Al servei d'aquest poble.

Avui. Dissabte, 13 de gener del 1979. Pàgina 5.

On som?

Havíem promès tots plegats en una assemblea meravellosa, orgull del nostre poble, uns mínims imprescindibles, la renúncia dels quals prenia el nom de traïció. Per les raons que sigui, encara no hi hem arribat. Davant les pròximes eleccions, ens sembla que és bo de saber on som i què ens falta del camí que duu a la consecució d'aquests mínims:

1. Sobre l'amnistia general dels presos i exiliats polítics, la llei del 14 d'octubre del 1977 és estreta; no amnistià del tot ni els militars, ni les vídues, ni els mutilats de guerra de l'oposició, que no reben un tracte igual al que tenen els del sistema vencedor. No s'han retornat patrimonis confiscats, No s'ha aplicat l'amnistia a alguns casos. No s'han legalitzat certs partits, i s'han produït fets posteriors a la llei que han tornat a ocasionar presos i exiliats polítics lluitadors contra formes feixistes encara existents.
2. Sobre l'exercici de les llibertats democràtiques fonamentals, trobem en la Constitució, en el projecte d'Estatut i en la pràctica quotidiana del poder retalls importants antidemocràtics, i l'accés del poble al poder polític i econòmic és encara d'una feblesa esfereïdora. Especialment l'accés al poder econòmic.
3. El restabliment provisional de les institucions i els principis configurats en l'Estatut del 1932 encara és lluny. Tenim només una pre-autonomia formal a mig fer. L'Estatut és només un projecte, inferior al del 1932 i que espera els retalls de Madrid. Aquest possible Estatut no el tinguérem com a provisional en la fase de transició com es preveia, sinó que el tindrem com a definitiu, quan s'aprovi. I la Constitució impedeix també definitivament la via per a arribar al ple exercici del dret d'autodeterminació. Les possibilitats de reforma de la Constitució en aquest sentit són gairebé impensables.
4. La coordinació de l'acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica fou un bell desig, un somni daurat que no existí mai i que, per tant, és encara per començar. S'han fet totes les unificacions centralistes que puguem pensar, però una coordinació de l'acció de tots els pobles peninsulars no ha existit mai i l'aproximació més decent fou aquell famós intent de coordinació de Galícia, Euskadi i Catalunya dels anys trenta anomenat Galeusca.

Quina tasca més gran ens resta encara per fer si volem que la història no ens titlli de traïdors a l'estimada dama, el nom de la qual és Assemblea de Catalunya.

Lluís M. Xirinacs.