Al servei d'aquest poble.

Avui. Dimecres, 20 de desembre del 1978. Pàgina 5.

Llengua (I).

L’Estatut s'ha hagut de fer dintre les parets inexorables del túnel de la Constitució. En l'estret espai del túnel, les diferents forces catalanes representades al Parlament de Madrid s'havien dividit en la qüestió de la llengua. El debat fou ajornat i, finalment, divendres passat (15-12-1978) es trobà una forma de consens que fou aprovada amb el vot afirmatiu de tots els parlamentaris, llevat d'una abstenció, la meva.

La gent em pregunta el perquè. Caldrà, doncs, explicar-lo.

L'apartat primer diu: «La llengua pròpia de Catalunya és el català». És una afirmació molt positiva, però vaga i imprecisa. Què vol dir «pròpia» en un text legal? Tanmateix, aquest apartat em plau i votaria «sí» si s'hagués votat per separat.

L'apartat segon diu: «L'idioma català és oficial a Catalunya, així com també ho és el castellà, oficial a tot l'Estat espanyol».

Ja sabia jo que aquest apartat no podia ésser redactat d'una altra manera sense lesionar les parets del túnel constitucional. La meva abstenció es deu al fet que en tot l'Estatut m'he abstingut quan la Constitució retalla coses que considero irrenunciables. He volgut que, com a mínim, un representant català deixés constància amb el seu vot de la protesta dels catalans: ara el castellà és oficial a Catalunya per dret de conquesta, per imposició des de Madrid, com sempre. La meva esmena a l'article 3 de la Constitució deia: «Les llengües oficials de la confederació espanyola seran aquelles que siguin oficials a cada Estat». I a l'Estat català li correspondria fixar lliurement les seves. Ara no. Cal obeir.

La meva opinió és que l'idioma oficial de Catalunya és el català. Si fóssim a Navarra, on el territori té en la part del sud una àrea d'autòctons exclusivament castellanoparlants, propugnaria la cooficialitat.

Ací no tenim àrees exclusives d'autòctons castellanoparlants. Posar el castellà oficial en aquesta llei fonamental nostra que és l'Estatut, és distorcedor, perillós, disgregador.

Però tinc en compte la gran quantitat d'immigrats de parla castellana, gallega, etc. I és un deure dels catalans respectar-los llur llengua materna.

Per un llarg procés de generacions, en llibertat, és molt possible que els seus descendents arribin a posseir el català com a llengua materna. Mentre no arriba això, ni a nivell particular en el tracte de cada dia amb els veïns catalans, en l'oficina, en l'escola, etc., ni a nivell oficial, cal que no trobin dificultats a ésser atesos. A nivell particular ells i nosaltres ens hem d'esforçar a entendre'ns i traduir-nos; sense pressionar ningú a ningú hem de fer escola per a ells on s'ensenyi en llur idioma. A nivell oficial cal que en tots els serveis públics existeixin funcionaris que facilitin les traduccions que calguin, tantes vegades com calgui i durant els anys o segles que calguin, fins que, lliurement, la gran quantitat d'immigrats, majoritàriament, faci seva des de la llar la llengua catalana.

Crec que cal ser inexorable en l'oficialitat única del català a Catalunya i crec que cal ser inexorable en les atencions a les llengües maternes dels treballadors immigrats.

Lluís M. Xirinacs.