Al servei d'aquest poble.
Avui. Divendres, 22 de desembre del 1978. Pàgina 5.
Llengua (i III).
En el debat dels parlamentaris catalans sobre la llengua al Principat de Catalunya s'apel·là sovint al problema dels immigrats i no s'esmentà mai el problema de les exigències o toleràncies de l'Estat espanyol. Crec que passades les cauteles i atencions que tots volem posar per atendre-les, els immigrats manifesten la més bona voluntat del món en el seu tracte amb els catalans d'origen, si ens referim als immigrats per raons laborals que viuen i treballen a Catalunya l'estimen. Hi ha una petita quantitat d'immigrats de conquesta que són l'avantguarda de voluntats centrals d'imperi. I aquí és on rau la dificultat autèntica.
El nostre problema és plantar cara a l'Estat, com a mínim, tot mantenint les posicions que la llei ens permet amb la mateixa duresa amb què l'Estat les manté contra nosaltres.
Els socialistes catalans invoquen la tradicional hospitalitat i la tradicional comprensió catalanes. Jo invoco la tradicional delicadesa i la tradicional feblesa catalanes. Accepto que ens prohibim l'agressió però no puc tolerar la feblesa.
Quan un enemic t'ataca amb espasa de ferro, no et defensis amb espasa d'aram. Te la partirà pel mig.
Ells han afirmat clarament «tots tenen el deure de conèixer el castellà». ¿Per què nosaltres som delicats amb qui no n'és amb nosaltres i fugim de dir «a Catalunya tots tenen el deure de conèixer el català»? Es incorrecta la Constitució? Doncs, corregim-la. I si no podem, ¿l'haurem de neutralitzar amb una incorrecció igual i contrària? Tota altra cosa no és delicadesa, és feblesa irresponsable, és col·laboració amb l'opressió, és manca de rigor polític.
Quan es féu la Constitució, ¿algú digué que calia protegir el pobre gallec de muntanya, el pobre pastor asturià o català, que de sobte estava obligat a conèixer el castellà? ¿Potser algun d'aquests parlamentaris catalans tan escrupolosos per a protegir uns immigrats, que tots volem acollir i respectar, demanà un període d'acomodació abans que fos obligatori aquest deure onerós? ¿Per què som tan magnànims i generosos davant les exigències centralistes i tan rigorosos i estrets davant dels nostres drets? ¿No pensen aquests senyors que el fet del predomini del castellà no és cap dret sinó una situació de força, de conquesta i, en canvi, defensar el català és defensar un dret autèntic?
Primer la majoria i després la totalitat dels parlamentaris catalans han optat pel camí fàcil i equivocat d'afavorir una llengua poderosíssima parlada per tres-cents milions d'homes i de retallar els drets d'una llengua feble i fins ara perseguida, parlada, encara no, per una desena de milions d'homes.
Quina generositat! Sempre acaba el feble fent favors al fort. No és la por dels honrats immigrats, no. És la por de l'Estat!
Lluís M. Xirinacs.
