Al servei d'aquest poble.

Avui. Dissabte, 6 de gener del 1979. Pàgina 5.

Missió a Winterthur.

En el just moment en què esclatava la nova de la dissolució de les Corts i de l'anunci d'eleccions generals, quan la jove i flamant classe política catalana es posava en ebullició i els seus terbolins i xucladors m'envoltaven amb proposicions de tota mena, vaig agafar l'avió cap a Suïssa a requeriment dels sacerdots espanyols de la missió catòlica dedicada als nostres obrers emigrats en aquest país. Havien encarregat un curset bíblic sobre el Nou Testament.

Durant tres dies hem estat reunits a Lucerna a la vora del llac dels Quatre Cantons, en un paisatge nevat bellíssim; en un seminari bastit a la suïssa. Vull dir espaiós, calent, sòlid, elegantíssim, amb modernitat extrema, com un hotel de categoria. Els capellans espanyols, amb humor deien: «Això sí que és construir sense complexos». I es referien al complex d'observar d'alguna faisó la pobresa.

Aquí tot és resolt i es viu molt bé. Precisament m'avisen que la missió catòlica espanyola de Winterthur està vacant. Al curset assisteixen, entre, altres, els sacerdots de la missió de Zuric i de Saint Gallen. Winterthur és entremig. Perfectament dotada econòmicament. Amb uns locals magnífics. Amb uns feligresos que ja vaig conèixer la setmana santa de l'any passat i amb els quals m'adaptaria fàcilment. És tradició que el capellà sigui català.

Em quedo?

Ara tornaré a Catalunya. Estic una mica cansat. En el meu estimat país massa interessos interns o exteriors xoquen i lluiten entre ells i veig amb gran tristor com es manipula el poble, l'emigrat, el marginat, la comarca, el barri, el sindicat, ei parat. Veig com es malmeten les oportunitats de redreçament d'unes masses envilides pel llarg franquisme.

No sé. No sé. Ara tornaré a la meva pobra, trista i dissortada terra. No sé com la trobaré. Li he demanat nova unió, nova il·lusió, nova fidelitat en la defensa dels drets inalienables de l'home, del treballador, de la nació.

Quina temptació, fugir nord enllà on tot és endreçat!...

Lluís M. Xirinacs.