societat no les fa desaparèixer cada una d'elles com a persones singulars. Si la col·lectivitat-societat reïx, esdevé una supra-nació que integra les primitives nacions. Les nacions passen, doncs, a supra-nacions. Les col·lectivitats desapareixen en nacionalitzar-se.

Les persones socials-col·lectives en les nostres societats actuals sorgeixen en tots els sectors d'activitat i per motivacions molt diverses. Són col·lectivitats tota classe d'entitats, d'empreses, d'associacions, de partits, de clubs esportius, de col·legis, de sindicats... i llurs confederacions, així com les confederacions ètniques i inter-ètniques a tots els nivells. Igualment la societat geopolítica es pot considerar formada per grans societats amb funcions diferenciades: la societat utilitària, la societat liberal, la societat mixta, la societat ètica-transcendent i l'actual anti-societat dels marginats. Aquests subconjunts socials encabeixen les diferents col·lectivitats i situen els diferents actes de totes les persones cara a una major llibertat responsabilitzada (v. societat geopolítica).

Versió 15 de març del 1988.